Jaume Clotet: “Si elimines el mal de la Terra, la gent ja no és lliure”

Jaume Clotet és escriptor i periodista. Acaba de guanyar el premi Josep Pla, amb La Germandat de l’Àngel Caigut (Destino). Ara és consultor, però Clotet ha treballat molts anys als departaments de comunicació de la Generalitat. “He treballat per a tots els governs, menys els de Pujol i Aragonès.” Home atret pel poder, i que manté amics a Junts, ERC i la CUP, Jaume Clotet ha escrit una novel·la de suspens històrica, religiosa, amb monjos de Montserrat, mosses d’esquadra, papes de Roma i el Mal com a protagonista. VilaWeb va parlar amb Clotet fa uns quants dies, acompanyat per la Laura, una subscriptora del diari, davant la basílica de Santa Maria del Mar, a Barcelona, per parlar d’ell i de la seva tercera novel·la.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Treballava en una caixa d’estalvis. Caixa de Catalunya.

—I el pare?
—Treballava en una altra caixa d’estalvis. La Caixa.

—Comenteu la frase: “El pare de Jaume Clotet era del PP”.
—No, però no vas desencaminat. Ell no va ser mai del PP, però va treballar per al govern del PP a l’època del ministre Josep Piqué. Va anar amb el grup de catalans que van acompanyar Piqué al Ministeri d’Indústria. Hi va anar a treballar professionalment. Som una família catalanista, més que no el Piqué, diguem. Amb dos avis republicans.

—Republicans?
—Un va acabar la guerra essent republicà, i va acabar presoner en un camp. I l’altre també la va començar així, però el volien matar els de la CNT-FAI per haver-se vinculat a entitats cristianes, i va haver d’anar-se’n a l’altra banda. Paradoxalment, el que va acabar la guerra al bàndol republicà era el més burgès. I el que va acabar fugint perquè el volien matar els de la CNT era més de classe popular.

—Quants fills teniu?
—Dues filles. Onze anys i nou. Núria i Jana. La meva mare es deia Núria. La meva àvia es deia Núria. La meva filla es diu Núria.

—Sou creient?
—No.

—I per què escriviu sobre l’Església?
—Perquè no m’importaria ser creient. Crec que té avantatges.

—I a casa vostra eren creients?
—I tant. Per part de mare més que no per part de pare. Gent d’ordre. La meva àvia va viure fins a cent tres anys llegint cada dia La Vanguardia, anant a missa cada diumenge i no bevent mai aigua. Ella deia que l’aigua espatllava els camins i bevia qualsevol mena de producte excepte aigua, que només prenia per als medicaments. Normalment bevia llet, molta llet, Cola Cao, Schweppes, Fanta, cava, molt cava, però aigua no.

—A quin col·legi vau anar?
—Primer a l’Institut Tècnica Eulàlia i després a la Salle Bonanova. I a Madrid, a vuitè de bàsica.

—Heu militat mai enlloc?
—A disset anys o divuit, a l’MDT.

—Frase: “He treballat amb tots els presidents menys Pujol i Maragall”.
—No, menys Pujol i Aragonès. Vaig fer el tripartit 1, sencer, i un any del tripartit 2. Vaig entrar als governs de Mas el 2014, i vaig enganxar els governs Puigdemont i Torra. Després ja me’n vaig anar.

—Heu mantingut amics a Junts i ERC?
—Sí. I també tinc amics del PSC. I a la CUP bona.

—Veient el currículum, us deu atraure el poder.
—Si ets periodista, les coses t’interessen. Veure-les per dintre és divertit, per a un periodista és agradable. Ara, és difícil fer la feina entre els periodistes i els polítics. Si feies bé la teva feina s’acabaven enfadant els polítics i els periodistes. Perquè no sempre casen els interessos de tots dos.

—Passem al llibre: per a qui no ho sàpiga, què és el regne de Jerusalem?
—El regne llatí de Jerusalem era un regne que van crear els croats per alliberar Jerusalem i Terra Santa dels musulmans i convertir-lo en un regne cristià. Això va tenir una durada efímera, d’unes quantes dècades. I era format per gent de tot Europa, nobles francesos sobretot, però també alemanys, italians, catalans, aragonesos. Jerusalem aquells anys era una ciutat absolutament multicultural.

—Descriviu els quatre batallons que hi van lluitar.
—Els teutons eren cavallers sobretot alemanys. L’orde dels templers és el més conegut per tothom, crec. Un gran mestre de l’orde del temple va ser català. L’orde del temple a Catalunya va educar Jaume I. L’ordre de l’Hospital és un altre, que és el que va derivar en l’orde de Malta actual. I l’ordre dels llatzeristes, format per gent que havia sobreviscut a la lepra. Gent que havia tocat la mort i havia tornat. L’aspecte físic devia ser també interessant de veure.

—Al llibre hi apareix la pistola Glock.
—La pistola Glock és la pistola que fan servir els Mossos d’Esquadra i una pila de policies, europees sobretot. És de fabricació austríaca, si no m’equivoco, i és una pistola que ha acabat essent una marca mundial. És una arma molt comuna perquè pesa poc i és molt pràctica.

—I la Walter P99.
—Aquesta també és una pistola que fan servir els Mossos habitualment.

—Un protagonista és Pau VII. Aquest papa encara ha d’arribar.
—Aquest està per arribar. Però és un bon exemple del que jo penso que són els papes: poden semblar molt simpàtics, com l’actual, però per ser papa et cal ser d’una pasta especial. I doncs aquest papa, que és molt simpàtic i molt agradable a la novel·la, quan ha de prendre decisions dures i contundents en pren. Una institució que té dos mil anys de vida ha hagut de prendre decisions que deuen ser molt dures i molt contundents. Si no, la institució que s’hauria extingit.

—Daniel Dyer.
—Daniel Dyer és membre de la Guàrdia Suïssa i forma part de la Germandat de l’Àngel Caigut.

—Què és la inventada Germandat de l’Àngel Caigut?
—La Germandat de l’Àngel Caigut és una organització creada entorn de l’Església pel papa Borja, que de fa segles té una missió molt important, que és la custòdia d’una cosa que no es pot escapar. I que no pot transcendir. No direm més.

—Bernat Balaguer, monjo de Montserrat que condueix una moto Triumph amb un adhesiu de la Mare de Déu de Núria.
—Tots coneixem gent vinculada al món de l’Església que no respon als tòpics que moltes vegades tenim al cap. Pensem en els monjos com l’autoflagel·lació contínua o gent molt reclosa. Carques. I en molts casos no són així. Són gent moderna, van a l’última, toquen en grups de música, van amb moto. Tinc amics que són així.

—Cardenal Hwang.
—El tòpic del cardenal és europeu, llatí. Africà. Doncs no. Coreà. Corea del Sud és un país que m’atreu. Me n’atreu la política i el que hi ha passat els últims cent anys. Hwang és representant del cristianisme a l’Àsia. Hi ha una pila de cristians a Corea. És dels països asiàtics on hi ha més cristians. I, per tant, tenen bisbes.

—Berta.
—Berta Bosch. Mossa d’esquadra que té uns trenta-tants anys, que és coprotagonista de la novel·la, al costat del monjo de Montserrat. I, com ell, es troba arrossegada a una situació que mai a la vida no s’hauria imaginat ni que pogués existir. És basada en persones que jo crec que molts podem conèixer. Els seus capteniments, les seves preocupacions, la seva vida, el seu entorn. Tant en Bernat com, sobretot, la Berta són personatges que et poden recordar la cosina, l’amic, la gent de l’entorn.

—Separeu Satanàs dels dimonis. Per què?
—La demonologia, que és la ciència que estudia aquest tema (estudiar un tema que segurament no existeix també és curiós) diu que hi ha un gran dimoni que és Satanàs, que té set lloctinents. Belzebú n’és un. Belfegor, un altre. Hi ha dimonis majors i menors i això permet de fer comparacions amb el món real, on també hi ha diferents escales de poder.

—En un moment de la novel·la es decideix de no eliminar el mal del món. Per què?
—Primera, perquè no es pot. I segona, perquè no es vol. Déu, si existeix, el que pretén és que tu, Andreu Barnils, puguis triar si vols ser una bona persona o una mala persona. Si eliminem el mal del món, la teva vida no té gens d’interès. Tu ja faràs el que és programat per se. Tampoc no hi hauria judici final. La gràcia està en el fet que Déu, o qui sigui, ens posa a la Terra i diu: quan acabeu, a veure què heu fet. Al final ja farem números. Eliminar el mal del món no es pot fet, com eliminar el bé del món. No es pot fer.

—Però a la novel·la no és que no es pugui fer, és que no ho volen.
—No ho volen. Tampoc no saben com fer-ho, però no ho volen. No ho volen perquè no ha de ser així. Perquè, si no, la gent ja no és lliure. És molt curiós, però si tu elimines el mal de la Terra la gent ja no és lliure. Si tu elimines el teu contrari, a vegades perds la raó de ser. Si desapareix Corea del Nord, què passa amb Corea del Sud? Si desapareix Reus, què fa Tarragona? Tot això ha de continuar.

—Per fer aquest llibre, alguna cosa en què us hàgiu documentat en especial?
—He buscat elements on apareixen el mal a la Bíblia, sí. I m’ha ajudat un mossèn del Poblenou a qui estic molt agraït.

—Frase: “Per primera vegada em veig com a escriptor.”
—Això potser no ho hauria d’haver dit. Però és veritat que fins ara jo era un periodista que escrivia –aquesta és la meva tercera novel·la–, però ara jo no. Ara sóc periodista i escriptor. Ja em van advertir que un premi com aquest et canvia la vida.

—Per què?
—Perquè la gent et veu com a escriptor, d’entrada, i com que el llibre es ven molt, genera una expectativa. Ara ja no puc fer com abans, que feia un llibre cada deu anys. Ara vull fer-ne més i tinc ganes de fer-ne més. Ara això forma part de la meva vida de manera substancial. Ja he firmat un contracte per a un altre llibre.

—I de què anirà el següent llibre?
—Serà una mena de continuació d’aquest.

—Voleu afegir res?
—Ja t’ho vaig dir un dia: aquesta pregunta no l’hauries de fer. Pots posar això, si vols. La teva feina és preguntar, la meva és respondre, i no dir una cosa que tu no m’hagis preguntat.

—Ha!
—Pots posar això, si vols.