Jaume Lloret: ‘Els titellaires eren perseguits i encara ho són’

Jaume Lloret estudia els gèneres teatrals populars des de fa més d’un quart de segle. És mestre jubilat, llicenciat en geografia i història i doctor en filologia catalana. El seu últim llibre, Els titelles al País Valencià (Publicacions de la Universitat d’Alacant), fa un viatge fascinant des de la deessa articulada del Museu Arqueològic d’Alacant, Tanit, del segle IV-III aC, fins a l’actualitat, passant pel titella de guant, la llanterna màgica, la fantasmagoria, la ventrilòquia i el teatre d’objectes. Del seu estudi, se’n desprenen moltes idees, com que els titelles van ser un mitjà de comunicació poderós i una eina de contrapoder i educativa meravellosa, però un art que ha tingut èpoques d’esplendor i altres en què ha estat perseguit i reprimit, i encara ho és. Lloret fa una panoràmica general dels gèneres i, de regal, denuncia amb autoritat la invisibilització secular i les crisis del sector. Hi hem parlat per descobrir secrets d’aquest art màgic i transgressor que no va ser enfonsat pel cinema i que no sempre ha estat dirigit als infants.

—Heu fet un treball immens, una monografia de 400 fulls plens de dades, fotografies i curiositats.
—Es tractava de fer una visió general de tota la història dels titelles, i com que és un gènere tan menyspreat, fins i tot, pels investigadors, i tan popular, n’hi ha molt poca documentació i escassíssima bibliografia.

—Teniu un concepte molt ampli dels titelles, des de gegants i capgrossos fins als betlems mecànics. Què considereu que són els titelles?
—Per mi, són una manifestació dramàtica que engloba tots els ninots, gegants, figures i objectes que puguen estar manipulats per uns artistes, i que juguen amb la complicitat del públic i fan creure que tenen vida pròpia. No podem considerar titelles només el teatre de titelles modern, estrictament. Els gegants són una manifestació dramàtica, i el teatre de carrer, que utilitza objectes mòbils, aeris, camallargs, i més. I els autòmats també estan relacionats històricament amb els titelles. En l’edat mitjana i en l’edat moderna, els titelles es combinaven amb volantins, jocs de mans i tots aquests divertiments populars que, per exemple, feien els artistes de la commedia dell’arte italiana.

—També hi incloeu els espectacles òptics com les ombres o les fantasmagories.
—Sí, alguns espectacles òptics, com les ombres xineses, també són titelles perquè, si no, on englobem els espectacles òptics? A més, en les funcions també combinaven una obra de titelles, un exercici de funambulisme, ombres i més. I eren espectacles molt populars que, normalment, es feien en posades, en hostals i, molt sovint, a l’aire lliure. No es feien pas en els grans teatres. Per tot això, volia donar al llibre una imatge més general i no restringir-la al guinyol o el teatre de titelles més actual.

—Dieu que han estat el germà pobre del teatre i que era considerat un gènere menor. Encara es manté el prejudici?
—Sí. Hi ha hagut un prejudici secular cap als titelles, cap al teatre en general, perquè en l’edat mitjana, i sobretot en l’edat moderna, va ser perseguit pels moralistes i per la jerarquia eclesiàstica, que considerava que això de riure estava malament, que veníem ací a plorar. I si hi havia prejudicis amb el teatre, amb el de titelles encara més, perquè era gent que anava de poble en poble. Els acusaven de bevedors, de dedicar-se a fer riure i a blasfemar, i eren perseguits. Molts titellaires van acabar en mans de la inquisició. Cal pensar que era prohibit soterrar els còmics en cementeris sagrats, fins al segle XIX, i si als còmics els passava això, amb els titellaires encara era pitjor. Recordeu la censura, fa poc, d’uns titellaires de Madrid.

—Als titellaires de Madrid els van empresonar l’any 2016.
—Al final no són a la presó, però sí que els van empresonar, van intentar condemnar-los. Els titellaires eren perseguits i encara ho són. Tots els gèneres populars es dedicaven, un poquet, a riure’s del poder, a fer allò que en altres obres més oficials no es podia fer. I sí, el titella ha estat perseguit i eixe estigma ha continuat. Fixeu-vos que la majoria de documentació d’actuacions titellaires no eixia a la premsa, per tant, tot això ho sé a partir dels problemes d’ordre públic, a partir de la repressió de les autoritats. Les poques notícies que tenim són de baralles, de discussions o denúncies que feia la gent moralista. Perquè vegeu la manca d’importància que se’ls donava. És curiós, però és així. Alguns els acusaven de blasfemar, uns altres de tocar un xiulit i molestar als veïns.

—Respecte de tot això, enguany vaig veure tres vegades el ‘Betlem de Tirisiti‘ i en cap no es va esmentar el tema català. Altres anys sí que havien fet esmena de qüestions delicades. Hi ha autocensura, al teatre de titelles actual?
—Sí que hi ha autocensura i, de fet, una hipòtesi apunta que la llengüeta que encara utilitza Tirisiti era una forma d’autocensura ancestral, del segle XVI. En el ‘Tirisiti’ mateix, abans hi apareixia el mossèn, que era qui tenia relacions amb Tereseta, la qual posava les banyes al Tirisiti. No era el sagristà, com és ara. És a dir, hi ha hagut èpoques en què sí que hi ha hagut censura. Pel que fa al tema català que dieu, en efecte, altres anys n’he vist algun esment, i també d’altres temes més generals de l’estat espanyol, comentaris sobre Rajoy i més. Jo pense que sí que hi ha una certa autocensura, encara que moltes vegades siga inconscient. Això funciona, sí. I en el teatre, en general, també funciona. I més en un tema com el català, que la gent està tan emotiva. I mireu la gent com Valtònyc, o la gent que per haver criticat fent un espectacle pot ser condemnada o, com a mínim, acusada. Això és terrible. En eixe aspecte, estem retrocedint moltíssim perquè no hi hauria d’haver autocensura. La repressió funciona, és a dir, vulgues o no, històricament ha estat així, ells saben que funciona i per això la fan.

—Malgrat tot això, quins són els valors dels titelles?
—En principi, com que és un art dramàtic, té el seu valor d’investigar sobre la realitat, de mostrar-la. Després, els titelles tenen una màgia especial que no tenen altres gèneres dramàtics, i la capacitat pedagògica. Des de començament del segle XX, se n’ha demostrat el gran interès didàctic. Els mestres els hem utilitzat, sobretot, en els grups infantils, en els més petits. De fet, el titella és un art que arriba molt al públic infantil, no és que siga específicament del públic infantil, és un art també per als adults, però sí que és veritat que eixa màgia que té el titella, eixe personatge que es mou i que pareix que té vida pròpia, això als xiquets els atrau molt més.

—Al llibre parleu dels gegants, de l’araceli del Misteri d’Elx, de la Mahoma, del ‘desclavament’ del Crist de l’Alguer, del Betlem de Tirisiti, de les roques del Corpus i més. Cultura popular i titelles sempre han anat de la mà.
—Sí, sempre han anat junts. Els gegants, la Mahoma i tot això és teatre popular. I el teatre popular té una veta que naix de temps antíquissims, de les faules atel·lanes dels romans, amb personatges com el Macus, que després és molt paregut al putxinel·li de la commedia dell’arte, que també té la gepa i la forma del nas igual. L’església intenta utilitzar tots eixos personatges populars, i continuen en l’etapa moderna i en actual. I tot això va unit a tots els gèneres de transmissió oral popular, com serien els col·loquis dels segles VII, XVIII i XIX. Tot ha continuat fins a l’època actual amb noves incorporacions d’autors literaris.

—Dieu que els titelles parlen en castellà des del segle XV, tret de quan fan bromes, com en els sainets. Imagine que per diglòssia, com passa en la vida real.
—Com que el teatre modern naix al segle XVI, les lletres catalanes estan en plena decadència i la cultura castellana té un gran prestigi, per tant, tot el gran teatre que es fa als segles XVI, XVII, XVIII és en castellà, en els teatres oficials. Ara bé, hi ha una veta subterrània de teatre en català en els titelles. I la prova n’és el ‘Tirisiti’, que barreja castellà i valencià, on la part més costumista i còmica és, precisament, en valencià. Això ens fa pensar que hi havia obres en valencià, no només al segle XIX, sinó al segle XVIII i, possiblement, al XVII. Passa que s’ha perdut, perquè era un gènere de transmissió oral. Això sí, a partir del segle XIX a Catalunya hi ha titellaires que fan obres en català. Però la veritat és que al País Valencià, no. En l’etapa de Franco hi ha alguna obra de titelles en valencià, per exemple, l’òpera La Filla del rei barbut, de Matilde Salvador i Manuel Segarra. Però ja no és fins a la transició que molts grups de teatre escriuen en valencià. I, de fet, la majoria tenen versions en castellà i valencià que utilitzen indistintament, segons els ho demanen.

—Crida l’atenció que, al segle XIX i XX, tots els que fan obres en català a Barcelona arriben a València pocs dies després i ja no representen en català.
—Doncs no. Però al contrari, sí. O siga, no arribaven en català per aquesta diglòssia que dèieu abans i per problemes polítics i culturals. A final del segle XIX i durant tot el segle XX, quan venien les companyies catalanes, no només de titelles, a representar les obres de Guimerà, per exemple, Terra Baixa, les representaven en castellà. Ara bé, el sainet valencià sí que anava a Barcelona en valencià, a final del segle XIX i tots els anys vint i trenta. Dissortadament, al contrari no ha passat, són molt poquetes les companyies que vénen a València a final del segle XIX i fan alguna temporada en català, la majoria les tradueixen al castellà. Per exemple, Enric Borràs i Margarita Xirgu, dos actors catalans, quan vénen interpreten les obres catalanes en castellà. Això és la diglòssia que hem patit, la falta de connexió entre els territoris de parla catalana, cosa que ha continuat fins fa molt poc, i encara continua, a vegades.

—S’ha fet teatre d’avantguarda per a titelles?
—Les úniques obres d’avantguarda de titelles van ser durant la república i la guerra, fetes, sobretot, pels grans autors castellans de la generació del vint-i-set: Rafael Alberti, Garcia Lorca, etc. És a dir, no per autors valencians. Tot i que Max Aub va fundar el grup El Búho amb una secció per a titelles i en van representar. D’obres en valencià per a titelles, no n’hi ha hagut fins als anys setanta, fins al grup català la Claca, que vénen aquí i això motiva que els grups de teatre independent comencen a fer obres per a titelles en català. Per exemple, l’Entaulat, el primer grup que en fa, i algunes molt reeixides, com ‘Tirant lo Blanc’, que va estar gairebé dues temporades seguides a la sala Escalante. Però tot això ja és als anys setanta, durant el franquisme hi ha el cas isolat de ‘La Filla del Rei Barbut’ i alguna coseta més, però molt secundària.

—Expliqueu que la república les utilitzava com a eina propagandística i el franquisme per adoctrinar.
—L’església va ser la primera que va utilitzar les imatges mòbils dels sants en les representacions litúrgiques i, després, en els misteris tardo-medievals, perquè era una manera molt visual i molt emotiva d’educar la gent. La monarquia autoritària del segle XVIII ho va fer igual amb les carrosses triomfals, en les desfilades quan entraven a les grans ciutats. El franquisme va prohibir el teatre popular i els titellaires populars pels pobles, tenia por que el criticaren perquè el titella popular sempre ha criticat el poder, sempre, i tots els gèneres populars, per això era tan malvist. El poder sempre ha intentat utilitzar els titelles i, si no, els ha reprimit. El franquisme, fins i tot, va obligar a inventar un personatge que es deia ‘El Flecha Juanín’, de la Falange, però afortunadament no va triomfar, no agradava, es veu que era molt manipulat o que no sabien fer-ho. És a dir, el poder sempre ha vist la importància educativa del guinyol i ha intenta controlar-lo. Però bé, els titellaires sempre han trobat forats per a escapar-se i fer el seu art.

—A l’últim capítol mostreu les companyies valencianes del 1976 fins a l’actualitat, i n’hi ha moltes. Quin futur li espera, al món titellaire?
—El món titellaire té futur, com el del teatre en general. Ara bé, passem un període fotut, i l’hem passat, sobretot, del 2008 fins al 2015. Però té més futur el teatre més visual amb combinacions que no pas el teatre de guinyol tradicional. Per exemple, Tian Gombau, del grup de l’Home Dibuixat, de Vinaròs, fa uns espectacles molt senzills, amb molt poques paraules, però de molta qualitat poètica i emotiva. I Tian Gombau triomfa. La combinació d’ombres xineses, càmera negra, teatre d’objectes, música, efectes més visuals i poc text, això atrau molt. Ombres amb sorra, fer dibuixos amb sorra, combinar la màgia estricta. I això s’ha de descobrir, ací té un gran futur el teatre de titelles.

—I ja per acabar, cal dir que reivindiqueu Paco Sanz com el ventríloc valencià per excel·lència.
—Paco Sanz és una figura a reivindicar perquè va revolucionar el món de la ventrilòquia. Si en compte de valencià haguera estat anglès o americà, tindria una importància fonamental. Passa que, dissortadament, no donem importància als nostres valors. A final del XIX, ell va convertir la ventrilòquia en un espectacle total que durava una funció. Abans duraven, com a molt, deu o quinze minuts i formaven part dels espectacles de varietats. Paco Sanz crea una família de més de trenta personatges d’una riquesa i perfecció tècnica impressionants. A més, tenia gran capacitat per a crear monòlegs i diàlegs crítics, amb moderació, perquè ell també se’n cuidava. I l’aparell escenogràfic era impressionant, com en les grans òperes, perquè treballava amb una dinastia d’escenògrafs valencians molt importants, els Alost, i un d’ells, Ricard Alost, li va fer uns decorats magnífics. Va triomfar a l’estranger, va crear una pel·lícula en els moments del principi del cinema, l’any 1918, per a mostrar el seu art amb Maximilià Tohus. Tenia una visió de futur i empresarial grandíssima. Llàstima que la guerra civil ho va parar i que va morir molt poc després.