Collboni enceta una síndria i arracona el català

Jaume Collboni va insistint que encapçala els sondatges, com si projectar-se com el guanyador fes una mena d’encanteri al subconscient de la gent. Potser li funciona: al capdavall, és una vella tradició socialista, duta fins al paroxisme amb l’efecte Illa. Collboni és el candidat que s’ha mantingut més estable en els pronòstics aquests últims quatre anys, sempre al voltant del 20% de la intenció de vot, però hi ha sondatges que donen la victòria a Xavier Trias i n’hi ha que la donen a Ada Colau. Tot és encara molt obert. Avui, en una conferència de premsa a l’Agència Catalana de Notícies, Collboni ha repetit que no els investirà, ni l’un ni l’altre, i que no formarà part de cap govern com a soci minoritari. “Si un no guanya, perd; i si perd, va a l’oposició”, ha dit.

“El PSC és l’única alternativa progressista que hi ha a la senyora Colau que pot guanyar les eleccions”, diu. Però, què preferiria? Una aliança PSC-Junts-PP o una aliança PSC-comuns-ERC? És difícil de treure’n l’entrellat. Si és primer ell, governar, però amb qui? Quan li’n demanen més detalls, Collboni no surt del guió. Per a qui vulgui acordar-hi “la investidura, la governabilitat o una coalició”, hi haurà tres condicions. La primera, compartir un model de creixement econòmic, va adreçada sobretot a la batllessa Colau i a Ernest Maragall, que acusa Collboni de ser “el senyor Més”. La segona, adreçada a Trias i Daniel Sirera: polítiques socials garantides i sense retallades. La tercera, per a Trias i Maragall: lleialtat a les institucions espanyoles i europees.

Són condicions que deixen poc marge als seus socis: el trencaclosques és difícil. Les incomplirà? S’apartarà ell, si no guanya, perquè més tranquil·lament pugui incomplir-les el PSC? Collboni també n’ha volgut aclarir els dubtes: “Jo no deixaré l’ajuntament en cap cas. Quan hom té un mandat democràtic, l’ha d’exercir. El que no pot semblar és que véns a fer turisme a la campanya electoral, a provar sort i, si no surt, me’n torno cap a casa.” Era un dard a Xavier Trias, que dilluns va explicar al debat de Betevé que plegaria si no guanyava: “No em quedaré escalfant la cadira”, va dir. Per a Maragall, que es ven com l’únic candidat que de cap manera no pactarà amb el PSC, n’ha llançat un altre: “Farà allò que digui el president Aragonès, ja ho hem vist altres vegades.”

El lideratge de Collboni a les previsions és massa feble per a limitar-se a fer una campanya de supervivència, en què li surti a compte d’esperar mentre s’alimenta de ser l’ase dels cops. Els seus rivals l’enfoquen acusant-lo dia i nit d’haver abandonat les seves responsabilitats, és cert, però ell respira amb nerviosisme quan ha de presentar propostes, després de gairebé vuit anys compartint govern amb Colau. Avui es notava una mica més còmode. La seva proposta cerca una mena de centralitat, amb pinzellades de l’una punta a l’altra: vol “un espai públic endreçat, accés a la feina i a l’habitatge”; una transició ecològica poc brusca, “que no deixi ningú enrere”; i un límit al turisme però amb la porta oberta a uns altres jocs olímpics d’estiu, perquè el PSC “és el partit dels jocs”.

Operació Eco, operació Síndria

Collboni ha centrat les explicacions en un model de mobilitat no agressiu amb els cotxes. Cerca la manera de seguir la línia de Colau, però sense fer enfadar els veïns. Ell ho ha dit d’una manera més conceptual: “Agenda verda amb cor vermell”, ha dit ell. Entre certs cercles convergents clàssics, aquesta combinació servia justament per a referir-se burlescament a Iniciativa: els xíndrios eren els verds per fora i rojos per dins. El vermell de Collboni no reflecteix el comunisme, sinó els vells equilibris del PSC entre l’esquerra i la dreta. En mobilitat, el missatge mira avui de ser sensible: “No hem de deixar ningú enrere i no ho hem de fer en contra de ningú.” L’obsessió és escenificar empatia: “Una transició realista costa diners, i, per als particulars, el cost ha de ser el mínim possible.”

Els detalls de la proposta són una mica més complicats. El PSC proposa ajuts de 2.500 euros per als turismes i 3.500 euros per als vehicles comercials per a comprar vehicles híbrids no endollables. Amb un requisit: els originals hauran de ser de gamma baixa o mitjana i no arribar als 40.000 euros. El problema és, com diu ell Collboni, que una transició així és cara i l’Ajuntament de Barcelona no en tindria prou tot sol per a cobrir la seva proposta. Ell promet una aportació de vint milions d’euros els quatre anys vinents, però reconeix que caldrien acords amb més administracions perquè també hi posessin diners. També hauran de fer esforços els ciutadans, tard o d’hora: “Jo mateix m’he passat a la moto elèctrica fa uns mesos justament perquè tots plegats hem de fer l’esforç.”

En la mateixa idea de transició progressiva, Collboni ha insistit que cal electrificar la ciutat i s’ha compromès taxativament a acabar la unió del tramvia per la Diagonal, rectificant el refredament de fa unes setmanes: “No dic que no sigui una prioritat, però no dic que es faci el pròxim mandat. Crec que hem de deixar reposar els canvis que s’han fet a l’Eixample”, havia dit Collboni. Després s’ha afanyat a defensar la unió sense embuts. També ha dit que la regulació que hi acabi havent sobre els patinets compartits serà “molt restrictiva” perquè no vol per a Barcelona allò que ha vist “en unes quantes ciutats espanyoles o europees”, sense especificar què. Quant als carrils bici, la seva intenció és d’anar-ne fent “per evitar els de doble direcció” i aconseguir que sempre sigui la mateixa dels cotxes.

Cap proposta per al català

El candidat del PSC no ha sabut esmentar cap proposta concreta per a incentivar l’ús de la llengua catalana a Barcelona. Tampoc n’hi ha cap d’explícita en el seu programa electoral. Les dades mostren que el 53% dels barcelonins no parlen mai en català o molt poc, i que en la meitat dels districtes de la ciutat l’ús del català entre els joves no supera el 25%. Collboni s’ha limitat a admetre que hi ha un problema: “Per a mi és un motiu de preocupació, perquè la normalització de l’ús de la llengua és un factor de cohesió social.” Segons ell, el problema té dos orígens. El primer és que “s’ha comès un error, que és vincular la llengua i l’ús de la llengua a una determinada ideologia. La llengua catalana ha de ser allò que uneixi els catalans i les catalanes, independentment d’on hagin vingut.”

El segon front és “un repte en el sector audiovisual”. “El fet que els referents audiovisuals hagin canviat d’una manera tan dràstica aquests darrers anys a casa nostra provoca que quan t’informes i consumeixes oci a les plataformes digitals o a les xarxes l’idioma predominant continuï essent el castellà, i no sempre el castellà espanyol, sinó de vegades el castellà iberoamericà o l’anglès”, ha radiografiat Collboni. En canvi, no ha especificat ni una sola mesura: “L’Ajuntament pot fer el que amb la resta d’administracions convinguem que es pugui fer, però no és competència municipal”, ha dit Collboni. Tot just uns minuts abans, en referència als ajuts per a vehicles, Collboni ha dit literalment: “L’Ajuntament no té competències en aquesta matèria, com no en té en moltes altres i les assumim, perquè pensem que hem d’enviar missatges i estímuls.”