26.10.2021 - 21:50
Ja hi tornem a ser: Jaume Plensa inaugura una de les seves pomposes escultures a Nova Jersey i els mitjans de comunicació se’n fan ressò amb titulars d’admiració, rendits a la suposada grandesa de l’artista. L’entrevisten, i ell sempre fa servir un discurs aparentment innocu. Però summament traïdor. Arran de la instal·lació del seu darrer rostre gegant, diu que ha volgut introduir bellesa en el dia a dia de la gent que transita pel riu Hudson. I afegeix, apropiant-se uns versos de Gabriel Celaya: “Perquè la bellesa transforma, és una arma carregada de futur.”
Ho tornaré a repetir: aquesta cosa voluble i orgullosa del gust de cadascun conforma un territori impossible per al debat. Ningú no s’atreveix a opinar sobre el millor model econòmic o el millor sistema d’ensenyament, però sobre art (i sobre futbol) tots som capaços de predicar. En realitat, però, que a la gent li agradin les escultures de Plensa o no li agradin és irrellevant. No explica absolutament res sobre la trajectòria de l’artista català. Per tant, permeteu-me que intenti plantejar algunes raons que no vénen del meu gust, tan invàlid com qualsevol altre.
Primera observació: per què Plensa treballa tant i, més encara, per què els mitjans parlen de tot el que fa si el món de l’art només apareix a les notícies per a destacar-ne suposades idioteses o episodis de censura? Perquè Plensa treballa per al poder, cal reconèixer que això ho ha aconseguit: són les grans corporacions internacionals, les ciutats riques del món les que li encarreguen aquests bibelots gegants. Per tant, quan diu que la bellesa transforma menteix: la bellesa, si es posa al servei dels poderosos, no transforma absolutament res. I aprofitar-se dels versos de Celaya, el poeta basc que va concebre la poesia com a una eina de compromís polític, resulta prevaricador.
Per què les obres de Plensa s’assemblen tant les unes amb les altres? Perquè és el que li demanen, és tan senzill com això. I ell s’ajusta a les demandes dels seus comitents, que no volen una altra cosa que la que ja coneixen i que ha col·locat en unes altres parts del món ric. En això, de vegades el sistema artístic no ha variat gens des dels temps del Renaixement. Fa uns quants anys, el Museu del Prado va organitzar una exposició, “El último Rafael”, en què es demostrava que tots els nobles i primers burgesos del moment encarregaven a Raffaello Sanzio versions de la “Sagrada família” per una estricta qüestió d’enveja competitiva: si un príncep florentí tenia una sagrada família de Rafael, els altres no podien desdir.
I, ara, Plensa s’aprofita d’aquest malaurat mimetisme que sempre ha mostrat el poder. I posa escultures seves allà on el poder li ho demana. I (us en recordeu?) n’inaugura una al costat del Borbó espanyol i de la presidenta de Madrid i de l’alcalde de la capital d’Espanya sense ruboritzar-se. Demà n’inaugurarà una altra pagada per una multinacional que dedica una part dels seus beneficis a emblanquir el seu oligopoli fent veure que li interessa l’art. I Plensa els ofereix els seus rostres femenins perquè l’emblanquiment sigui perfecte. Perquè per ell, recordem-ho, la bellesa no té ideologia i les seves peces se suposa que transformen els ciutadans quan les contemplen.
A partir d’aquí, Plensa pot agradar, és clar. Fins i tot sense sentir unes certes dosis de culpabilitat: això del plaer és irracional. A mi també m’agraden coses que van en contra dels meus criteris, de la meva raó. Al meu entendre, però, és una pena que tots aquells que lluiten d’una manera o d’una altra per una societat més justa no apliquin sobre el món de l’art els mateixos criteris que en uns altres àmbits de la societat. Ens manifestem en contra de les companyies elèctriques, dels polítics corruptes, de la judicatura injusta i de tantes altres reivindicacions igualitàries. Però en el terreny de la cultura ens deixem arrossegar per una presumpta sensació de neutralitat, com si tots els artistes fossin iguals, capaços de vendre’s sense recança als poders que ens restrenyen. No és pas veritat: a Catalunya (i al món) hi ha molts artistes que, lluny de la irresponsabilitat ètica de Plensa, poden recitar els poemes de Celaya amb tota honorabilitat:
“Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.”*
* “Maleeixo la poesia concebuda com un luxe / cultural pels neutrals / que, rentant-se’n les mans, se’n desentenen i s’evadeixen. / Maleeixo la poesia de qui no pren partit fins a tacar-se.”
