Jaume Roure: “Perdona, però són feixistes. I punt”

Durant més de trenta anys, la ciutat de Perpinyà ha exhibit, fins i tot a l’escut, la frase “Perpinyà, la catalana” com a símbol d’identitat. Però el batlle actual, Louis Aliot, del partit ultra Rassemblement National, l’ha substituïda per “Perpinyà, la radiant”. Ha canviat l’escut i tot. Jaume Roure, ex-regidor de la ciutat per Unitat Catalana, és l’home que l’any 1993 va impulsar el lema del consistori estant, i ara, veient que Aliot el deixava caure, n’ha comprat la llicència, que havia quedat lliure. La resposta d’Aliot ha estat desconcertant: ha portat Roure als tribunals per haver-se apropiat d’un eslògan al qual ell havia renunciat. VilaWeb entrevista Roure per telèfon per ­parlar-ne. I es troba un home que, a setanta-nou anys, presenta batalla contra el batlle.

—Expliqueu-ho per a qui no ho sàpiga: què ha passat amb l’eslògan “Perpinyà, la catalana”?
—D’entrada, el 1993, Perpinyà va prendre l’esperit de “Perpinyà, la catalana”. Això era amb la llista de Jean-Paul Alduy, i jo mateix, Jaume Roure, com a tinent d’alcaldia. Vam dipositar la marca al registre de propietat intel·lectual, com passa amb Coca-Cola, per exemple. Però el senyor Louis Aliot, aquest malparit de la dreta extrema francesa, de la mateixa família de Vox, va deixar caure “Perpinyà, la catalana”. I ho va treure totalment. I va dir-ne “Perpinyà, la radiant”. Va enviar “Perpinyà, la catalana” a les escombraries. També va intentar de treure, a les entrades de Perpinyà, els panells on sortia la frase. I ara, el mes d’agost, la propietat de la marca era lliure. Quan vaig saber que la propietat intel·lectual de la marca quedava lliure, la vaig comprar.

—Per què la vau comprar?
—La vaig comprar per evitar que tornés a les escombraries. I tot i que tinc setanta-nou anys, i políticament no tinc la mateixa ambició que fa trenta anys, volia tornar a fer viure “Perpinyà, la catalana”. I quan l’alcalde de Perpinyà ha vist que jo l’utilitzava, ha fet aquesta queixa contra meu. Increïble. Impensable. I fa una queixa dient que l’Ajuntament de Perpinyà és encara propietari de “Perpinyà, la catalana”. Encara que fos veritat –que no és el cas–, és evident que no la vol fer servir pas. La vol tornar a enviar a les escombraries. No vol que ningú pugui utilitzar “Perpinyà, la catalana”.

—Qui és propietari de l’eslògan ara?
—Això és un problema de decisió del tribunal. Jo ho he fet de manera totalment regular, respectant les vies, i de manera honesta. Ell diu que jo vull enganyar la gent per perjudicar l’Ajuntament de Perpinyà. És completament estúpid. I en fa una queixa política.

—I us ha portat als tribunals.
—El 16 d’octubre sóc convocat al tribunal a Marsella. Vaig ser regidor durant vint anys, vaig impulsar l’eslògan, i ara el vull tornar a defensar. Vull recuperar “Perpinyà, la catalana”.

—Per què creieu que Aliot ho fa, això?
—Perquè és com Vox, és extrema dreta, i l’extrema dreta vol matar totes les resistències en contra seva. Per què Vox fa el que fa a Catalunya? Pel mateix. És una mica simple, però és veritat. Són feixistes. Perdona, però són feixistes. I punt.

—Què voldríeu fer amb l’eslògan “Perpinyà, la catalana”?
—Tot allò que és cultura, reviscolar una mica Sant Jordi, fer conferències històriques, tornar a fer néixer tota la cultura de les havaneres, de la festa major de Perpinyà.

—Quin és l’origen d’aquesta frase?
—”Perpinyà, la catalana” és per dir al nord, a París: mireu, aquí és terra catalana. I al sud: no descuideu Perpinyà i recordeu que és fidelíssima vila de Perpinyà. Hem tingut delegació a Barcelona, hem ajudat les escoles a tenir connexió amb el català. Hi ha tot un programa que va néixer amb aquesta frase.

—Quines reaccions hi ha hagut aquests dies a favor vostre? I quines hi ha hagut en contra?
—En contra, cap ni una. I ara tenim una altra oportunitat: aquest setembre hi ha el ple municipal. I Aliot no té cap dret de fer una queixa contra meu, sense passar pel ple municipal. Ha de demanar autorització. Perquè ell m’ha posat una queixa en nom del ple municipal. Però el ple no ho ha votat encara. Ell té majoria absoluta. I jo no existeixo políticament, ho sé. Però ho ha fet sense demanar res a ningú. Ha de passar pel ple municipal, i després, si cal, li cantaré “Muntanyes regalades”, perquè, efectivament, té majoria en el ple municipal. Però jo no em deixaré fer això. De fet, pensava que era una broma. És ridícul. Com vols que un tribunal pugui dir si Perpinyà és catalana o no?

—Res a afegir?
—Vull acabar amb el lema. Ara el meu lema és: “No toquis la fidelíssima”. Ell té el poder, és evident, és alcalde. És elegit. No hi puc fer res, contra això. Però, senyor alcalde, no toqueu la fidelíssima. Això és del poble. De la ciutadania.