Jaume Padrós: ‘No es podrà continuar fent medicina d’excel·lència si es mantenen la precarietat i els sous indignes’

Jaume Padrós Selma, president del Col·legi de Metges de Barcelona, és un home afable. Això no li impedeix d’abordar els problemes que el preocupen amb contundència. De seguida ens deixa clar que el capfica la situació de precarietat que viuen els metges de menys de quaranta-cinc anys. Creu que això pot acabar afectant la qualitat de l’assistència. Ens remarca que no és una qüestió banal i que si durant la crisi els professionals van tenir clar que s’havia de donar prioritat a les inversions, ara és l’hora d’aturar aquesta situació. És prou sabut que considera que el debat sobre la sanitat aquests darrers anys ha estat intoxicat i empobrit, però potser no se sap tant cap on creu que ha d’anar. Pensa que cal ser imaginatiu i parlar de com canviar l’organització per ser més eficient, de com donar més autonomia als centres i afavorir que s’autogestionin per treure més profit dels recursos. També de com parlar de flexibilitat i d’equips multidisciplinaris i de la necessitat de saber aprofitar els recursos que fan de la nostra sanitat un sistema diferent. I creu, així mateix, que cal posar sobre la taula els perjudicis de la creació d’oligopolis com el Grup Quirón.

—Hem tingut una bona notícia. Ja no queda cap ferit dels atemptats en estat crític.
—Sí, això és tremendament positiu. Més enllà de la indignació i la consternació que hem manifestat pels atemptats de Barcelona i Cambrils i de la solidaritat amb les víctimes (no tan sols dels ferits) i les seves famílies, cal que reiterem el reconeixement a la gran tasca que des del primer moment els metges i més  professionals sanitaris des dels serveis d’emergència, els CAP, els CUAP i els hospitals han exercit amb vàlua, professionalitat, compromís i excel·lència. Altíssima qualitat.

—Dieu que estem en una situació de risc?
—En aquests moments es tracten molt malament els professionals sanitaris, sobretot els que valen. Ho vaig denunciar al parlament fa quatre mesos i ho hem de continuar fent. Hi ha el perill de cronificar la precarietat. Tenim un 50% de metges de menys de quaranta-cinc anys en situació de precarietat. I fins un 20% cobren menys de 1.500 euros el mes i a sobre tenen contractes precaris i una situació inestable, que no els permet de tenir ni accés a l’habitatge. Hi ha gent que té quaranta contractes l’any.

—Heu dit quaranta contractes l’any?
—Quaranta o més, i el que dic no és cap anècdota. Ho tenim documentat. Curiosament, l’empresa amb l’índex més alt de precarietat és l’Institut Català de la Salut (ICS), que és el principal proveïdor públic, sobretot en l’atenció primària. I si mireu a la privada us trobeu que hi ha metges que cobren 6,5 euros la visita, i han d’acabar fent moltes visites d’assegurança lliure per fer-se un sou. Hi ha una contradicció molt gran: la societat ens diu que som els millors professionals, però alhora de la veritat accepta aquesta situació. Nosaltres defensem un sistema d’excel·lència, que vol dir que hi ha una atenció excel·lent, una proximitat, que s’atenen les grans patologies, però ho hem de dir clar: si no s’injecten més recursos i fem més corresponsable la ciutadania de l’ús i el finançament d’aquests serveis, tenim núvols grisos i foscos a curt i a mitjà termini.

—Aquesta precarietat pot acabar afectant l’assistència mèdica?
—Evidentment, sobretot afecta la continuïtat assistencial i, això, amb l’augment constant de malalts crònics que hi ha en la nostra societat, encara és més significatiu. Si no s’arregla pot acabar afectant la qualitat de l’assistència.

—Què proposeu de manera immediata per revertir aquesta situació?
—Durant la crisi la professió va prioritzar que no es deixessin de fer inversions, perquè era el que calia. I ho va fer abans de defensar un augment de salari. Amb les retallades els metges van perdre fins a un 20% del sou. Ara hi ha una recuperació econòmica amb un augment del PIB del 2,7%. La Generalitat de Catalunya, enguany augmentarà els ingressos de 1.500 milions, aproximadament, i d’aquests només preveu destinar-ne 230 a les despeses corrents destinades a salut. Això no pot ser. Almenys n’hi han de destinar 600. Hi ha d’haver un 35% o 40% d’augment, que és aproximadament el pes de la despesa en salut sobre tot el pressupost de la Generalitat el 2017. Sabem que amb això no es resolen els problemes, però és de justícia fer-ho. No es podrà continuar fent medicina d’excel·lència si es mantenen la precarietat i els sous indignes. Ha de ser prioritari posar fi a aquesta situació, sobretot per als més joves, que són el futur del país. I això no ha pas d’amagar que el problema principal és un finançament molt insuficient a causa de l’ofec econòmic a què l’estat sotmet el govern de la Generalitat.

—Els joves en són els més perjudicats?
—Sí. I si no ho arreglem ens podem trobar que els millors marxin i pleguin veles. El sistema sanitari se’n pot ressentir. El risc és que podem tenir una generació que es desenganxi dels valors que donen sentit a la professió. Això ho hem de combatre. La professió també té deures en aquest sentit i jo em penso desviure perquè la declaració de Girona del Congrés de la Professió Mèdica tingui sentit i sortida.

—Abans dèieu que a l’ICS era on hi havia més precarietat. Com és això?
—Hi ha unes inèrcies, que serien difícils d’explicar, que ho han facilitat. En el cas de l’ICS sí que és veritat que d’ençà que nosaltres ho vam posar sobre la taula s’ha fet l’esforç de corregir el tipus de contracte. El Col·legi ha posat de manifest quina mena de contracte ha de ser assumible i quina no des del punt de vista del sector públic i quin afavoreix o no la precarietat. Crec que encara som a temps de revertir aquest futur incert del sistema sanitari.

—Quins desafiaments més tenim?
—N’hi ha un de sociodemogràfic. Nosaltres tenim una societat més envellida, tenim una de les societats amb l’esperança de vida més alta del planeta. Catalunya està entre els tres o quatre primers països del món pel que fa a l’índex d’envelliment, i això és la conseqüència de les polítiques de salut que s’han fet fins ara. Això és un èxit, però ens presenta nous problemes i reptes.

—Quins?
—La realitat és que tenim uns pacients que han superat malalties agudes que s’han convertit en cròniques i que són, alhora, pacients més informats, més apoderats, que volen exercir aquesta autonomia que el sistema sanitari els reconeix i que, per tant, volen decidir qui els ha d’atendre, quan i com. Volen poder decidir amb el professional els tractaments que han de seguir. Aquesta situació nova també fa que hi hagi més prevalença de discapacitats físiques i cognitives, i això ens desafia des del punt de vista de la bioètica. Quina intensitat hem de donar als tractaments a la fi de la vida, sobretot quan disposem d’eines que ens permeten de valorar si els pacients estan en una situació pròxima al final? Es poden prendre decisions avançades que evitin la utilització inadequada dels recursos, i que, per tant, facilitin uns finals de vida més dignes. Se n’ha de parlar, d’aquests reptes de la bioètica. Aquest canvi biològic ens obliga a canviar la manera de treballar, perquè aquests pacients necessiten un tipus d’atenció més integral i pròxima al seu entorn. Per tant, això vol dir que si fa cinquanta anys el metge treballava sol, ara ha de treballar amb un equip interdisciplinari. La millora de les urgències i de les llistes d’espera demana d’apoderar de veritat les atencions primària sanitària i comunitària, però d’una manera diferent.

—En podeu posar un exemple?
—Us poso un exemple del que ens passa. Tenim pacients grans que viuen sols i que emmalalteixen i han ser cuidats. Quan hi ha crisi econòmica, les famílies no tenen tanta capacitat de contenir aquestes situacions a casa. Què passa? Que aquest senyor és candidat d’urgències de l’hospital. Si aquest senyor té uns recursos en l’àmbit comunitari i la capacitat de ser atès per l’atenció primària, segurament podrà ser tractat a casa. La sociologia de la professió ha canviat i, per tant, les solucions assistencials també han de canviar una mica. Països com Nova Zelanda o Austràlia ja se n’han adonat i reconverteixen els centres perquè la tipologia dels pacients, des de fa uns anys, ha canviat. Sempre diem la frase següent: ‘Hem de situar la persona en el seu entorn, en el centre de la nostra atenció.’ Més ben dit, no és mai el pacient que ha d’anar al recurs de sempre. Els que han de canviar són el sistema i els professionals.

—Ja sé que parleu d’un canvi profund, però deixeu-me fer un incís. És veritat això que diuen que els caps de setmana o durant els períodes de vacances els hospitals s’omplen de gent gran?
—Això ho hauríeu de demanar als centres, però si passa no és perquè les famílies els abandonin, sinó per aquesta complexitat de què parlàvem. Hi ha una cosa que és certa: amb la crisi, els recursos de les famílies i els àmbits comunitaris s’han reduït i no tenen tanta capacitat de contenció. Quan aquest entorn no funciona els hospitals i els serveis sanitaris fan de comodí. Tant senzill com això.

—Els serveis sanitaris fan una funció més enllà de l’estrictament sanitària?
—I tant. Això ho fan cada dia els metges d’atenció primària i, sobretot en època de crisi, han fet tots els papers de l’auca com mai. En part, això també explica el desgast tan gran que hi ha a l’assistència primària. Sense tenir prou instruments acaben essent l’aixopluc de les demandes i les queixes. El metge de capçalera sovint és el receptor dels problemes, però no té eines per a vehicular-los.

—En les vostres propostes poseu molt d’èmfasi en la idea que els canvis fonamentals s’han de produir en l’organització.
—En el sistema tenim alguns àmbits molt burocratitzats. S’han d’aprimar les estructures.

—Ho podeu explicar més?
—Mireu, jo des que vaig acabar la carrera, i ja fa molts anys, sempre he sentit dir que l’atenció primària és la porta d’entrada al sistema. En realitat, però, es va optar per fer un sistema que universalitzés l’assistència i no es van donar eines ni formatives ni instrumentals als metges d’atenció primària perquè tinguessin la capacitat de gestionar individualment cada cas, més enllà de l’atenció clínica.

—Es pot arribar a gestionar així?
—Sí, i tant! Què voldria dir? Doncs tenir capacitat de compra de serveis, capacitat d’autonomia professional. No tenir això és una de les causes del desencant que hi ha en el món de l’atenció primària. La nova realitat sociodemogràfica –també la de la professió– és el gran argument perquè es facin els canvis que l’atenció primària i els hospitals necessiten. Un seria precisament donar als professionals, els metges, més autonomia a l’hora de prendre decisions. En aquest sentit, tenim experiències d’autonomia professional que han estat satisfactòries també per als pacients.

—Autogestió? Les podeu explicar?
—No és l’únic camí, però hi ha experiències d’autogestió, en forma cooperativa, que han demostrat que el nivell de satisfacció dels pacients i els professionals és més alt i que, a més, es produeix un estalvi directe de l’erari públic. Hi va haver un moment que l’administració semblava que optaria per això, però a vegades aquestes opcions queden aturades a causa del soroll extern. En aquests moments s’han d’aplicar solucions molt imaginatives no tan sols a la primària, sinó també als hospitals. Hem d’utilitzar millor els pocs recursos que tenim. Molta gent es pensa que donar més autonomia significa donar uns privilegis. No vol dir això. En realitat vol dir corresponsabilitzar l’equip clínic –el metge assistencial amb un equip que pot ser de metges i infermers– d’un pressupost. La gestió d’aquest pressupost podria ser molt millorable si es fes segons uns criteris de flexibilitat, pensats amb el pacient i per al pacient i amb uns resultats de salut òptims. El nostre país ha estat massa paralitzat discutint de qui és la titularitat de qui presta els serveis, quan en realitat el sistema sanitari nostre, des de l’origen, té un dels segells d’identitat que es basen, precisament, en la pluralitat d’aquests proveïdors. En aquest sentit, el conseller Comín ha ajudat a aclarir la qüestió dels noms propis. És a dir, a aclarir el paper que han de fer les empreses, les entitats i les institucions que treballen al sector públic que no són l’ICS i que en cap cas vol dir que s’hagin privatitzat.

—Considereu que s’ha perdut molt de temps en això?
—Ens hem aturat massa temps en un debat molt empobrit intel·lectualment, que té més a veure amb prejudicis ideològics i amb frustracions personals que amb unes ganes d’avançar i millorar. Com us deia abans, el conseller Comín ha ajudat molt a relaxar la controvèrsia i ha introduït elements molt interessants. Es torna a parlar de les bases del model sanitari, que és del que la gent està convençuda, però lamentablement s’ha creat molta confusió i s’ha intoxicat l’opinió pública. Si ara sortim al carrer i preguntem si s’han privatitzat llits ens diran que sí i, en realitat, no se n’ha privatitzat cap. S’ha confós la gestió amb el proveïdor amb la privatització. No hi ha cap ciutadà de Catalunya que pagui per una prestació que és gratuïta. Si anar a la Mútua de Terrassa és privatització vol dir que hem de tornar a l’escola.

—Potser no s’ha explicat prou el model que tenim, d’on ve i què el configura. Abans dèieu que era molt identitari.
—Ningú no parla del sistema sanitari madrileny o espanyol. En canvi, tothom parla del sistema sanitari català, aquí i arreu. És una evidencia i una referència.

—Què el caracteritza?
—La diversitat de proveïdors. A Catalunya hi ha més de setanta hospitals i set són de titularitat de la Generalitat. Els altres són d’ajuntaments, fundacions o mutualitats que van néixer quan encara no existia la seguretat social amb una voluntat de cobertura de la sanitat dels treballadors. La societat civil s’organitzava a través de mutualitats o organitzacions sense afany de lucre per a donar assistència sanitària als treballadors. Això només passava a Catalunya. Quan arriben la democràcia i les transferències hi ha una cosa que fan Trias i Laporte que és extraordinària. Aprofiten aquests recursos i els reconverteixen en consorcis, fundacions, que són els que fan el teixit actual: Sant Pau, Hospital del Mar, Mútua de Terrassa, Hospital de Manresa, Santa Tecla a Tarragona, de Vilafranca… No els puc citar tots. És brutal. Són de titularitats diferents mutualitats, església, municipis… Això fa que sigui d’una vitalitat que no hi és en tot l’estat espanyol i que ens converteix en un fet molt singular a tot Europa. El que fa el sistema públic català és consolidar aquestes iniciatives que van sortir de la societat civil amb vocació de resposta social, vocació de defensa de l’interès general i, a petita escala, vocació universal. Això és molt gran, és un dels fets singulars que diferencien el nostre país.

—I es va perdent?
—La societat va canviant i en determinats moments hi ha hagut, tant en l’àmbit polític com en l’àmbit econòmic, tant per l’esquerra com per la dreta, tant a Espanya com a Catalunya, gent que en comptes de veure això com una riquesa ho ha vist com una amenaça, atès que aquest element era massa diferencial. Quan els senyors De Alfonso i Fernández Diaz conspiren amb això saben perfectament on toquen, ataquen allò que la gent identifica com a excel·lència i qualitat. La gent presumeix de la sanitat a Catalunya i dels seus professionals, encara que en tingui queixes concretes. Lamentablement, hi ha hagut algun irresponsable que els ha fet el joc políticament. Són els ‘ximples útils’, ho han fet alguns que són diputats. Algú que des d’algun mitjà es va dedicar a intoxicar i dir mentides. Hi va haver gent que va anar a minar la confiança. La nostra societat funciona pels intangibles de la confiança, la sanitat també. La relació dels metges amb els pacients. Hi hagut molta gent que ha tingut la voluntat de minar aquesta confiança. Catalunya és molt referenciada. Esquerdar això ha estat un acte de gran irresponsabilitat. No hi ha cap altre servei públic al país més transparent, que cohesioni la societat i que gaudeixi de més confiança per part de la ciutadania que el nostre sistema sanitari.

—Les grans corporacions també amenacen aquest teixit? Penso, per exemple, en les darreres operacions del Grup Quirón.
—Sí, quan van aparèixer les fusions del grup Quirón nosaltres en vam fer un anàlisi i vam veure que si tiraven el projecte endavant ho convertirien tot en un oligopoli. Les úniques dues veus que ho van denunciar públicament, llavors, van ser el batlle de Barcelona, Xavier Trias, i nosaltres, des del Col·legi.

—Per què no es va poder frenar?
—La Comisión Nacional de la Competencia espanyola no ens va donar la raó. Vam quedar astorats per la manera com van fer el càlcul per a rebatre’ns. Van comptar els llits dels hospitals concertats com a llits privats. Incomprensible. A la pràctica hi ha un oligopoli que pot contribuir a desestabilitzar el sistema en l’àmbit privat i pot empobrir la qualitat del sector. En realitat, passa el contrari d’allò que van dir els de la Competencia. Això ja afecta el contracte amb els professionals i, de retruc, acabarà afectant els ciutadans. Ho hem denunciat i ho continuarem posant sobre la taula.

—Queden molts punts, ben segur que no els podrem tocar tots. No tendim cap a una atenció sanitària d’especialistes que impedeix de veure la persona com un tot i això crea problemes? Manca humanitat?
—Ho admeto, la superespecialització ens fragmenta una mica l’individu. És molt important donar poder al metge de capçalera, que és qui pot tenir una idea millor i més global de la persona. A vegades l’assistència és molt disruptiva i poc resolutiva. Però això passa perquè a l’assistència primària no se li ha donat aquesta capacitat resolutiva. Una altra raó potser està en el fet que en l’entrada a les facultats i en l’ensenyament de pre-grau s’han fet prevaldre més els mèrits acadèmics que la resta d’habilitats. Per exemple, com fan els nord-americans, que prioritzen els joves que fan serveis comunitaris. Si ets voluntari tens prioritat, perquè això indica que hi haurà un metge a qui agradin les persones. La primera cosa que dic als metges joves és que si no els agraden les persones encara són a temps de dedicar-se a una altra cosa. L’únic que et fa mantenir la professió és la implicació amb les persones.

—Heu estat molt taxatius amb les medicines alternatives.
—I ho continuarem essent. De medicina, només n’hi ha una, que és la que fa que un metge, quan té un malalt, hagi de saber fer un diagnòstic diferencial d’allò que té i donar-li el tractament que l’evidència clínica atorga i està obligat a proporcionar-li. Ha de saber quin és el tractament fonamental i quin pot oferir de manera complementària. Quan un metge ofereix un tractament alternatiu fa una mala praxi que és incompatible amb l’exercici professional. Que es faci apartar un pacient d’un tractament ja validat no pot ser. Això passa molt en l’àmbit del càncer. És on hi ha més polèmica. És una mala praxi, i qui la faci tindrà directament el Col·legi de Metges en contra. Hi ha pacients que són especialment vulnerables perquè cerquen respostes per a acceptar el procés difícil que viuen. En aquesta situació no és admissible que hi hagi algú que en pugui abusar.

—Per què la gent cerca aquestes alternatives?
—Les causes poden ser molt diverses. A vegades el pacient té dificultats per a assumir la malaltia que té, a vegades el metge o tot l’equip han estat incapaços de tractar-lo adequadament. Se sap que una de les primeres causes que els pacients acudeixin a les teràpies alternatives té a veure amb la falta d’acompanyament. Aquí, per tant, sí que hem de fer una autocrítica, aquí sí que potser ens manca humanitat. Aquí he de tornar a parlar d’organització. Si tens una organització molt burocratitzada de tipus funcionarial, potser només tens cinc minuts per visita. La reivindicació no ha de ser de tenir deu minuts per visita perquè amb cada pacient necessites un temps diferent. Amb un pacient pots necessitar tres minuts i amb un altre una hora. Si tu ho pots organitzar per què t’ho ha d’organitzar l’estructura? Necessitem estructures que ens permetin de decidir quant de temps dediquem a cada pacient. Amb això podríem personalitzar i humanitzar més la medicina.

—Se n’és conscient, que passa això?
—Segurament no se n’és prou, perquè hi ha incerteses que fan que la gent tingui por d’arriscar-se o de canviar, però hem de canviar perquè la societat ha canviat.