16.09.2018 - 22:00
De nen, quan veia un magraner només pensava on podia penjar una corda per a fer-hi un gronxador. O en fer-me pipes d’indi sioux, tot clavant-hi un pal en els seus fruits verds, que arrencava enfilant-me per les branques, inconscient del risc.
Ja fa molts anys, però, que sempre que veig un magraner, recordo l’amic Jaume Josa. I, de retruc, Ramon Llull. L’evolució és un fet.
Un dia de l’estiu del 2003, en la inauguració de l’Institut Botànic de Barcelona a Montjuïc, una de les seves grans obres, el savi Josa, professor d’Història de la Biologia de la UB, director del CSIC a Catalunya, darwinista i gran bibliòfil, em va confiar una revelació en llegir-me, a l’ombra d’un magraner, aquest fragment de Ramon Llull:
“Aquest arbre és d’imaginació qui és creatura molt necessària als animals, car sense ella no porien viure ni’s porien haver els objectes sensibles; així com lo leó que no poria tornar a la font sens imaginar, ni l’aucell a son niu, ni’ls hòmens a la casa, ni ans que la casa faessen no la sabrien fer, ni sens imaginació no sabrien fer clavell, gonella, ni nau, ni haurien hàbits de ciències, ni encara les altres coses que són necessàries a la vida, ni hauria memòria de les coses passades”. (Ramon Llull, Arbre de ciència, Roma (1295-1296).
La memòria de les coses passades
Erudit apassionat, curiós impertinent, irònic, i, per damunt de tot, lliure, l’admirat Jaume Josa (Barcelona, 1945-2012), sempre intel·ligent i agut, era una presència discreta en la meva vida d’abans, i en els meus records d’ara. En vida, no em calia quedar mai amb ell. Senzillament, me’l trobava. Apareixia per art de màgia o de “birlibirloque”. Cada trobada era un plaer i una ocasió per celebrar l’amistat, la conversa, l’art, la ciència i la paciència.
Més d’una vegada em va reiterar que per a ell, en aquesta vida, els grans temples del saber havien estat tres: la Facultat de Biologia de la UB, les biblioteques i llibreries de vell, i el Zeleste. Molt sovint, per aquests i altres verals, els nostres camins es van creuar, afortunadament per a mi.
Avui, perquè acabo de passar una estona a l’ombra d’un magraner, i perquè vull, rescato de la nebulosa dels anys passats -perill!- alguns records de les aparicions josianes pels laberints diürns i nocturns de la vella Barcelona. Són vivències reals de fa anys, pocs, més de mitja vida. Res. Un gra de pols. Tot i això, no puc evitar la melangia que em provoca el sentiment de pensar que, més que anys, sembla que hagin passat segles.
Ciències i paciències del calaix d’un savi
Ens vam conèixer el 1984 en un plató de televisió. Jo era el més jove i inexpert dels guionistes del programa “Àngel Casas Show” que s’emetia en directe des d’un plató del carrer de Muntaner. Encara no existien els estudis de TV3 de Sant Joan Despí. Tot era innovació, cosmopolitisme, diversitat, cultura, música, experimentació i rigor. Sense censors, profetes, ni bufons de la cort.
En aquells anys, doncs, tal com crec recordar, el vent bufava a favor. Ell i en Jaume Sisa van venir al programa del Casas vestits de frares caputxins per il·lustrar els espectadors sobre un llibre que apadrinaven: “Ciències i paciències del calaix d’un savi” (Alta Fulla, 1984). Un recull de consells, secrets i remeis casolans “que revelen tots ells una veritat que sembla mentida” publicats per Fra Noi, pseudònim de Josep Burgas, a “L’Esquella de la Torratxa”, setmanari republicà i anticlerical, que va deixar d’editar-se l’any 39.
Al pròleg, els dos Jaumes, escrivien: “S’hauria de convertir en el llibre de capçalera de tots els catalans i la demostració de com poden ser de bons, bonics i barats el progrés, la ciència, la paciència i el vici. Tant us parla del que heu de fer per no tenir fred als peus com de la brúixola sense nord, passant pels ronyons a l’empordanesa i els borratxos de santa Teresa”.
El record que tinc més present d’aquella nit és el frare Josa, amb una copa a la mà, explicant-me, com aquell qui no vol la cosa, que havia estat a l’Amazònia en un congrés de científics darwinistes i havia aprofitat per caçar unes papallones fantàstiques que mai no havia vist ni en els llibres il·lustrats. Josa sabia de què parlava, com més endavant vaig poder comprovar. Era membre de la Societat Catalana de Lepidopterologia, i a casa seva tenia una valuosa biblioteca científica rica en primeres edicions i obres dels grans savis de la ciència: Plini, Aristòtil, Llull, els grans dibuixants i microscopistes de l’antiguitat com Robert Hooke, i, sobretot, el pare de la teoria de l’evolució de les espècies: Charles Darwin.
El Zeleste i les papallones nocturnes
Jaume Josa, a més de gran científic i bibliòfil, era amic d’artistes i toreros, col·leccionista de revistes i llibres d’art, especialment de Dau al Set, i amant de la vida i la conversa. Assidu del Zeleste del carrer d’Argenteria, bressol de la música Laietana, cova d’amors insòlits i excessos etílics, recordo un estiu que ens hi trobàvem gairebé cada nit, allà, darrere les cortines de vellut de color magrana. De matinada, arribada l’hora de tancar, encenien els llums i posaven “Our house” de Madness. Era l’hora de marxar, si no encara hi fórem. Instantàniament, en Josa solia recolzar-se a l’extrem de la barra prop de la porta i, mentre s’acabava el cubata, mirava les noies que marxaven tot dient: “Ya os vais…?..
I va arribar una nit que el seu “Ya os vais…?” va fructificar en forma de dues noies molt simpàtiques, alumnes seves, d’ulls blaus i una alegria desbocada . Gran Josa! Geni i figura! Ciència i paciència! Un taxi ens va conduir al seu immens pis de l’Eixample, barri tenebrós i desèrtic en aquelles velles nits xafogoses d’estiu. Allà, entre copes, bromes i discos de Franco Battiato i Paolo Conte, en Josa ens va descobrir la seva meravellosa biblioteca plena de tresors, incunables i una infinita col·lecció d’edicions de Darwin, del qual, sens dubte, ell era –i és- un dels millors especialistes de la seva obra, tant a Catalunya com a Espanya.
Mai no oblidaré l’estimació i la delicadesa amb què ens mostrava la primera edició en català del segle XIX del “Viatge d’un naturalista al rededor del món, fet a bordo del barco “Lo Llebrer” (The Beagle) desde 1831 á 1836″ de Charles Darwin. Es va publicar en fascicles pels volts del llunyà 1879 al Diari Català. Ell els conservava amorosament en una caixa de fusta feta a mà pel seu avi, mestre d’aixa de Benidorm. Avui, és la fotografia que il·lustra la portada d’una de les seves obres cabdals, la “Bibliografía crítica ilustrada de las obras de Darwin en España, (1857-2005)” (CSIC, Madrid, 2007), que Jaume Josa va escriure amb Alberto Gomis, professor d’Història de la Ciència a la Universitat d’Alcalà.
Ens convidà a “Anís del Mono” amb aigua molt freda. La barreja era molt estimulant i ens va ensenyar que, popularment, es deia “palometa”. També va anunciar-nos solemnement que l’etiqueta d’aquell anís era la primera utilització comercial de Darwin i la teoria de l’evolució. Hi ha un mico dibuixat, alguns diuen que té la cara de Darwin, i una frase que diu: “Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento”.
D’aquella xafogosa nit, tampoc mai no oblidaré el seu somriure, entre maliciós i angelical, mentre remenava amb la mà l’aigua amb què anava omplint la banyera. Ni la seva mirada fixa, simpàtica, sarcàstica, ni la seva veu aparentment carregada d’ingenuïtat: “Noies, au, va, animeu-vos que fa molta calor i l’aigua és ben fresqueta… Ei, bona, aquesta, eh?”.
Aquella llarga nit, aquelles noies, aquella màgia, no han comparegut mai més. Com passava en els monòlegs d’en Joan Capri, que els conills desapareixien per sempre més al copalta dels mags. Josa ajudava a viure l’instant. I a fer-lo irrepetible, transcendent. Avui ja només en conservo alguns flaixos, no recordo més, excepció feta que l’endemà es va presentar al Zeleste amb una llanterna, explicant a tothom, divertit, que jo li havia espatllat l’ascensor i els llums de tota l’escala. Vés a saber…
La boxa i els toros
Un lloc on vam coincidir moltes vegades va ser al restaurant Casa Leopoldo. Ell hi dinava sovint perquè li agradava el lloc, els toros, era amic de la Rosa, i li quedava a tocar del seu despatx del CSIC, al carrer d’Egipcíaques.
En aquest anàrquic encadenat de records vull fer constar que si el pont que uneix el CSIC i la Biblioteca de Catalunya encara existeix, és gràcies a ell, i la seva obstinació en salvar-lo quan, per les obres de reforma de la biblioteca, es va pensar a derruir-lo, al·legant que tenia poc valor arquitectònic. Era tal la seva militància per la causa del pont que unia els seus dos mons, el dels llibres i el de la ciència, que amenaçava d’instal·lar-s’hi a viure dalt del pont permanentment, fins que no li asseguressin que el mantindrien intacte. “Em faré portar el dinar i el sopar de Casa Leopoldo, això sí”, rematava.
Un dia em va demanar que li expliqués tot el que sabia de la vida i miracles del boxejador cubà Kid Tunero, que acabava de morir en una pensió, després de viure molts anys en un gimnàs del Club de Boxeo Siglo XX, al carrer de Ferlandina. Així ho vaig fer, ja que jo el coneixia personalment. En acabar la història li vaig expressar el meu temor que els àlbums de fotos i retalls que el boxejador guardava en una maleta, s’haguessin perdut per sempre. “No, no s’han perdut…, em va dir, misteriós”. “I tu, com ho saps?”. “Algú els va trobar als Encants i els ha comprat l’artista i col·leccionista de boxa Eduardo Arroyo. Un dia us presentaré…”. Un temps després, Arroyo em va confirmar en conversa telefònica que, efectivament, ell els havia comprat i els conservava perfectament.
Anys a venir, en Josa se’m va aparèixer prop de Nimes, a Aigües Mortes, al Llenguadoc-Rosselló, zona que sempre freqüentava en temporada taurina, molt sovint en companyia del seu amic Jordi Farràs, “La Voss del Tròpico”. Tots dos apreciaven molt el món dels toros i “l’art de birlibirloque”, títol d’un llibre de José Bergamín sobre tauromàquia, on assegura: “En el toreo todo es verdad y todo es mentira”.
En aquella ocasió, la trobada no va ser casual. Formàvem part d’un centenar de convidats a un dinar organitzat per la família de Casa Leopoldo que va incloure, a les cinc de la tarda, una sessió de toreig de vaquetes per afeccionats.
A en Jaume Josa li va doldre a l’ànima quan el Parlament va prohibir les curses de braus. Tant ell, com Jorge Wagensberg, entre d’altres, van intervenir a la cambra en defensa de la tauromàquia. Feia temps que aquella iniciativa absurda l’amoïnava i en parlava. La tarda de la inauguració a la Fundació Miró de l’exposició “El Manifest Groc. Dalí, Gasch, Montanyà i l’antiart”, sota el garrofer del jardí, en Josa em va dedicar una extensa “perorata” (que diria ell), en favor dels toros i en contra de l’estretor de mires dels que els volien prohibir. Estava enfadat perquè al “Cultura/s” de La Vanguardia havíem publicat una doble pàgina central d’un artista antitaurí. “Però, què és tot això…?, deia molt seriós, arrufant les celles.
Joan Brossa, entre Ceret i Cotlliure
Les coses que succeeixen per art de “birlibirloque”, que deia Bergamín, ho fan per motius ignots, de manera màgica. La màgia, la poesia i, sobretot, Joan Brossa, era un dels mons que fascinaven Josa. Sentir-lo parlar de Brossa, Tàpies o Ponç era una lliçó. Conèixer els preciosos llibres d’art i poesia que col·leccionava a la seva biblioteca, on les papallones de nit nedaven nues certes nits d’estiu, era un goig i una lliçó tendra i erudita sobre les relacions visibles i invisibles entre la ciència i l’art.
L’any 1990 ens vam trobar casualment, com sempre, a Ceret i Cotlliure, amb motiu de la inauguració de dues exposicions que hi dedicaven els seus museus a la figura i l’obra de Joan Brossa. Jo hi anava amb un equip de TV3 per fer un reportatge pel programa cultural “Tres, catorze, setze”. Ell en qualitat d’espectador, fan i amic de l’artista, anava amb la seva filla. Va ser una aventura cultural interessant, molt amena, pensada amb encert i delicadesa. A més de les dues grans exposicions, hi havia tot un seguit de sorpreses que succeïen per “art de birlibirloque”. Recordo una actuació del Rei de la Màgia en una placeta de Ceret. I que els cambrers, gegants, que servien copes i canapès als jardins del Museu de Cotlliure eren els quatre reis de la baralla.
En Brossa va passar tota la tarda somrient feliç com un nen. Una francesa sofisticada, copa en mà, que contemplava els reis i treia, lasciva, la punteta de la llengua per empassar-se els canapés, li deia a una amiga: “C’est superbe! Je me régale!”… En Josa es va girar, amb el seu mig somriure irònic, espurnes als ulls, i em va picar l’ullet: “Bona aquesta…. eh! Bona, bona, home…!”.
Uns anys més tard, li vam dedicar a ell i la seva aventura bibliogràfica tot un programa de la sèrie “Música per a camaleons”, del Canal 33.
Odón de Buen, lliurepensador, massó, republicà i darwinista
Un altre dia, ja més cap aquí, me’l vaig topar a la llibreria Laie. Ell, content, va agafar un dels exemplars de la seva “Bibliografia crítica il·lustrada de las obras de Darwin” -“apunta-me’l a la llista, sisplau”- i me’l va regalar, amb un generós somriure. Abans, però, li va treure amb parsimònia el paper de cel·lofana que l’embolicava i, anant directe a la pàgina 425, adoptà un posat rapsòdic i, tot assenyalant el cel amb l’índex de la mà dreta, llegí en veu alta: “Odón de Buén (Zuera, Zaragoza, 1863-Mèxico, 1945). Professor en la Universidad de Barcelona y, luego, en la de Madrid, cuya posición anticlerical y a favor de las teorías darwinistas le granjearon graves controversias con los sectores más conservadores, hasta el punto de que algunos de sus textos de enseñanza fueron prohibidos”.
Odón de Buén va morir a l’exili, com molts intel·lectuals de la Segona República espanyola. Va ser impulsor de l’Instituto Español de Oceanografia i s’enfrontà a l’església, d’ací i d’allà, per ensenyar a la Universitat la teoria de l’evolució de Darwin. Els franquistes, d’ací i d’allà, mai no li van perdonar. Aquella tarda en Jaume Josa em va explicar que els seus pares havien estat mestres de la República i també havien estat depurats i represaliats després de la guerra civil. No van ser rehabilitats fins al primer govern socialista.
Joan Brossa: els llibres són fulles de l’arbre del món
El món dels llibreters de vell va ser la seva segona universitat, com ell solia dir. A Barcelona, a Madrid, a Londres, arreu. Tenia bons amics i es coneixia tots els catàlegs i tresors que es trobaven. Afirmava amb gratitud haver estat introduït en aquest món pels seus professors: Manuel Sacristán i Lluís Solé Sabarís.
Tant és així que el 17 de setembre de 1999, l’any que van morir Joan Brossa i Josep Porter, el Dr. Jaume Josa va fer el pregó de la XLVIII Fira del llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona. Del seu discurs n’extrec un bell elogi: “Els llibreters de vell tenen tots els oficis i sabers: són els mestres d’aixa del paper imprès, traginers de la cultura, enginyers de camins fressats, caminants sense fatiga, lluernes de la pols i de l’oblit”.
I l’esplèndida cita que en va fer de les paraules dites per Joan Brossa, dinou anys abans, en el pregó de 1980: “Els llibres han estat els punts brillants de la nostra nit i, de bon matí, han fet que no ens haguéssim de presentar al món com a senzills presoners” o “els llibres són fulles de l’arbre del món”.
Avui, a més de pensar amb ell cada vegada que veig un magraner, recordo amb nitidesa les dues darreres vegades que ens vam trobar, casualment, com sempre.
Una tarda que ell anava a la Biblioteca Arús de Passeig de Sant Joan, a dipositar-hi, precisament, uns documents d’Odón de Buen. I una altra tarda, a la plaça de Tetuan, impecablement vestit, esperant que passés una manifestació del 15-M contra la repressió dels Mossos d’Esquadra. Un any i escaig després va morir discretament. Ja fa sis anys que ell no hi és, però a mi se’m segueix apareixent, passejant pel nostre barri, quan menys m’ho espero. Cada Mercè sé que me’l trobaré, segur, a la Fira del Llibre d’Ocasió del Passeig de Gràcia, a qualsevol parada, cercant aquell llibre que li falta, o aquell altre que encara desconeix.
