Jaume Sastre: “Hem derrotat Pedro J. a casa seva, per això no em posaré cap medalla”

Jaume Sastre ha guanyat Pedro J. Ramírez. David ha guanyat una batalla de divuit anys contra un Goliat que tenia tot el sistema judicial espanyol a disposició i a favor. El Tribunal Suprem espanyol no ha admès un recurs presentat contra la decisió de l’Audiència espanyola d’anul·lar la pròrroga de la concessió de domini públic per a continuar gaudint-ne fins el 2074. Això vol dir que Pedro J. Ramírez, ara el seu fill i la seva ex-dona, la dissenyadora Ágata Ruiz de la Prada, hauran d’esbucar la piscina que van construir il·legalment en una zona de domini públic marítim-terrestre.

En aquesta entrevista, Jaume Sastre, que va ser qui va destapar públicament el cas i que no ha donat cap batalla per perduda, diu que cal saber perdre però també guanyar. A Sastre no li passa pel cap de parlar bé ara del sistema judicial espanyol i està convençut que aquest revés arriba a Pedro J. Ramírez perquè està en hores baixes i perquè ja no hi ha ningú que li tengui por.

Sastre contextualitza els fets i els considera un camp experimental de la repressió que Espanya i l’espanyolisme van exercir uns anys més tard contra Catalunya. També recorda que ell era David, però no estava pas tot sol; darrere aquesta batalla hi havia molta gent de qui, per prudència, no vol ni pot dir els noms.

—Amb tantes piscines il·legals com hi ha a Mallorca, per què vau triar la de Pedro J. Ramírez?
—No era una piscina qualsevol. Vaig emprar aquest cas per plantar cara colonialment. Vaig triar en Pedro J. perquè era molt poderós. Si derrotes un poderós, els més petits fan el cap viu. Vam aconseguir l’expedient de demarcació de costes i vam veure que el teníem agafat, perquè allò era indefensable. Però van començar les pressions, els xantatges polítics. Va aconseguir que canviessin la llei i li donaren una nova concessió, i ell en va bravejar públicament i nosaltres vam tornar a començar de bell nou. Una altra vegada, tot el procediment. Estàvem convençuts que teníem la raó i que ell havia fet una il·legalitat i era producte de la corrupció i de l’abús de poder. Però aquesta vegada ja no té poder.

—Encara que és molt tòpic, David ha derrotat Goliat.
—David pot derrotar Goliat sempre que no caigui en provocacions ni en les trampes, si té el cap molt fred. Nosaltres érem David, però hem atacat sense pietat. Hem de tenir molt clar que si ens veuen febles, si dubtam, ens massacren. Tanmateix, si plantes cara directament i actues sense por, pots guanyar.

—Després d’això, el senyor Ramírez ja no té cap més recurs per a mantenir la piscina?
—L’Audiència va donar el tema per tancat, ell va presentar un recurs al·legant qüestions de forma i el Suprem diu que, d’això, res de res i que s’ha de tombar. El meu advocat em diu que això està acabat. Però ara sembla que qui té la concessió és Tristán Ramírez, el fill, i qui té l’usdefruit del xalet és l’ex-dona, Ágata Ruiz de la Prada, i sembla que han dit que recorreran al Tribunal Constitucional. El meu misser, en Josep de Luís, em diu que això no té cap recorregut, perquè per anar al Constitucional ha d’haver-hi vulneració de drets fonamentals. Passa que ara els hem tocat els nassos ben tocats.

—Teniu la sensació que ara heu acabat una guerra?
—Sí, sí, una guerra que ha durat divuit anys. Jo em sent molt bé, però s’ha de saber guanyar. Hem anat de derrota en derrota fis a la victòria final. Quan teníem derrotes i condemnes no ens desanimàvem. Si creus que tens la raó, has de tirar endavant i no t’has de deixar intimidar. I quan tens una victòria, no has de caure en l’eufòria. Si no, que ho demanin a Will Smith, que guanya un Oscar i perd els papers i fot una paperina al presentador de l’acte.

—En què pensau ara?
—Amb en Pep Palou hem estat la punta de l’iceberg, el que es veia de tot això. Hem hagut d’anar dues vegades al Suprem. Qui signava la denúncia era jo, però no hem estat tots sols. Hi ha hagut una gentada darrere. Molta gent que ha actuat de manera molt discreta. Aportant doblers, també, és clar. La justícia és molt cara i jo som un mestre jubilat. Per raons òbvies i de prudència, no podem dir-ne els noms. Però la gent ho ha fet perquè Pedro J. Ramírez ha fet molt de mal a Mallorca, molt de mal.

—El diari El Mundo treia l’artilleria pesant a l’illa.
—Hi va haver onze anys, entre el 2002 i el 2013, que vam tenir Eduardo Inda de director. Després van venir Agustín Pery i Esteban Urreiztieta… Tota aquesta tropa, vam tenir a Mallorca. Van fer molt de mal. Van dir moltes mentides. Pertot hi ha de tot, i a Mallorca vam tenir molts de corruptes, però el que es va fer aquí va ser com un assaig d’allò que després s’ha fet a Catalunya. Proves falses, campanya de linxament, vulneració sistemàtica del secret del sumari, judicis paral·lels. Nosaltres vam trobar aquest punt feble que tenia i no ho hem amollat fins al final.

—Parlau d’experiment, en quin sentit?
—Nosaltres hem estat el conillet d’índies. Antoni Alemany, el gran atiador del gonellisme, que ja és mort, va arribar a dir i a escriure que la instrucció contra Maria Antònia Munar, no l’havien feta els jutges, sinó El Mundo. Aquest era el grau d’ostentació a què arribaven amb la intenció d’intimidar-nos, i la nostra por hauria estat amb la nostra derrota. Jo ho compar amb el que passa ara a Catalunya. Si ens deixam intimidar, hem perdut. Em va arribar a demanar sis anys de presó, en Pedro J., em volia aplicar la llei antiterrorista. Si haguéssim tingut por, si haguéssim afluixat, ells haurien guanyat. És com una marató, una qüestió de resistència.

—Finalment, heu guanyat, i ha estat el Tribunal Suprem qui us ha donat la raó.
—A Madrid, a casa seva. I això és el que li fa més mal. No lloaré el Suprem, jo ara, ni la justícia espanyola, amb tot el que ens fa amb els presos i els indultats. Ara nosaltres podríem bravejar, però la qüestió real és que Pedro J. ja no és el que era fa uns anys i ja no fa por a ningú i tampoc als jutges del Suprem. L’any 2014 el van fer fora d’El Mundo, el 2018 se separà. El Español, que és el diari que ara té, no posa ministres ni en lleva, ni té la potència per a canviar presidents del govern. Ja no fa por a ningú.

—Relacionau la vostra victòria amb la pèrdua d’influència de Ramírez dins els cercles del poder madrileny?
—N’estic convençut. La justícia està summament polititzada. Jo no he amagat mai el meu independentisme. La primera vegada que hi vam anar, dúiem una estelada i, és clar, un independentista de colònies no pot guanyar mai un potentat. Si no és perquè a Madrid el nostre tema hagi servit perquè molta gent que li volia mal passi comptes amb ell. I l’han derrotat a casa seva. Això és el que li fa més mal. Per això no em penjaré cap medalla. Teníem la petita possibilitat de ser els emprenyadors, de ser al lloc adequat en el moment oportú.

—Aquesta no és la primera victòria que aconseguiu en lluites col·lectives. Vau tenir molt a veure amb la mobilització dels mestres l’any 2013. Vau fer aquella vaga de fam…
—Em vaig implicar molt en l’assemblea de docents i vam aconseguir de desbordar els sindicats que no estaven per convocar una vaga. Ho van fer quan van veure que nosaltres arreplegàvem signatures i mobilitzàvem la gent. Després s’hi van afegir, els sindicats. Jo ho compar amb el que passa ara a Catalunya. Si no tiram pel dret, els partits no es mouran. Només si veuen que hi ha gent que se la juga i estria, els partits s’hi afegiran.

—La resposta dels partits a la sentència del 25% no ha estat l’adequada a parer vostre?
—Ni de bon tros! Sempre fem igual. En comptes de confrontar amb l’enemic, l’enemic gros, els jutges, els tribunals, ens dedicam a confrontar entre nosaltres. El problema són els jutges que han condemnat Torra i no plantam cara. No vam defensar Mas quan el van imputar pel 9-N. No vam defensar Puigdemont el gener del 2018. No vam defensar Turull quan aspirava a ser president just abans d’entrar a la presó. No vam defensar Torra. I ara no defensam ni els docents ni la llengua. I presentam una llei no sé de què. Filigranes que només deceben la gent. No hi ha cap més solució que anar a la confrontació, i això és la desobediència civil i la insubmissió lingüística.

—Us sentiu gaire sol defensant això?
—No. Perquè la gent està molt emprenyada i molt decebuda. Vosaltres ho dieu, al diari. La gent està emprenyada amb els partits, amb el govern, i no saben què fer. Si votar en blanc, si crear un partit, si no votar. Tot això passa perquè els nostres fan sortides de cavall i arribades d’ase. Envesteixen, i després, coitus interruptus. I no hi ha res més frustrant i desmobilitzador que això. Amb la piscina d’en Pedro J. no hem afluixat. Hem tingut el suport de tanta gent, i així és com s’ha d’afrontar aquesta qüestió de l’escola.

—…
—N’hi ha prou que un docent faci insubmissió lingüística, però que tengui suport, que tengui una caixa de resistència… Jo vaig fer la vaga de fam de quaranta dies, però hi havia un comitè de cinquanta persones, i una caixa de resistència. Rosa Parks només era una persona! Però els sindicats volen una insubmissió massiva. Si no arriba a molta gent, no volen fer res. Ara tenim una oportunitat amb això del 25%.

—Vinculau de manera directa les escoles a la lluita contra l’espanyolisme i l’opressió de l’estat.
—No em cans d’explicar que la república catalana està vinculada a les escoles des del moment que el dia primer d’octubre es va votar a les escoles i la policia d’en Felipe VI va anar a assaltar les escoles i va pegar la gent i va segrestar paperetes i va segrestar urnes. Ara la república catalana i les escoles estan unides de per vida i ara tenim una oportunitat per a acabar aquesta guerra a les escoles amb la insubmissió lingüística de pares, alumnes i docents. S’ha d’organitzar. No cal trobar mil insubmisos. Un, dos, però amb un suport total darrere. Així es poden canviar les coses. Rosa Parks no es va aixecar del seient, però darrere tenia una campanya de boicot als autobusos de Montgomery que va durar un any. Això no s’improvisa.

—La sensació és que com més gent, millor.
—Això és una tampa. Si haguéssim esperat els sindicats, no hi hauria hagut vaga indefinida contra Bauzà. Algú ha d’estirar. Amb Pedro J. va passar igual. Vam començar tres persones: en Pep Palou, en Bernat Fiol i jo, i al final, érem quinze organitzacions que vam lluitar plegats.

—Demanareu l’execució de la sentència?
—Més per Mallorca ha dit que presentarà una proposició al parlament per a demanar que s’esboqui la piscina. Nosatres també. Això té una dimensió popular. Pedro J. va cometre l’error de caure. La resposta intel·ligent hauria estat no fer-nos cas, però ens va voler plantar cara confiant que ens faria por. I no!