Jaume Padrós: ‘Una vaga de fam pot tenir transcendència per a la salut, fins i tot a curt termini’

Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Catalunya, farà el seguiment mèdic de la vaga de fam que ahir van començar Jordi Sànchez i Jordi Turull. Padrós és un metge d’una llarga trajectòria, molt apreciat pels seus pacients, entre els quals ha tingut persones tan il·lustres com J.V.Foix.  El seu tarannà afable i la seva formació humanista  afavoreixen  la confiança. Ara, aquesta manera de ser i la seva trajectòria l’ajudarà a encarar una situació difícil: haver d’acompanyar a  dos dels seus amics i pacients en un tràngol dur i excepcionalment dolorós.

Arran de la vaga de metges d’aquests dies, VilaWeb tenia a punt una entrevista amb ell sobre la situació d’aquest col·lectiu, però atesa l’excepcionalitat del moment, Padrós ha acceptat de complementar l’entrevista amb unes preguntes sobre la vaga de fam de Sànchez i Turull. Ens diu que l’afronta amb una gran responsabilitat i subratlla el caràcter completament extraordinari de la protesta i el fet que els presos polítics siguin molt conscients de les conseqüències d’una vaga de fam indefinida.

—Us encarregueu el seguiment mèdic de la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull. Sou una persona que els és pròxima, això no deu ser gens fàcil? Com ho afronteu?
—Amb una gran responsabilitat. Quan ells em van requerir aquesta setmana per fer-m’ho saber, jo no m’ho esperava, òbviament. Vaig haver d’explicar-los què implica perquè comprenguessin bé la decisió que prenien i les conseqüències que podia tenir. No parlem d’una cosa banal. Pot tenir transcendència per a la seva salut i no a llarg termini, fins i tot a curt termini. Em vaig voler assegurar que entenien allò que els deia i que no era sotmesa a cap pressió de cap mena ni a cap coacció; que era una decisió lliure i ben entesa. A partir d’aquí, l’única cosa que puc fer com a metge és respectar-la.

—Heu dit que hi haurà diversos experts implicats.
—Hi ha un equip assistencial molt competent als Lledoners que, malgrat que estigui en una presó, depèn jeràrquicament de l’Institut Català de Salut. Per tal de vetllar pel compliment del protocol i el Codi de Deontologia (amb un article específic sobre quina ha de ser l’actitud dels metges en aquesta situació), hem constituït una comissió d’experts. Té la finalitat de poder anar informant i anar fent que el col·lectiu prengui posició en funció de les eventualitats que es puguin produir per explicar quina posició prenen els metges en les vagues, entendre què pot passar a cada moment i, sobretot, donar empara legal i deontològica a l’equip assistencial dels Lledoners.

—Quins riscs per a la salut implica una vaga de fam?
—Cansament, alteració i pèrdua del son, pèrdua muscular i de nutrients essencials, a banda afectacions als òrgans vitals. La vaga també pot causar hipoglucèmies al començament, dolor i malestar digestius, hipotensions i a voltes arítmies.

—Creieu que hi ha prou consciència de la duresa d’aquesta decisió per a la salut?
—Ells sí que en són conscients. És especialment transcendental perquè prenen una decisió sabent quins riscs assumeixen. En general, jo crec que no n’hi ha prou consciència perquè, sortosament, el nostre país no ha estat exposat a situacions com aquesta. A Catalunya hem d’anar a la transició democràtica, on hi havia el Xirinacs i aquelles vagues davant la Model, que van derivar també en vagues de fam. Aquesta és una vaga de fam per motius polítics i, a més, amb final indefinit. És un fet sense precedents a Catalunya. No han dit que faran vaga durant una setmana, sinó que no han concretat quant temps pensen estar-s’hi. Per tant, la situació és especialment greu.

—Si us sembla bé, canviem de tema i parlem de la vaga de metges. Com valoreu l’acord entre Metges de Catalunya i el govern?
—En si mateix és bo, el valoro positivament. Un acord significa que totes dues parts han volgut cedir i que una situació de molta tensió hagi acabat així és una bona notícia. Hem de dir que, a diferència d’algunes altres vagues, aquesta no ha estat important només per què s’hi reivindicava, sinó també perquè ha estat l’expressió d’un gran malestar de l’atenció primària. És obvi que aquest acord assolit no resoldrà els problemes, ni de bon tros, però ha de marcar un punt d’inflexió cap on han d’anar els futurs canvis que el sistema d’atenció primària necessita. Però no tan sols l’atenció primària, sinó el conjunt del sistema sanitari. Una vaga seguida tan multitudinàriament ha tingut la finalitat d’expressar aquest malestar, i això és la cosa més important. Crec que tota la societat catalana i tots els representants polítics se n’han sorprès una mica perquè, si tenim el millor sistema sanitari del món, els metges són els professionals més ben valorats i el sistema sanitari és el servei públic més ben considerat, com és que tenen aquest malestar? Crec que hem destapat els problemes i misèries d’aquest sistema.

—Quins són?
—Hi ha una necessitat de transformar el model assistencial i organitzatiu, no tan sols de l’atenció primària. Això és determinant per a l’anàlisi de les causes que justifiquen aquesta vaga. Vull recordar que fa més de dos anys el Col·legi de Metges, i jo personalment en seu parlamentària fa un any i mig, vam dir que l’atenció primària era plena d’elements que ens portaven cap a un còctel explosiu: joves en precari, sobrecàrrega amb metges sèniors cremats… Tant els sindicats com el col·legi professional i la societat científica hem coincidit en el diagnòstic. Hem fet veure a tota la societat i als seus representants que hem de fer canvis en el model assistencial.

—Quins en són els punts febles?
—Ja no ens serveix en una societat com l’actual, envellida i amb prevalença de malalties cròniques. El model assistencial que tenim ara, molt basat en els hospitals, ens servia fa algunes dècades per a una mena de realitat. Ara necessitem transformar-lo perquè les necessitats són diferents. Això ho fan alguns països, però nosaltres ens hi hem de posar. Necessitem posar-hi més diners. No podem tenir un sistema d’excel·lència si els diners del PIB que hi destinem són molt per sota del de països del nostre entorn. Finalment, necessitem canviar els models d’organització. Hauríem d’aconseguir que, per exemple, la pressió en l’atenció primària no acabi fent de la consulta mèdica un espai de recepció de qualsevol cosa, banalitzant-ne la funció. No tot s’ha d’atendre ara i avui i sense cap mena de possibilitat que els professionals decideixin com s’organitzen i com atenen les necessitats, que són de caràcter objectivament mèdic i assistencial. Canviar el model d’organització només es pot fer amb una gran dosi de comprensió i, sobretot, de consens.

—Com es pot aconseguir que els metges tinguin més autonomia?
—Això vol dir que els professionals han de tenir capacitat de gestionar el pressupost que tenen per a funcionar. També és important de gestionar l’agenda, el fet de poder decidir quants pacients pots veure un dia, aquell dia o aquella setmana. Això fan els professionals, però molts equips d’atenció primària no perquè les estructures s’han tornat tan rígides que no ho permeten. Això ha de canviar, i és un canvi que ha de venir de manera col·lectiva. Els professionals estan disposats a fer-lo i crec que el CatSalut i l’ICS també.

—Entre els molts motius darrere la convocatòria de vaga, s’ha parlat de la fugida de metges.
—No és veritat que se’n vagin de manera multitudinària. Sí que hi ha molta precarietat. Els metges se’n poden acabar anant si no els oferim cap futur. Hem de tenir present que aquest moment la precarietat s’acarnissa sobre els més joves, però, si em deixeu singularitzar, sobre les dones. Malgrat que hi hagi igualtat efectiva entre homes i dones i cultura de la conciliació a la professió, en els treballs temporals interins això no passa. A la pràctica, les dones acaben carregant la feina familiar. Això vol dir que la disponibilitat per a poder treballar quan a més tens una feina temporal, acaba essent molt dificultosa. La precarietat té gènere i s’acarnissa amb les dones.

—Què més caldria millorar?
—També s’han d’interrogar les facultats de medicina. No s’ha fet mai cap avaluació sobre quants metges necessitem, però la cosa segura és que els deu anys vinents es produiran canvis sociodemogràfics molt importants en la professió mèdica. Per exemple, es jubilarà un terç dels metges actius. Aquests canvis sociològics tan importants poden tenir molt impacte, atès que fabricar un metge són sis anys de formació, als quals se n’han de sumar quatre o cinc més d’especialitat. Això significa que comencem el compte enrere en un moment en què la majoria de nous metges que treballen al nostre país són extracomunitaris.

—Això què implica?
—Que són metges que no han passat pel sistema de formació del nostre país. Vol dir que segurament ens hem de plantejar si la capacitat docent de les facultats de medicina del nostre país és suficient per a donar resposta a la necessitat de metges que tenim, sobretot si pensem que hi ha molts possibles estudiants de medicina que no poden estudiar. S’obren moltes portes i aquest debat ha vingut per quedar-se.

—Com ha afectat a la sanitat la situació econòmica i política d’aquests darrers anys?
—Ara som en un moment d’una mena de relaxament perquè diuen que l’economia es va recuperant. Però els metges estan farts que els diguin que són collonuts i ara han esclatat. Quant a la política, això ho dèiem molt abans del procés. El Col·legi de Metges ja n’alertava fins i tot abans de les retallades.