Jaume Casals: ‘A la república catalana, un canvi radical seria una veritable llei d’autonomia universitària’

Jaume Casals, que ha estat reelegit rector de la Universitat Pompeu Fabra, mostra els dubtes amb naturalitat, de la mateixa manera que diu que és lent i que li agrada oblidar-se del temps, encara que no pot fer-ho perquè és rector. En diu la part dolorosa del seu present: estar sempre localitzable per a tothom i tenir un compromís indefugible amb el temps. Al començament de la conversa ens encallem parlant del català a la UPF. Qüestiona que l’ús del 48% del català a la UPF hagi de ser vist com un fet negatiu sense tenir en compte les característiques internacionals de la universitat. Invoca la manca d’indicadors i té clar que el 100% no seria vàlid a la UPF. Ell, que es defineix com una persona preocupada per la cultura catalana i la llengua, se sent incòmode o desconcertat amb aquesta situació. Com si fos una paradoxa o una disfunció, sobretot perquè ha guanyat les eleccions prometent un augment del 10% de català a la UPF i té clar que s’ha de fer un esforç gran  en aquest sentit. A poc a poc, la conversa entra en les aigües profundes d’una universitat que, com explica, es troba atrapada per una normativa fruit de la mentalitat hispànica i per una manca de recursos que la pot fer morir.

—Aquestes darreres setmanes ha estat criticat el poc ús del català que es fa a la universitat i, en concret, a la UPF.
—Hi ha una cosa que crec necessària aclarir: a la Universitat Pompeu Fabra no tenim cap referència absoluta que ens permeti de dir que l’ús del català en una universitat, amb les característiques de la nostra, és insuficient.

—Un ús de menys del 50% no el considereu un dèficit?
—Per què menys del 50% és un dèficit? La pregunta a fer és quin seria l’ús òptim del català en una universitat com la Pompeu Fabra que pretén ser internacional?

—Com a rector, no ho teniu clar?
—No ho tinc clar, perquè s’ha d’estudiar i no s’ha fet mai. He encarregat un estudi sobre aquesta qüestió. L’indicador de la Generalitat és com més català, millor. Si algú utilitza en la docència el 100% en català rep més recursos que qui utilitza el 90%. Ara, si tu vols difondre el català al món des d’una universitat, el 100% és un mal objectiu, no és òptim perquè t’interessa que vinguin estudiants i professors de tot el món. Parlem d’una universitat que té un índex d’internacionalització incomparable amb les altres universitats catalanes. Hem de veure de què parlem quan diem que la Universitat Pompeu Fabra no menysté el català fent-hi el 48% de les classes.

—El debat no hauria de ser quina responsabilitat té la universitat respecte d’una llengua que ha estat minoritzada i que té una situació difícil?
—Sí, però no podem comparar la Universitat Pompeu Fabra amb la Universitat de Girona o de Lleida, on és normal que l’ús del català sigui molt més ampli, perquè les persones que en formen part són majoritàriament d’aquí. Nosaltres tenim una quantitat enorme de professorat que no és català i una quantitat importantíssima d’ensenyaments que es fan en terceres llengües, concretament un 25%. Aquest percentatge, en la majoria d’universitats catalanes, és estatísticament insignificant. Si descomptem aquest 25% i el sumem al 48% vol dir que més d’un 70% de classes no s’hi fan en castellà. Quantes classes es fan en castellà a la Universitat de Barcelona, posem per cas? Estic segur que és molt similar…

—La resposta és defensiva i la pregunta voldria anar més enllà…
—No és gens defensiva, només interpreto les dades. Dit això, escolteu la segona part dels meus arguments.

—Digueu…
—El compromís amb el català s’ha de reforçar molt més i per això m’he compromès durant la campanya a tenir un 10% més de català. Aquest tipus d’esforç té el valor que té, tenint en compte el perfil de la universitat que som. El nostre compromís amb el català no és només en la docència de grau, sinó que és més ampli. Tenir un programa d’acollida lingüística és una condició indispensable per a la promoció del català. Jo prefereixo que els estudiants que no són catalans i vénen a aquesta universitat acabin difonent el català al món, que no pas que els estudiants d’aquí tinguin un nombre òptim (que no sabem quin és) de classes en català. Que quedi clar que jo no renuncio que tinguin l’òptim. He encarregat un estudi per veure quin seria l’ús òptim del català en aquesta universitat. Necessito aclarir que el 100% no és l’òptim, no et dóna la difusió. En canvi, acollir-los et dóna aquesta difusió. Això és tan important com el percentatge de català.

—Si sortim del percentatge, què ens queda?
—La UPF és capdavantera del català al món.

—Disculpeu la insistència, però quin paper ha de fer la universitat , com a institució cultural de màxim nivell, respecte de la situació difícil del català?
—Indiscutiblement, tenir el català com a llengua oficial, amb totes les conseqüències que té això. Una de les feines, sens dubte, és l’estudi de la llengua, no solament com a instrument sinó com a objectiu i també d’irradiació de la cultura universitària en català, a través del català i respecte del català com a objectiu.

—Abans, quan parlàveu, semblava que presentàveu una dicotomia entre internacionalització i ús del català a l’aula. Com si fossin dues opcions divergents. Hi ha d’haver solucions perquè això no sigui així.
—Hi estic d’acord.

—Però quan un estudiant va a una classe en català i el professor canvia de llengua perquè un altre alumne li ho demana, l’ús del català va retrocedint… I això passa i torna a passar.
—Podem trobar anècdotes d’aquesta mena, però a la UPF hi ha seguretat lingüística.

—Malauradament, n’hi ha queixes constants, a la UPF i a moltes universitats…
—És clar que hi pot haver errors, però en quina llengua es fa una classe a la UPF es declara des del primer moment. Tenim la necessitat absoluta de fer-ho així. Fixeu-vos que tenim més de 1.000 estudiants americans que ens visiten cada any i no arribem a 10.000 estudiants de grau. I em sembla que en tenim 600 d’Erasmus. És una universitat clarament internacional. Tenim la necessitat de ser segurs sobre la determinació de la llengua amb què es fa una assignatura. Que hi ha professors que a la mínima que els ho demanen canvien, no en tinc cap dubte. N’hi ha, però són anecdòtics. Si no ho complissin seria un desastre.

—Acabeu de guanyar les eleccions com a rector i justament heu promès d’augmentar l’ús del català d’un 10%. Com ho fareu?
—Si tenim recursos els volem invertir en la política de gènere i en la política lingüística. Això vol dir que rebran recursos aquells àmbits acadèmics que siguin capaços de fer créixer la proporció de dones des de tots els punts de vista i aquells àmbits que siguin capaços d’introduir una quantitat més alta de formació en català en els estudis generals. D’aquesta manera crec que podem obtenir aquest 10% més. Aquest percentatge el vaig dir durant les eleccions, però tinc encarregat aquest estudi a un professor molt competent: quin és el millor percentatge d’ús del català com a llengua vehicular per a obtenir el màxim efecte, que és això que dèiem abans.

—En els estudis de grau s’haurà d’exigir el coneixement del català al 100%?
—Sí.

—Sou partidari d’una futura república catalana independent?
—Sí, totalment.

—En aquesta república, quins canvis creieu més necessaris per a la universitat?
—Podríem fer una llista llarga si haguéssim de dir coses poc radicals o una llista molt curta si haguéssim de dir una cosa radical. Per mi, una cosa molt radical seria una llei d’universitats que fos una llei marc i que no intervingués en la cuina de les universitats, una veritable llei d’autonomia universitària.

—I això pot passar?
—Crec que sí, la classe política catalana té una gran sensibilitat respecte de les universitats, que ens duria a això. En una Catalunya independent, és real la probabilitat de fer una llei marc senzilla, curta i orientativa sense entrar en el forn de com s’ha de fer cada cosa. Espanya pensa en l’administració i en el sistema normatiu com una manera d’esculpir la realitat. No pensa en un sistema de confiança, sinó en un sistema de desconfiança que necessita posar una cotilla a cadascun dels actes, de manera que el responsable de cada cosa només sigui responsable d’aplicar la normativa. Aquesta idea ens fa molt mal, a les universitats. Les universitats estem atrapades per aquesta normativa pròpia de la mentalitat hispànica.

—L’administració catalana és diferent?
—L’administració catalana no és tan lluny d’això. El funcionari català vibra amb molta simpatia amb aquesta manera de concebre l’ordre jurídic com un ordre d’escultura de la realitat i d’entrar veritablement en el detall. Creure que la llei farà fer la cosa de manera correcta. Moltes persones amb idees liberals han caigut en la temptació de fer lleis que tenen aquesta voluntat en comptes de lleis de confiança. A la universitat se li ha de donar confiança. Autonomia primer i després un estricte rendiment de comptes. Això per a mi és bàsic. Si a nosaltres ens diuen quin sou hem de pagar segons la categoria, ens diuen de quina manera hem de configurar el nostre govern intern, quins estudiants hem d’elegir… ens ho determinen tot des de fora. No seleccionem els nostres professors, ens diuen de quina manera, quina mena de concurs, de selecció… Al final tenim la universitat que tenim, que les passa molt magres per a sobreviure.

—L’administració catalana s’ha viciat de l’espanyola?
—Això al final es corregeix fent una administració catalana. Semblava que la teníem d’ençà que es va recuperar la Generalitat, però potser només hem fet una administració espanyola a Catalunya. En diem catalana però no ha resolt les necessitats d’un país que vol ser àgil, present al món. Una administració pública començada de nou, tant com sigui possible, seria una bona idea. Aquí a la universitat tenim gent molt interessant i valuosa que pensa sobre l’administració pública.

—He llegit que us sap greu que el Consell Interuniversitari de Catalunya no estigui dins el Pacte Nacional pel Referèndum.
—Com a Consell Interuniversitari érem presents al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Ara em sap greu que hi hagi les organitzacions més benpensants del país dins el Pacte Nacional pel Referèndum i el Consell Interuniversitari no hi sigui. Tant de bo s’arregli.

—I el problema de les taxes, com creieu que s’ha d’enfocar?
—No veig clar quina és la solució més justa. Tinc dubtes si s’ha de fer sobre la base de moltes beques, amb molta atenció individual o amb preus molt baixos. A base de preus molt baixos, anem pel camí de no tenir prou recursos. Les universitats, per a ser bones, han de tenir recursos.

—A Alemanya són gratuïtes.
—A Alemanya la universitat és gratuïta, hi dediquen molts recursos i la selecció pel talent és d’una duresa extraordinària. Només hi arriben aquells que han passat uns filtres molt rigorosos en el sistema educatiu anterior. Això és un model molt dirigista. Tot i que potser trobo massa dur el sistema de selecció, també m’agrada la seva idea d’universitat perquè des de la fiscalitat obtenen uns recursos per unes universitats molt bones i gratuïtes. Però nosaltres no tenim aquesta situació, tenim universitats que es moren de gana i bastant bones pel que ens donen a l’hora de menjar. Si continuem passant gana al final ens morirem. La meva sensació és que hi ha hagut protestes tan grans que ens hauríem de creure que la situació actual necessita una mica de calma per a estudiar quin és el millor mètode.

—Què caldria fer?
—Allò que hauríem de fer és no fer patir socialment, perquè hi ha molt de sofriment social, en aquests moments. Una certa baixada dels preus ajudaria a afrontar el problema de les taxes amb més profunditat. No és que pensi que l’objectiu és pau social i ja està, sinó que és la condició necessària per a possibilitar un veritable debat.

—I també hi ha el preu dels màsters, que per una altra banda són decisius per a la inserció laboral…
—No és que siguin molt cars, sinó que són més cars. El màster, en el nostre sistema, s’ha convertit en una necessitat per a la majoria d’estudiants, per la coherència del seu pas per la universitat. No és un complement, sinó una continuació necessària. Per tant, no podem pensar que han d’estar a un preu gaire diferent del que es demana per als estudis de grau. Si no el missatge seria: això només és per a alguns. Els màsters haurien de ser per a tots.

—Abans dèieu que també faríeu un esforç en la política d’igualtat de sexes?
—En els diversos estaments de la universitat hi ha un percentatge absurd de dones. En això, totes les universitats som iguals i ens hauria de fer vergonya. Si es vol augmentar el talent, la manera més fàcil és no discriminar les dones. On hi ha el salt ridícul és a les càtedres. En aquest país no pensem en la consolidació d’un professor, pensem en això que es diu catedràtic. Aquesta paraula és un fetitxe, qui fa carrera universitària aspira a ser catedràtic. I en les càtedres és on hi ha més diferència.

—Hi ha la dicotomia entre recerca i docència? Es presta poca atenció a la docència?
—La universitat no pot prescindir d’una simbiosi entre totes dues coses. La docència ha de ser impregnada de recerca. Si no, no és universitària. Però passa que la recerca no ha estat una exigència des del primer moment i hi ha bastants universitaris que no tenen aquesta mentalitat. Aleshores se senten fora de lloc, ho troben injust i en fan una reivindicació. Aquesta posició la trobo una mica injusta perquè fan de la problemàtica personal una opció estructural. Però hi ha un altre aspecte, que és que només s’han sabut valorar criteris per a poder quantificar la recerca, que, encara que continguin errors, permeten d’objectivar els criteris de recerca. En canvi, no tenim un sistema de quantificació dels sistemes de docència i això és un problema mundial. La reivindicació, en aquest sentit, és correcta, el sistema convida a menystenir la docència a l’hora d’establir una carrera professional de progrés.

—La quantificació de la recerca no ha generat també una falsa recerca que afecta la qualitat de la universitat? Es pot resoldre?
—Hi ha una certa mort d’èxit, en això. L’elaboració dels mèrits pot acabar essent l’objectiu dels acadèmics en comptes de ser-ho la recerca. M’hi he trobat quan he estat avaluador. Hi ha paradoxes com la que us explicaré . Jo, la persona que he avaluat millor, seguint la normativa que havia d’aplicar per força, sabia positivament que valia molt poc. Això no és una desqualificació total del sistema, però hi ha uns marges d’inconsistència considerables. Arribarà un moment que això podria ser un frau. Aquest problema el compartim amb les millors universitats del món, però ells tenen sistemes de protecció en l’ús d’aquest tipus d’indicadors i aquí durant alguna època els hem magnificat massa i hem volgut ser més papistes que el papa. A la nostra universitat, ara ens dediquem intensament a trobar fórmules de correcció per a matisar i poder-nos referir a la qualitat de la docència amb un cert fonament.

—Per a acabar, la Xarxa Lluís Vives s’ha de potenciar més?
—Acabo de sortir de la presidència de la Xarxa Vives i he de dir que m’ha captivat i he canviat d’opinió respecte d’allò que en pensava. La Xarxa Vives ens pot aportar molt. A través seu es pot fer reconèixer que el món universitari pertany a la cultura catalana, sense renunciar a la cosa pròpia de les universitats. Ens homologuem perquè les universitats siguin una base real –no tan sols teòrica– de la cultura catalana. Crec que pot ser una eina de progrés molt gran.