Celebrem el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés entrevistant Jaume Pérez-Montaner, poeta i amic d’Estellés, que fa uns mesos va publicar el recull Una tendresa oculta (3 i 4). Es tracta d’una tria molt personal fruit d’una relectura profunda de l’obra completa d’Estellés. Hi ha els poemes més coneguts, però també hi ha joies amagades.

Com que tots dos poetes eren molt bons amics, en l’entrevista hem fet la petita ficció de simular que Pérez-Montaner va a casa d’Estellés a felicitar-lo pel natalici. Això ens permet de parlar no tan sols de l’obra de l’autor del Mural del País Valencià, sinó també d’alguns aspectes de la seua personalitat.

Podeu comprar Una tendresa oculta. Poemes escollits de Vicent Andrés Estellés a la botiga de VilaWeb

—Avui, el vostre amic Vicent faria cent anys i vós aniríeu a sa casa a felicitar-lo. Què li diríeu?
—Quina pregunta! El felicitaria d’una manera molt normal, molt senzilla, i li diria, enhorabona! Cent anys és una celebració molt especial. Cent anys en honor d’Estellés, de la seua família i en honor de tots els valencians i de tots els catalans, els amants de la bona literatura, de la poesia en la nostra llengua.

—Quin regal li agradaria que li fésseu?
—Jo pense en el regal de sempre, reunir-nos i anar amb tota la família, i si més no, amb la seua dona, amb Isabel, a un bon restaurant i celebrar-ho amb un menjar típicament valencià.

—No és un tòpic, això que li agradava el bon menjar?
—Més que el bon menjar, era passar una estona agradable amb els amics. No era un gran menjador, sinó, sobretot, la idea d’ajuntar-se per menjar.

—En una reunió d’aquestes amb amics, ell era dels qui més parlava, o li agradava escoltar?
—Li agradava parlar. També escoltava, però sobretot parlava i se sabia que era el centre de les converses. No sempre, a voltes hem anat a homenatges a una altra gent. Recorde, per exemple, haver anat a l’homenatge a Garcia Esteve, i el protagonista era, sense dubte, Garcia Esteve.

,

—Acabeu de publicar Una tendresa oculta (poemes escollits), que és una antologia. Què hi trobem?
—Jo diria que és una manera una mica diferent, nova, de llegir la poesia d’Estellés. El meu punt de vista era que es llegira com si fóra un llibre més d’Estellés. Un llibre molt especial, perquè recull allò que jo considere que són els poemes que més destaquen en la seua obra. Sé que n’hi ha molts, però és que l’obra d’Estellés paga la pena llegir-la. És un gran poeta i crec que aquest llibre i tota la seua obra contribuirà a descobrir-nos, cada vegada més, un grandíssim poeta. Un poeta excepcional. L’he titulat Una tendresa oculta precisament perquè m’agradaria donar una visió una mica diferent de l’Estellés a què estem acostumats. A l’Estellés de dicció fàcil, i és això, però és molt més.

—Heu fet una mena de barreja entre els poemes més coneguts i uns altres que no ho són tant.
—La meua idea era fer una antologia en la qual jo em rellegia tota la seua poesia i escollia aquells poemes que m’anaven impactant d’una manera més directa. En eixa recol·lecció vaig decidir d’incloure també uns altres poemes que, potser, pel desgast d’haver-los sentit moltes voltes, ja no m’impressionaven tant, però sabia que eren poemes molt coneguts i calia posar-los-hi.

—L’heu rellegit per a fer l’antologia. Tota la vida llegint i rellegint el poeta, encara hi trobeu coses noves? Què us ha aportat aquesta darrera lectura?
—M’ha aportat que he fet curt. Estellés necessita moltes més lectures. Es pot extraure moltíssim de la seua poesia, i la meua vida ja ha de ser necessàriament molt curta. Però sé que podria dedicar anys i anys a llegir Estellés i sempre hi trobaríem coses noves. Aproximacions diferents, perquè la poesia va canviant segons l’estat d’ànim del lector. Ben sovint s’adapta a les situacions noves, i si no s’hi adapta, és que va deixant de ser important com a poeta. I això, en la poesia d’Estellés, no passa.

—Heu fet un estudi previ amb notes sobre la vida del poeta i anàlisis de l’obra. Hi parleu d’algunes crisis, d’inseguretats i de pors del poeta.
—La por és segurament una de les manifestacions més clares de la nostra humanitat, i no sols de la nostra humanitat. Els animalets també tenen por i ho veiem constantment. En el cas d’Estellés, va viure en una època molt dura que tots nosaltres també hem viscut, que fou el franquisme i la terrible dictadura feixista. Tenir por era pràcticament un estat quasi normal per a la gran majoria de la població d’aquest país. Estellés no era una excepció. No sols no era una excepció, sinó que com a un poeta amb la seua sensibilitat la vivia, i jo pense que es veu també en els seus poemes, aquesta por.

—Us pregunteu si escriu tant perquè té moltes coses a dir o perquè té por de no poder dir totes les coses que vol dir.
—Jo no sabria respondre a això. Ho plantege, però la resposta serien totes dues coses. Té moltes coses a dir i té por de no tenir temps de poder-les dir totes.

—Aquestes moltes coses a dir del poeta, li venen pel compromís amb el poble, pel compromís polític?
—És difícil de saber, però jo imagine que li ve per una reflexió com a poeta, una reflexió profunda sobre ell mateix, sobre la seua poesia, sobre allò que vol fer amb la seua poesia. I, més encara, aquesta reflexió l’indueix cada volta a exigir-se més. És a dir, eixes pors, eixes catàstrofes de les quals jo parle, que, en el fons, la base de tota poesia és l’enfrontament i la resposta a la catàstrofe. A la catàstrofe política, evidentment, a la catàstrofe humana, perquè tots naixem d’una catàstrofe que vivim i que en el fons posarà fi a la nostra vida.

—Quina imatge tenia d’ell mateix com a poeta?
—És difícil de contestar, això. Jo imagine que ell sabia que era un gran poeta. Però un gran poeta també té por de no estar ell mateix a l’altura de la seua poesia. Un sempre té eixa por. O, si més no, una por relativa. Per això, eixe desig de superar-se, eixe desig de trencament i anar més endavant i continuar caminant, escrivint, però amb noves propostes. Ell sabia que era un gran poeta i sabia que escrivia els millors sonets de la poesia catalana amb permís d’Espriu, de Foix i de qui fóra.

Podeu comprar Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble de Pau Alabajos a la botiga de VilaWeb

—En vida, Estellés es va sentir comprès i estimat?
—Pense que, sobretot, al final de la seua vida, a partir dels anys setanta, ell ja sabia que era un poeta que tenia un èxit considerable, que la gent comprenia la seua poesia. Crec que sabia que els lectors, i especialment els aficionats a la poesia, i també els poetes, la comprenien i hi entraven. Ell procurava tenir una relació excel·lent amb els altres poetes, tot i que sempre mantenia un esperit crític. A l’hora de parlar d’altres poetes, la crítica sempre era present, però això és típic dels poetes, i dels novel·listes, i dels pintors, criticar-se els uns als altres.

—Ell també ho va sofrir?
—Ell ho va sofrir i ho va practicar [riu].

—Oh! Qui criticava?
—No ho diré [riu]. Perquè, realment, jo diria que sempre tenia algun detallet per a tots. Li preguntaves, “què opines de tal?”, i responia, “li suen les mans”. “I tal altre?”, i deia, “un pastor protestant”… Són respostes que definien, en certa manera, alguns dels poetes.

—…
—D’un altre deia “aaah, en tal”… Però a eixe subjecte li vaig preguntar què opinava d’Estellés i em va respondre: “aaah, Estellés”. Exactament, la mateixa resposta.

—El poeta us va encarregar que posàreu ordre al monument que és el Mural del País Valencià.
—N’estic molt satisfet, em va donar una gran alegria, que ell volguera que jo m’encarregara de posar ordre i de publicar el Mural del País Valencià. Ell ho volia. A mi, en un principi, la idea no m’entusiasmava, però quan es va morir, al cap de poc més d’un any, m’ho van tornar a proposar i em va agradar la idea. Ho vaig fer, amb una grandíssima ajuda de la seua família, especialment del seu fill Vicent. I cada dia que passa, estic més content d’haver-ho fet.

—Quina és la magnitud i la importància del Mural del País Valencià?
—En els primers poemes ho explica, d’alguna manera. Al final del franquisme, quan ja es veu clarament que Franco desapareixerà i que vindrà la democràcia, o una certa democràcia, ell s’entusiasma. S’entusiasma en el piset del Perelló i allí comença a escriure el Mural del País Valencià. La gran facilitat que tenia per a escriure provoca versos i més versos i més versos parlant del seu País Valencià. El seu País Valencià que enllaça molt amb la seua poesia anterior, però enllaça, sobretot, amb el Llibre de meravelles, que és el gran llibre sobre la ciutat de València. I és el gran llibre sobre el franquisme. València, una ciutat mediterrània, una ciutat dels Països Catalans, ocupada pel franquisme, dominada pel franquisme. És la gran novel·la d’Estellés en vers. De la mateixa manera que El gran foc dels garbons és la gran novel·la del món del camp valencià, especialment, de l’Horta de València, la Ribera, etcètera. D’eixes dues grans aproximacions al seu poble naix la idea d’estendre-ho a tot el País Valencià. I tractarà de cobrir tots els aspectes del País Valencià o, fins i tot, dels Països Catalans, però no hi va arribar.

—Quant al compromís cívic, Estellés és autor de poemes que han esdevingut consignes. Ell ja ho feia conscientment?
—Jo pense que sí. En el Llibre de meravelles comença amb un llarguíssim poema, que ve a ser la introducció, i allò que va repetint-se constantment és que és un entre tants. I un entre tants vol dir que és un més del poble, un més del veïnat, un més del poble on viu, del carrer on viu. I no sols això, sinó que en El gran foc dels garbons, en el darrer sonet, quan diu “poseu-me les ulleres” ja mort, vol que el recorden com el nét de Nadalet. És a dir, com un més del poble. La seua poesia, en certa manera, respon a eixa consciència que té de ser un més entre tota la població.

—Per què recomanaríeu a la gent que llegís Estellés?
—Per moltes raons. En primer lloc, perquè és un gran poeta, un poeta excepcional, perquè, com va dir Joan Fuster, és un poeta com no n’havíem tingut cap des de l’època d’Ausiàs Marc, Roís de Corella, etcètera. Perquè la seua obra és d’un gran pes. Perquè és un poeta, en principi, molt assequible per a tots aquells que s’hi acosten amb un mínim de bona voluntat i desig d’entendre i de comunicar-se i de ser comunicat per la poesia d’Estellés. Serà un enriquiment personal per a tots aquells que el llegesquen. Cadascú en farà la interpretació i la seua comunitat de vivències respecte d’allò que haja llegit.

—Heu dit alguna volta que el primer contacte que vàreu tenir amb l’obra d’Estellés va ser amb una traducció al portuguès. Com sona Estellés en portugués?
—Fou en una publicació en versió original i una traducció al portuguès. En una antologia brasilera bilingüe, jo el vaig llegir en català. Sona bé en portugués, sona bé en alemany, sona bé en anglès. I tant en anglès com en alemany, en tinc el coneixement exacte, perquè l’he sentit recitat en alemany i la gent es va entusiasmar. I l’he sentit recitat en anglès, i també.

—Fora dels Països Catalans, és prou conegut?
—Imagine que només és conegut en ambients restringits, universitaris, o propers a la literatura catalana. O per alguns poetes anglesos, francesos i italians que han pogut llegir alguna traducció de la poesia d’Estellés. En aquest sentit, pense que sí que és apreciat, però sempre d’una manera molt limitada.

—Què s’hauria de fer, encara, perquè es conegués més?
—S’hauria de fer tant com es puga amb Estellés, amb Ausiàs Marc, amb tota la poesia, amb tota la literatura catalana. Mai no és prou.

—Políticament, el Consell l’ha rebutjat, no n’ha volgut celebrar el centenari ni ajudar les entitats que sí que el celebren. Quina reflexió en feu?
—Supose que tot allò que sone català, i no només català, tot allò que sone simplement valencià, és a dir, una llengua que no és el castellà, els molesta. Ells volen la imposició definitiva, radical, de l’espanyol. I la millor manera d’evitar-lo és ignorar-lo. Ignorar Vicent Andrés Estellés, ignorar Joan Fuster. No sols això, sinó fer tot el possible en contra de la poesia en valencià, de tot allò que escriuen els valencians. Jo pense que l’activitat que fa l’actual govern valencià és una activitat clarament antivalenciana.

—Però s’ha trobat que els ciutadans s’han organitzat per celebrar el centenari de mil maneres diferents.
—En certa manera, els ha rebotat. No som la grandíssima majoria de la població valenciana, però sí que som un nombre molt important de persones i de lectors que reivindiquem la nostra literatura, i en aquest cas, per damunt de tot, la poesia d’Estellés. La mostra són totes les celebracions que es van fent en els llocs més diversos de la nostra geografia.

—Estellés té més nom i més fama que lectors?
—És possible. No ho sabria dir. De tota manera, m’adone que la poesia d’Estellés cada volta es coneix més. Sobretot, eixos poemes més coneguts per a la majoria de la gent. Crec que molts dels lectors han sentit o han llegit en algun moment “No hi havia a València dos amants com nosaltres”, “Assumiràs la veu d’un poble”, “La rosa de paper”, tota una sèrie de poemes que no són suficients per a arribar a comprendre i entendre bé la poesia d’Estellés, però sí que en són una aproximació d’una certa importància.

—Aquesta popularització, li fa favor o li va en contra?
—No crec que li vagen en contra. I si el lector o aquell que escolta els poemes d’Estellés després en llegeix més, sempre serà positiu no només per al record del poeta, sinó per a aquell que llegeix la seua poesia com a enriquiment personal, literari, però també humà.

—Imaginem que encara som en eixe sopar d’aniversari, què diríeu al vostre amic?
—Li diria: “Vicent, pots estar ben content perquè, a pesar de tot, jo sé que has patit molt, sé que et fan molt de mal les cames, però a pesar de tot, no pots queixar-te. Ni tu ni jo no podem queixar-nos. Sobretot tu, perquè, mira, tota aquesta gent ha vingut ací per a escoltar-te, ha vingut per a sentir la teua poesia o per a escoltar les cançons que s’han fet sobre la teua poesia”. Supose que això li donaria una certa alegria.

—I, per acabar, com seria el brindis?
—Brindaríem amb cava, i si fos un bon xampany francès, també. I brindaria per ell i per Isabel.