Jaume Funes: ‘L’adolescència és una sala d’espera que per a alguns es converteix en una sala d’estar’

Si ser adolescent és complicat, tenir un fill adolescent pot ser-ho més. Jaume Funes ho sap molt bé: d’ençà dels anys setanta que fa de psicòleg i educador amb joves, ha treballat en projectes de renovació pedagògica i ha analitzat els processos d’incorporació social dels adolescents exclosos i el tractament terapèutic i educatiu del consum de drogues. Tota aquesta experiència es reflecteix a Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito (Columna), una guia per a pares d’adolescents que proposa solucions per a millorar la convivència i aprendre a tractar, per exemple, l’ús de les xarxes socials, la sexualitat, la relació amb el cos, les amistats, l’estudi i el consum de drogues. I tot això en una etapa en què totes aquestes qüestions poden esdevenir la font de molts problemes, angoixes i grans tensions. Parlem amb Funes sobre les propostes recollides al llibre i sobre què representa ser adolescent (i pare d’adolescent).

—Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito. Sembla fàcil de dir i difícil de fer. Què voleu dir amb aquest títol i com s’aconsegueix traslladar-ho a la realitat?
—El títol del llibre respon a la idea de recordar que els fills adolescents encara necessiten l’amor incondicional que fins ara tenien dels seus pares i mares. La seva voluntat activa de volar lluny de nosaltres, les confrontacions per afirmar-se i l’escassa manifestació d’afectes ens poden fer pensar que ja no som útils o que hem fracassat en la nostra tasca. Però ens continuen necessitant, necessiten saber que els estimem (sense que fem els ‘petons’ d’abans), que continuem estant al costat, amb la distància adequada. El llibre és una proposta per aprendre a mirar-los d’una altra manera, per construir una nova relació.

—Comenceu el llibre tot establint una diferència entre pubertat i adolescència i assegureu que l’adolescència és un invent modern. Per què?
—Fins a final dels anys setanta, la primària s’acabava a catorze anys i molts joves havien de començar a treballar en un taller o una fàbrica. Òbviament, els canvis biològics hi eren, però en la resta d’àmbits no tenien res més a fer que aspirar a ser com els seus pares. Hi va haver un moment en què el sistema productiu va esdevenir prou ric i no va haver d’explotar mà d’obra tan jove. L’edat per a començar a treballar es va apujar als setze anys. Allò que només havien tingut fins aquell moment les classes amb cultura i poder es convertia en una etapa obligatòria. Però l’escola encara s’acabava a catorze anys i els nois dels barris no sabien què fer-ne, d’aquest temps de la vida per al qual no hi havia cultura prevista. De fet, un de cada tres nois dels barris tenia dificultats marginals, en aquella època. Es dedicaven a provar de divertir-se i tenien accidents de cotxe, per exemple. Avui tots els nois entre dotze anys i dinou no tenen res més a fer a la vida que dedicar-se a ser adolescents.

—Però al tercer món ja es comença a treballar a aquestes edats…
—Sí. És un procés que a moltes parts del món encara no s’ha viscut. Hi ha nois i noies que a deu o onze anys han de sobreviure i no poden dedicar-se a l’adolescència, però tenen una enorme contradicció: a internet veuen que la gent de la seva edat d’uns altres llocs del món sí que és adolescent. Part dels processos migratoris infantils i adolescents són processos migratoris d’atracció per un univers adolescent que existeix i els és negat al seu país. Al primer món és un nou temps construït socialment que permet de tenir oportunitats que fins llavors no es tenien. Però no és tan sols un fenomen humà, també és cultural i de mercat. El mercat descobreix que té un nínxol de consumidors extraordinari i construeix un mercat per als adolescents. Si es fidelitza el consumidor adolescent, es tindrà eternament un adult consumidor.

—És cert que l’adolescència cada vegada comença abans i acaba més tard?
—No, però és cert que hi ha fenòmens que criden l’atenció, com les nenes d’onze anys que criden als concerts de Justin Bieber. No és que s’hagin tornat adolescents abans d’hora, sinó que se senten atretes per un fenomen de mercat. Es vesteixen i gasten un llenguatge que fan que sembli que s’ha avançat l’adolescència, però només passa en els aspectes formals; per dins continuen essent nenes.

—I quan acaba l’adolescència?
—Un noi de dinou anys ja no canvia biològicament.  La majoria de canvis emocionals i afectius ja els ha fets, i també els de construcció de la identitat. Ara, si continua sense poder decidir sobre la seva vida, sense tenir una autonomia real, una part del comportament adolescent es manté eternament. Si no treballa i no se’n pot anar de casa es converteix en un subjecte amb escasses possibilitats de decisió sobre la seva vida. Si, a més, políticament i socialment tampoc no pinta res, continua essent un adolescent social. Els sociòlegs de la joventut sempre havien teoritzat sobre la infància i la joventut, no existia l’adolescència com a etapa sociològica i, de fet, encara els costa molt d’entrar a diferenciar l’adolescència de la joventut. És una sala d’espera que per a alguns es converteix en una sala d’estar.

—Dieu que estar exclòs políticament i socialment és una manera de continuar essent adolescent. Com es fa per educar un jove perquè no es converteixi en un adult desconnectat del món?
—Per una banda, l’escola ha de ser el lloc de les preguntes, sense dogmes religiosos ni polítics. Hem d’ajudar l’adolescent a trobar les respostes. A casa, els nois veuen les conductes dels seus pares: si s’interessen pel que diuen les notícies o canvien de canal, si llegeixen el Marca o l’As… etc. Però cal tenir en compte que, pensis què pensis, l’adolescent, per definició, et portarà la contrària. Ara bé, quan no hi siguis tu davant, què repetirà? Si li dius al teu fill adolescent ‘els porros són dolents’ no et farà cas. En canvi, si li dius ‘opino això sobre els porros’, et portarà igualment la contrària, però quan es trobi en la situació de decidir si tastar-los o no tindrà en compte allò que li digui el seu amic, però també allò que li has dit tu. Malauradament, s’acaben assemblant massa a nosaltres. A vegades, però, si la casa és tancada com una caserna militar, l’adolescent acaba situant-se en oposició als pares. He treballat molt al País Basc i he tingut amics totalment abertzales que són fills de guàrdies civils.

—Heu dit que no és recomanable de dir-los que no prenguin drogues. Això no és perillós?
—En l’educació dels adolescents, com sempre, ens fa falta una enorme dosi de realisme. Que aixequi la mà el qui va esperar fins a divuit per beure alcohol… Potser hem de prohibir-ho, com a simbolisme, però cal pensar alguna cosa més. A la vegada que els parlaments aproven de prohibir l’entrompada als carrers, apareix l’anunci idíl·lic d’Estrella Damm on tot és música i joventut. Com quedem? A poc a poc, han d’anar descobrint com ha de ser la relació amb l’alcohol, però això vol dir que s’han d’equivocar i engatar-se alguna vegada. Com garanteixes la protecció i que aprengui que no val la pena sortir per engatar-se? És un procés d’aprenentatge que requereix adults que confiïn menys en la policia i més en l’educació i la proximitat.

—Això, a la pràctica, com es tradueix? Al llibre dieu que introduir-los en el consum d’alcohol amb les begudes de baixa destil·lació pot ser una bona idea.
—Sí, pot ser-ho. Han de descobrir que allò que valorem els adults és trobar-se a pler en companyia de la gent i no pas beure fins al punt de no saber ni amb qui som. Després cal parlar clarament del mercat. La publicitat estimula el consum d’alcohol. Els processos complicats requereixen que no hi hagi estimulació artificial i el mercat estimula artificialment sempre. També passa amb el joc, per exemple.

—Si aquest procés no s’ha fet correctament i l’adolescent sobrepassa els límits amb l’alcohol una nit, què aconselleu ?
—Caldrà saber si abans li has dit altres coses perquè no vegi que només pot establir relació amb tu quan salten determinades alarmes. En segon lloc, caldrà buscar el moment oportú per a explicar-li la teva preocupació, dir-li ‘per què em fas patir?’ Alguna esbroncada ha de caure, però ajuden poc. El drama és que vegin que el seu pare pateix per ells. Fa reaccionar molt més que no pas una esbroncada.

—Una de les coses que causa més conflictes és sortir a la nit: l’hora de tornada, el fet d’anar-los a cercar amb cotxe o no, el pare o la mare que resta despert esperant-lo… Hi ha recomanacions per a sortir-se’n bé, de tot això?
—Els joves dels noranta, la gran revolució que van fer va ser la de l’horari. Jo als vuitanta treballava amb els nois de les discoteques de Cornellà, que obrien a les tres i tancaven a les vuit. Després es va fer la revolució del rellotge i el temps jove va passar a ser el de la nit. Tot adolescent comença a somiar que el temps en què serà feliç és el de la nit, que és quan se sent entre amics i funciona d’una altra manera. Però automàticament la foscor passa a ser una preocupació de l’adult. Les coses que feien els nois de Cornellà a les quatre de la tarda són les mateixes que es poden fer ara a la una. El drama en un adolescent de disset anys és que vulgui anar-se’n divendres a les dotze de la nit i aparèixer diumenge, que pensi que el temps de diversió és infinit. Ha d’aprendre a regular el seu horari i per això cal que li marquin les hores, no amb la voluntat de controlar-lo. No hi ha cap més norma que controlar l’angoixa i la preocupació sense que vegi que tu li dius ‘fes el que vulguis’. Aquest és l’equilibri complicat, perquè hi ha pares molt rígids i pares que s’excedeixen per l’altre costat.

—Una altra preocupació que tenen els pares són les xarxes socials. Com es pot controlar l’ús que en fan els adolescents?
—Cada vegada que hi ha un canvi social, els adolescents el fan seu i els pares intensifiquen l’angoixa i el control. A França prohibiran el mòbil a les aules. És estúpid, tindran un problema més i ja en tenen molts. De fet, la secundària a França és terriblement problemàtica… Pretendre això no és possible perquè parlem d’adolescents digitals, ho vulguem o no. No es pot ser adolescent sense un mòbil. Si ets pobre i no en pots tenir, gairebé es pot dir que els serveis socials te n’haurien de donar. Has d’educar en aquest entorn, gestionant-lo i dient-li: ‘No cal que pengis una foto a Instagram cada cinc minuts’. Els pares han de descobrir que la vida dels seus adolescents passa per indrets molt diversos. Han de voler saber, deixar-se ensenyar. Ells han de veure que la primera cosa que fem per parlar d’internet no és enviar els Mossos d’Esquadra, sinó que ens interessa veure com és el seu món a la xarxa. Es poden mirar les seves xarxes de tant en tant, però sense tafanejar.

—I a quina edat haurien de començar a fer tot aquest ús de la tecnologia?
—Depèn de les funcions. A dos anys, el meu nét ja mirava contes digitals. Ara, el món telefònic i comunicatiu no té gaire sentit fins que no s’arriba a l’adolescència, a onze o dotze anys. Si per a una noia d’onze anys la cosa més important de la vida són els amics, no la’n pots privar.

—Dieu que l’adolescència és l’època del Narcís per excel·lència. Xarxes com Instagram no ho multipliquen per mil?
—Abans tu ja eres guapa en la mesura que un altre t’ho deia. La nostra imatge sempre ha estat relacionada amb un feedback. Ara això té uns avantatges: tu penges una foto amb una roba en concret i al cap d’una estona ja tens cinc ‘m’agrada’ que confirmen que pots sortir al carrer així. Sempre ha calgut un procés d’acomodació al cos i a saber què pensen els altres de tu. Ara aquest procés es multiplica exponencialment perquè sempre hi haurà algú a les xarxes que et dirà ‘vaca’, per exemple. La norma és la mateixa: tu no pots dependre d’allò que digui l’altre per ser tu mateix. La identitat digital és tan important com la identitat física i és una identitat que han de construir exactament igual. És l’època de la selfie…

—Com han d’encarar l’educació sexual els pares, si se suposa que els adolescents tenen molta informació?
—Són molt ‘sexualitzats’ en la mesura que el mercat ‘sexualitza’, però el problema és que podem ser subjectes amb multiplicitat d’estímuls sense que ningú ens ajudi a pair-los. Fa anys, quan feia educació sexual amb adolescents, em centrava a parlar dels consultoris de les revistes i la portada d’Interviu, perquè tot allò que sabien sobre sexe ho havien mirat allà. Avui, l’univers més proper és la pornografia i s’ha d’educar sobre això. Cal dir-los que poden tenir relacions amb qui vulguin, però que ningú no els ha de robar els petons, les abraçades, les emocions… Abans formava les infermeres que atenien les noies que els caps de setmana buscaven ajuda, preocupades perquè se’ls havia trencat el condó. Els deia que la primera pregunta que s’hauria de fer és ‘T’ho has passat bé?’, en comptes dels protocols de salut. En canvi, la lògica que sempre s’ha aplicat a la sexualitat és la d’esperar a ser gran. Ara això no té sentit, però no es pot deixar un noi sol davant aquest univers. No és tan sols ensenyar-los a prevenir els embarassos, també ens hem de preocupar que no els facin mal emocionalment. Han d’aprendre quina dosi de la felicitat de la vida es troba en la sexualitat.

—I un altre conflicte entre pares i fills: l’escola. Com es troba l’equilibri entre estudiar ‘massa’ i massa poc?
—Quan diem que entre el 30% i el 40% d’adolescents fracassen a l’escola, en realitat hauríem de dir que han arribat a un conflicte amb el centre o el centre amb ells. No es pensa prou seriosament com hauria de ser la secundària per a resoldre aquest plantejament dels pares de: ‘que tregui bones notes però que no deixi de ser feliç’. Els pares es troben en una gran mentida quotidiana: proven de convèncer els seus fills de com són d’importants els estudis i per dins diuen: ‘Ui, si hagués de tornar a bregar amb les derivades…’ Sortosament, alguns adolescents troben raons per a continuar preguntant-se coses i amb ganes de saber. Tots som l’experiència d’algun professor mínimament positiu que ens va ajudar, però a mi en el fons em preocupa la quantitat de nois que abandonen l’escola odiant saber. Som en una societat que cada dia ens obliga a aprendre coses noves. En una societat tan comunicativa com la nostra, sempre ens volen vendre alguna cosa. Sense curiositat per a saber per què passen les coses, els adolescents són ciutadans molt fràgils a qui la Coca Cola vendrà el que sigui. Si no es fomenta la curiositat, tenen els dogmes garantits. De fet, l’adolescència és una etapa en què un grup acaba enganxant-se a una simplificació, ja sigui a un líder, a un dogma religiós o a una tribu urbana.