Jaume Pérez Montaner: “Ser a la presó em va marcar, i diria que positivament”

Avui és el natalici del poeta de l’Alfàs del Pi Jaume Pérez Montaner. Fa vuitanta-cinc anys i els col·legues de professió, per mitjà de la Institució de les Lletres Catalanes, han decidit de fer-li un homenatge. Serà dissabte vinent, al Festival Barcelona Poesia.

Fer anys és una excusa com una altra per a entrevistar un poeta. En aquest cas, per a pouar en la memòria d’un personatge que essent molt jove va treballar en una fàbrica tèxtil d’Alcoi, va passar per la presó, se’n va haver d’anar als EUA per mirar de construir una carrera docent i que, entre més qüestions, va ser professor de la Universitat de València i director del Col·legi Major Lluís Vives.

Pérez Montaner és un supervivent de diverses morts, la física i les altres, que són invisibles, però fan tant de mal o més.

Fem l’entrevista a casa seua, a Benimaclet. Hi ha la seua companya de vida i de professió, Isabel Robles, poetessa, traductora i assagista que, de tant en tant, intervé en la conversa per introduir-hi elements interessants que la fan fluir. Hi posa, també, alguna nota d’humor.

—Vuitanta-cinc anys.
—Ja sé que són molts, però he de portar-los de la millor manera possible. [Riu.] Resistint. No recorde qui ho va dir, però sobretot, pensant que si no resistís, seria molt pitjor. L’alternativa és dolenta.

—Heu tingut problemes de salut bastant greus, com sou davant la malaltia?
—Crec que fins ara he sigut molt bon malalt. En el sentit que procure queixar-me poc, i que seguesc al peu de la lletra allò que em diuen els metges, però quan veig que s’equivoquen, m’irrita moltíssim, perquè llavors pense que si hi ha alguna responsabilitat, ja no és exclusivament meua o de la natura, sinó de la incompetència humana.

—Ara que feu anys, que us feliciten, que us fan un homenatge, passeu revista de com us ha anat la vida?
—Procure cada volta més mirar al present, però el final el tinc molt present des de fa anys. En realitat, com tots, però en el meu cas, o la gent que tenim una edat avançada, pot acabar en qualsevol moment, qualsevol dia, de la manera que no t’ho esperes. Per tant, d’alguna manera cal estar una mica preparat per això. Més que preparats, acceptar-ho. No hi ha més.

—Això altera la vostra tasca de creador?
—Això pesa en la creació literària, en la poesia que faig. Des d’un principi, la idea de la mort, de la finitud i del pas del temps, ha estat present en la meua poesia, però potser aquests darrers anys, d’una manera més acusada.

—Els poetes teniu molta sort perquè sou immortals, sou necessaris i sempre sou poetes.
—Sent un orgull de ser poeta. No sempre l’he sentit, perquè la cosa de la poesia sempre ha estat una mica esotèrica en la nostra societat. Potser actualment s’ha estès més la idea que una persona és un poeta. Si més no, en potència tots ho som. Pense que un bon lector de poesia és, en el fons, un poeta tant si escriu com si no. Jo sent un orgull de ser poeta, sense dubte.

—Escriviu, ara?
—Sí, sí. Hi ha moments que escrius més que uns altres, però la idea d’escriure sempre és present i vaig escrivint. Ara tinc un llibre que en cosa de mesos es publicarà.

—Repassant la vostra biografia, hi ha alguns fets que m’interessa de comentar, com ara l’estada en la presó perquè vàreu donar suport a la vaga de miners d’Astúries. Supose que per més anys que passen és una cosa que no s’oblida.
—Jo, no. No ho he oblidat, i amb els anys, cada volta es recorden més la infantesa, la joventut. Tot retorna. En quin sentit és un record autèntic? Això és difícil de saber perquè un va barrejant coses, però haver estat en la presó indubtablement em va marcar. No diré que negativament, diré més aviat que positivament. És a dir, no em queixe en aquest sentit. Estar a la presó sempre és dur, però la veritat és que érem molts. Ens vam saber organitzar, i els quinze mesos que hi vaig fer, van ser quinze mesos gairebé d’universitat. Van venir alguns professors a examinar-nos, però a banda d’això, entre nosaltres parlàvem de política i fèiem conferències o xerrades…

—Supose que les idees que teníeu que us van dur a la presó, allà es van consolidar.
—Sense dubte. Tal com estava establert el sistema penitenciari, en realitat, el que fa és reforçar les mateixes idees.

—Parlàveu dels records més antics que us vénen a la memòria, però heu escrit molt sobre l’oblit, sobre la necessitat d’oblidar. Oblidar què?
—Jo diria que l’oblit d’aquelles coses que, personalment, m’han resultat dures. És millor oblidar. Sense oblit, seria molt difícil de continuar vivint o la vida seria molt més dura, seria un martiri que eixes situacions dolentes que hem viscut reaparegueren constantment. Llavors, l’oblit, en aquest sentit, és molt benvingut. La idea no és meua, crec que és de Jacques Lacan, però la faig meua i l’aplique. Per això vaig fer un llibre titulat L’oblit.

—A final dels anys seixanta vau emigrar als EUA, en una època de gran efervescència política tant ací com allà.
—Vaig anar als EUA en unes circumstàncies completament anòmales, fora dels circuits de com cal fer les coses. Uns amics m’ho van oferir. Vaig anar-hi de turista, amb bitllet d’anada i tornada, però una vegada allà, tot i que la feina que ells m’havien promès no va eixir, vaig renunciar al viatge de tornada perquè semblava que m’hi quedava. Al cap d’uns mesos, la feina que m’havien oferit sí que va aparèixer. Ho considere una etapa positiva. No és positiu el fet d’haver d’emigrar, perquè un emigra per guanyar-se la vida, perquè la feina ací era prou difícil. Haver estat en la presó m’impedia, per exemple, fer oposicions per entrar a l’ensenyament públic o en qualsevol treball de l’estat.

—Quina era la vostra feina allà?
—Vaig fer classes a diverses universitats. Ja establert d’una manera fixa, al Lewis & Clark College, de Portland.

—Isabel també hi era?
—Ella va venir un poc més tard.
—Isabel Robles [I. R.]: Jo no havia acabat els estudis. Em van convalidar, i vaig estudiar allà i vaig fer high school, secundària, però no gaire temps. Primer sí que feia classes pràctiques en un programa del seu college a l’Equador, i també el que m’agradava molt és que donava classes d’espanyol a gent major a Portland. Estaven encantats d’aprendre. Hi havia gent estrangera, gent d’allí.
—Jaume Pérez Montaner [J. P. M.]: I després a Millersville, a Pennsilvània, també.

—Éreu un jove nascut a l’Alfàs del Pi i veníeu de l’Espanya grisa del franquisme, supose que anar a una universitat americana era com descobrir el món.
—Sí, era descobrir el món i pensar, mira, almenys als néts els podré contar que hem viscut als Estats Units. Als néts no els ho contaré perquè no en tenim, i també perquè avui dia, tot el món viatja. Però en aquells anys, viatjar fora de l’estat espanyol era difícil per als espanyolets, i viatjar als EUA, encara més.

—Allí entràreu en contacte amb intel·lectuals que sabien la situació de la dictadura? Vau fer activisme?
—El temps que vam viure a Nova York, poc. Tenia contactes amb amics professors i alguns estudiants. Alguns eren nord-americans, uns altres d’origen espanyol, o argentins, però a Portland sí que la relació fou prou bona. Molt bona. Amb uns altres professors d’idees molt progressistes fins i tot vam formar un grup, gairebé un partit polític. No ho era, eh, però sí un grup que es deia “Coalition for a radical and democratic society”. Hi havia nord-americans, professors de filosofia, hi havia turcs, també hi havia europeus, però bàsicament eren nord-americans. I eixe grup que vam crear a la universitat es va estendre a unes altres universitats de la mateixa ciutat. Quan va venir Kissinger vam fer una manifestació. La veritat és que érem cinquanta manifestant-nos amb pancarta i vint policies en moto que ens acompanyaven… Va venir Belaúnde Terry, ex-president del Perú, i vam fer boicot a la conferència. Vam dur Jane Fonda contra la guerra del Vietnam i la vídua de Víctor Jara. També hi havia un programa de ràdio, a la KBOO, una ràdio comunitària en què fèiem un programa que es deia Mundo Latino. Posava música de protesta llatinoamericana i també catalana. Allí van sonar Raimon, Llach…

—Éreu el punxadiscs de la cançó protesta als Estats Units.
—Efectivament [riu].

—Vau mantenir la relació amb la gent que vau conèixer allí?
—Amb William Stafford, que era molt bon poeta, i que va ser poeta resident al Congrés dels Estats Units, que és com un guardó que es dóna anualment a un poeta… Vaig traduir algun poema seu a l’espanyol. Ell va traduir uns quants poemes d’Estellés, amb la meua col·laboració, a l’anglès…

—Allí és on vau començar a escriure poesia?
—Allí vaig començar a escriure poesia de cara a publicar. Abans havia escrit coses. Quan era estudiant feia coses en català. En un català molt mal fet, en revistes com ara Diàleg i Concret, que eren ciclostilades. Anys més tard he vist algun article meu, que és horrible, amb el català que escrivíem aquells anys.

—Com coneixeu Joan Fuster?
—Vivia a Alcoi. Érem amics de Josep Iborra, que coneixia molt Fuster i és qui va començar a dir-nos que Fuster era un escriptor excepcional. Jo era molt jovenet, devia tenir divuit anys o dinou i em costava de creure, però el primer llibre que vaig llegir, que va ser Figures de temps, em va meravellar. Em va meravellar que eixes coses es digueren en la llengua que jo usava sempre. Ja havia vist poemes, potser algun de Casp, però no acabaven d’entusiasmar-me. Però la prosa de Fuster sí que m’agradava molt.

—Quan el coneixeu personalment, què en penseu?
—El vam conèixer perquè vam fer un viatge en el cotxe de l’amic Camil Pasqual, amb Manolo Lloris, que va escriure un llibre molt dolent sobre Fuster, Mario Garcia Bonafé i jo. I vam anar a Sueca i ens va rebre molt amablement. Després vam anar a menjar una paella que recorde com la millor que he menjat en la meua vida. Segurament això és eixe record que ho endolceix tot de mala manera, no? El lloc imagine que era, perquè recorde que hi havia barques, hi havia mar, etcètera, Casa Salvador, de l’estany de Cullera. Vam passar un dia fantàstic amb Fuster.

—Us triava, Fuster, als amics?
—A mi no em va dir res, però em vaig considerar, respectuosament, amic de Joan Fuster. Fuster venia els dilluns a València, feia una tertúlia, si no recorde malament, al principi era al bar del SEU, del Sindicat Espanyol Universitari, i després a la cafeteria Oeste, i jo hi anava i era ben rebut per ell. Fuster em deia: “Acompanya’m.” Llocs on recorde haver-lo acompanyat en aquella època que era estudiant, per ara al Col·legi Oficial d’Advocats a renovar el seu carnet d’advocat. O, més d’una volta, al diari Jornada a escriure l’article. Em deia: “Acompanya’m, que vaig a escriure l’article.” Jo li vaig recordar a Fuster un dia, i li vaig dir que em meravellava que arribava allí, es posava a la màquina i en vint minuts o trenta tenia l’article fet. I ell va riure i em va dir: “Això no és res, hauries d’haver vist Vázquez Montalbán. Un dia dinàvem a Dénia, i en un moment s’alça i diu, ‘vaig a escriure el diari’. Se’n va anar a la cabina telefònica i en cosa de cinc minuts va dictar el seu article per a El País, de memòria escrivia els articles, els dictava”, em va dir Fuster.

—Dels tres que éreu a Sueca el dia de l’atemptat contra Fuster, sou l’únic que resta viu, ara.
—Sí, tens raó, sóc l’únic. No ho havia pensat.

—La policia no ho ha investigat prou, irònicament, podem suposar que potser encara us demanaran declaració com a testimoni.
—[Riu.] Ha passat molt de temps i imagine que això està arxivat. Jo hi aniria, és clar… Nosaltres vam anar com a bons ciutadans, eixe mateix dia, a les nou del matí, a la caserna de la policia nacional i vam fer la nostra declaració, però no van mostrar cap interès especial.

—Vau tenir por?
—Si vaig tenir por quan va esclatar la bomba?

—Sí. Si una volta va haver passat tot vau pensar que us hi hauríeu pogut quedar.
—Mira. Vaig aguantar molt perquè això va passar a dos quarts de cinc o les cinc de la matinada i vaig començar a plorar cap a les vuit. Abans, no, perquè calia atendre la gent que entrava i eixia. Venien amics, veïns, i jo també era allí i fèiem temps per anar a la policia. I fins aquell moment, era conscient, però aleshores em vaig adonar que el primer que hauria mort era jo perquè tenia la segona bomba darrere meu. Vaig veure fum i un artefacte i vaig començar a cridar “Fum!, fum!” tots van començar a córrer. Em vaig salvar i probablement vaig salvar més gent, també. Ho vaig aguantar molt bé, però al cap d’unes hores és quan em vaig posar a plorar.

—I Fuster?
—Fuster, que havia begut molt, estava molt serè aguantant-ho tot. Supose que la processió devia anar per dins, això sí.

—Quan veus la mort tan a prop com en aquest cas, canvies la manera de pensar o de viure?
—Diria que no. En tot cas t’afecta seriosament, però jo no he canviat la meua manera de pensar ni tan sols la meua manera de veure les coses. Allò que m’ha fet canviar un poc, encara que després un torna a l’habitual, ha sigut quan he estat a punt de morir per malaltia. Abans d’això, també he sentit l’amenaça de mort en la presó. Recorde que un estalinista em va posar una navalla ací [a la panxa] dient que me la clavaria perquè no era estalinista. Vaig aguantar molt bé i no me la va clavar, però això et fa por. O després, recorde que em van oferir anar a la Xina i vaig dir que m’ho pensaria. I encara van ampliar més la proposta i em van dir que hi anara, “però si ens traeixes acabaràs en una cuneta”. M’ho vaig pensar per no anar-hi, és clar.

—Som on som i encara hem de batallar amb dents i ungles per la llengua. S’han fet bé, les coses?
—És difícil de saber, però tendesc a pensar que la major part de nosaltres, que pintem poc, que som més o menys el poble, fem prou bé les coses. Que la meua dedicació al català és gairebé del 99%, igual que la vostra. Crec que els que fallen sempre són els que no haurien de fallar. Aquells que nosaltres elegim com a dirigents. És a dir, els polítics dels partits. De la mateixa manera que tinc més o menys clar que el poble català va reaccionar fantàsticament en tot això que diuen el procés. Sobretot, anant a votar i guardant les urnes i no enfrontant-se, però sí resistint a la policia. Qui no ha sabut actuar ha sigut el que, en termes generals, diem la classe s política. Crec que no s’ha fet prou bé, que les institucions, els nostres partits polítics, que hem votat i que segurament continuarem votant perquè si no, què fem?, són els que no compleixen.

—Parleu del procés. Esteu d’acord amb la gent que diu que si al País Valencià no s’avança tant com es voldria és per culpa del procés?
—Crec que no. El procés fou una cosa extraordinària. No sols a l’estat espanyol, sinó en general a tota Europa. Fou un poble que va decidir d’eixir al carrer i prendre consciència que són i que volen ser, i que la classe política no va saber aprofitar com cal, o no va voler, que és pitjor, eixa ocasió. Que els polítics demòcrates d’Espanya, del País Valencià, d’unes altres zones de l’estat espanyol, no van saber aprofitar eixa ocasió perquè era el gran moment per a replantejar-se en quin estat vivim. Era el moment d’intentar canviar-ho tot. Crec que van fallar tots. Els que no van fallar van ser, precisament, els que van eixir al carrer a votar.

—No teniu néts, però com voldríeu que fos aquest País Valencià per a les generacions que vénen?
—Voldria que fora un país lliure, un país lliure perquè ho decidís la majoria del poble, dels seus habitants. Ser lliures, ser independents, refer el país d’acord amb els interessos del país, que són els interessos de la majoria dels individus, de la gent que forma eixe país. Per tant, iniciar un procés que ens conduïra no solament a la llibertat, sinó a ser com pensem que volem ser.

—Després de Josep Palàcios, que té un parell de mesos més, sou el degà dels poetes valencians, i teniu molta relació amb els poetes joves. N’hi ha molts, i hi teniu molta ascendència. Com viviu aquest mestratge?
—Jo no m’he sentit mai mestre en aquest sentit. He sigut mestre per professió, una professió que m’ha agradat, però que no he exercit mai com el mestre que va a ensenyar, sinó com el metre que va a aprendre junt amb els altres, amb els estudiants. M’he considerat sempre un estudiant que ha après dels altres estudiants. Per tant, en eixe sentit, la idea de mestre tradicional no és la meua i no em considere mestre dels joves, en absolut. Crec que hi ha molts bons autors, molts bons poetes en els Països Catalans. Hi ha una generació o diverses generacions que conviuen i que tenen nivell poètic molt respectable que no té res a envejar al d’unes altres literatures.

—Llegiu, o rellegiu?
—No estic al dia de tots, però sí que procure llegir quan veig un poeta que destaca, procure llegir-ne algunes coses. Hi ha poetes i poetesses molt bons.

—Parlant de poetesses, mentre fem l’entrevista ens acompanya la vostra esposa, Isabel Robles. Sou dos poetes a casa.
—[Riu.] Es viu molt bé, així. Per regla general, hi ha una comunitat d’idees bastant acceptable. A voltes hi ha divergències, però eixes divergències procurem llimar-les. Generalment, jo accepte molt bé la seua poesia, que crec que és molt diferent de la meua. I imagine que ella també accepta la meua.
—I. R.: Ell és un poeta major i jo sóc una poeta menor [riuen].

—No sé si posaré això a l’entrevista.
—I. R.: Li ho dic molt sovint.
—J. P. M.: I jo li parle de “vuecencia”, o il·lustríssima, o siga que…

—La setmana vinent us fan un homenatge a la ILC. Com el rebeu?
—Amb un cert escepticisme. Content perquè la directora de la institució m’ho haja proposat. Molt content pels que s’han oferit d’alguna manera a parlar sobre la meua poesia o a llegir els meus poemes. Enric Sòria, Carles Rebassa i Laia Carbonell. Estic molt agraït a tots ells, de manera especial a Enric Sòria i a Carles Rebassa, que ha menejat perquè això funcione.

—Voleu afegir res?
—I. R.: Si em permets, ja que heu parlat de l’etapa dels Estats Units, he de dir que vam tenir moltes dificultats per ser residents allí perquè ens demanaven un certificat de la policia d’afectes al règim i tot això. Però és que quan vam tornar, Jaume va haver de començar de zero. Allà era catedràtic i ací, l’any 1977, quan la família torna il·lusionada amb la democràcia, es troba amb un contracte d’interí i moltes dificultats. El van tractar prou malament i no ha estat reconegut professionalment, però ell ho va superar tot molt dignament, és una de les formes de supervivent que li atribuesc.