Collboni fa el primer aniversari sota l’amenaça del final de la placidesa

Ara fa just un any que Jaume Collboni és batlle de Barcelona, i d’aleshores ençà els seus esforços s’han centrat a enviar el missatge que serà diferent d’Ada Colau –tot i que havien governat plegats i que van ser els Comuns i el PP els qui el van ungir. L’objectiu ha estat transmetre un tarannà diferent, més pròxim al poder econòmic de la ciutat: la calma després d’una sacsejada. “No serem dogmàtics”, va dir en el seu primer discurs. Collboni va seleccionar de seguida uns quants símbols de l’era dels Comuns i els va desmantellar. D’entrada, ha procurat fer un discurs amable amb el cotxe, un dels antagonistes de Colau i dels urbanistes que l’acompanyaven. Quan encara no feia dos mesos que governava, Collboni prengué una mesura ben representativa: la reversió del polèmic carril de vianants del carrer de Pelai, que havia ampliat notablement l’espai per als vianants i que ara ha esdevingut un aparcament de motos i furgonetes que hi fan càrrega i descàrrega. Una altra, la flexibilització de la velocitat permesa al voltant de les escoles i dels instituts en horaris no lectius: Colau els havia rebaixat a 30km/h i Collboni es va afanyar a apujar el límit fins als 50km/h.

Però, en el fons, en urbanisme, el canvi d’etapa no ha representat cap tall de soca-rel fins ara. La duresa inicial s’ha tenyit de matisos. Collboni havia arribat a dir que els plans de Colau amb els eixos verds acostaven la ciutat al col·lapse i que “convertir l’Eixample en un parc és impossible”, però ha anat temperant el to d’ençà que mana ell. El seu govern ha recorregut contra la sentència que força l’ajuntament a desmuntar les obres del carrer del Consell de Cent, per exemple, i la tinent d’Urbanisme, Laia Bonet, va dir que calia canviar el model dels Comuns i alentir el ritme previst, però que també caldrien més pacificacions. Collboni també insistia, abans, que s’estimava més d’invertir en els interiors d’illa, però avui dia no hi ha cap pla presentat oficialment per a abordar-los. I també ha incomplert promeses: durant la campanya, va prometre que en els primers cent dies de mandat revocaria la pacificació de la ronda de Sant Antoni, per exemple, i al cap de menys d’un mes va rectificar “per responsabilitat”. Tan sols dos canvis significatius: l’acceleració dels plans per a la reforma de la Rambla, que en lloc del 2030 sembla que s’acabarà el 2027, i la indecisió sobre si el tramvia acabarà la unió per l’avinguda Diagonal.

La mà dura del pla Endreça i el bumerang de la Copa Amèrica

Tot i que Collboni s’ha acomodat en un perfil baix de pura gestió, i qui dia passa any empeny, la marca personal l’ha posada en l’anomenat pla Endreça, un pla de xoc en matèria de seguretat i de neteja. Preveu una dotació anual enorme, que enguany assolirà els 550 milions d’euros, i dóna via lliure a la Guàrdia Urbana perquè sigui més dura amb els veïns: a principi d’enguany, les sancions per incivisme havien crescut d’un 37% respecte de l’any abans –i d’un 125% respecte del 2021. La causa principal de les multes era haver begut alcohol al carrer, però també ha tocat el rebre als sense-sostre. La fundació Arrels, per exemple, ha denunciat que el pla dificulta el dia a dia dels qui no tenen casa, perquè els sotmet a sancions més dures, amb més vulneracions de drets i més intimidació policíaca. A més a més, Collboni ha rebut advertiments dels síndics de greuges de la ciutat i de Catalunya perquè l’ajuntament ha dit que donarà de baixa els sense-sostre empadronats en entitats socials. I l’enduriment en les polítiques de seguretat també ha causat protestes de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que ha titllat el pla d’excessiu i de propagandista, i de més entitats socials.

Els mesos vinents, Collboni haurà de combinar aquesta severitat en la gestió cívica amb els efectes de la Copa Amèrica de vela, que fins a la tardor és previst que atregui més de dos milions i mig de turistes a la ciutat, sobretot a la Ciutat Vella i al Gòtic. Fou ell mateix qui impulsà la candidatura de Barcelona per acollir el gran esdeveniment, tot i que, fa uns mesos, va acabar acceptant que calia rebaixar la pressió turística en les zones més massificades de la ciutat. De moment, els preparatius de la Copa ja han afegit tensió al mercat de l’habitatge als barris marítims de la ciutat i de l’àrea metropolitana, sobretot a la Barceloneta, on els preus s’han disparat, perquè ja fa mesos que els participants i membres de l’organització s’hi allotgen per entrenar. Els efectes ja es perceben i es percebran, i la reacció veïnal pot ser una de les primeres crisis grosses de Collboni. El 6 de juliol hi ha convocada una manifestació inspirada en la que es va fer a Palma el mes passat, i que ja ha forçat el govern del PP a dir que posarà límits als pisos turístics. Per curar-se en salut, Collboni ja ha començat a fer anuncis que, de moment, són tan sols anuncis, com ara que sospesa de limitar l’arribada de creuers o, fins i tot, de suprimir-ne alguna terminal portuària.

Però, a la pràctica, Collboni ha anat alimentant el model que representa la Copa Amèrica. El mes passat va permetre que un dels patrocinadors, Louis Vuitton, tanqués el Parc Güell per fer-hi una desfilada de moda, cosa que va originar les primeres manifestacions veïnals que ha hagut d’afrontar com a batlle. “Valorem positivament el fet que una gran companyia de l’àmbit de la moda hagi vingut a Barcelona perquè dóna suport, impulsa i projecta el sector de la moda catalana i barcelonina”, es justificà llavors. Governant en minoria i amb crítiques constants de l’oposició, Collboni sembla conformat de moment a anar fent, mirant d’acontentar els qui estaven descontents amb Colau i sense causar gaire enrenou –no ha pres mesures grosses en àrees tan urgents com l’habitatge o com la transició verda, per exemple–, però la placidesa potser no li dura els quatre anys.

L’ampliació pendent del govern

Ara que en fa un any, ja sembla lluny aquell “que us bombin” de Xavier Trias. A Collboni ja l’han festejat els Comuns –que hi volen un tripartit–, però també Junts i ERC, que ara governarien si el vot dels Comuns i del PP no ho hagués evitat. D’ençà que Elisenda Alamany és al capdavant del grup municipal, els republicans s’han anat acostant als socialistes. Van aprovar plegats el pressupost i ara, després d’un any de solitud, el camí ja semblava asfaltat per a firmar l’entrada d’Esquerra al govern, que s’hauria encarregat d’una part de la gestió del turisme, de la joventut i dels drets socials. Però ara tot és en l’aire: la gran afluència al congrés que havia de validar l’acord –i les declaracions crítiques de noms importants com ara Ernest Maragall– han fet ajornar el congrés sense data. En franca minoria, fins ara Collboni ha anat governant d’esma, sense maniobres arriscades ni grans promeses ni projectes. Un acord amb Esquerra, si va endavant, pot redoblar l’agressivitat de l’oposició de Junts i dels Comuns, i obligar Collboni a canviar d’estratègia.