Jaume Cabré: “Si et creus els personatges, són un ajut”

Aquesta setmana arriba a les llibreries una nova novel·la de Jaume Cabré, Consumits pel foc (Proa), deu anys després de la celebrada Jo confesso. A diferència de les anteriors novel·les, Consumits pel foc és una obra més breu, no arriba a les dues-centes planes, i no és una novel·la coral, tot i que Cabré desplega el seu estil tan propi i construeix un conjunt de personatges, humans i animals, que basteixen una trama que atrapa.

Explica l’editor Josep Lluch: “Amb aquesta novel·la breu i intensa, Jaume Cabré torna a desplegar els seus recursos de narrador murri i de constructor d’històries que ofereixen nous plaers a cada lectura. A Consumits pel foc trobem uns personatges abocats a situacions límit, un argument tens com una corda de violí i un ús feliç i un desacomplexat plaer de la llibertat creativa. És una llibertat que genera sorpresa en el lector i que s’obre amb la següent citació, la pregunta ‘i què?’, atribuïda a Zvi Katz. Jaume Cabré ens convida a una aventura que és un goig literari: amb intriga, amb sorpresa, amb joc, amb drama i fins i tot amb humor.”

Cabré ens presenta una història plena de personatges humans i no humans amb vides destrossades, que creen en el lector un gran desassossec. “Sí, són vides tristes i en el moment que tenen una petita alegria, se l’han de treballar. És així.” Una història que tot i que se situa a començament dels anys setanta, encara en dictadura, sembla que ens remeti al món d’avui, que es troba cap per avall, desfet, sense valors, i on només la cultura sembla que pugui salvar aquestes vides ruïnoses. El protagonista, l’Ismael, és orfe de mare i pateix la brutalitat d’un pare que és boig. La seva serà una vida solitària i deixatada, només acomboiada pel refugi de la literatura. Més endavant, ja gran, coneixerà la Leo, una dona també desfeta per altres raons, que treballa en una merceria. És en aquest punt, i per una qüestió d’atzar, que la vida de l’Ismael es veurà completament trabucada. En paral·lel, la història de l’Ismael es trobarà entrecreuada amb una altra història enigmàtica no exempta de drama, protagonitzada per un godallet, un senglar petit.

Jaume Cabré, en conferència de premsa virtual des de casa seva, va començar parlant precisament de la presència d’aquest godallet i de la pregunta “i què?”, a la qual feia referència l’editor Josep Puig en la seva introducció. Cabré va ensenyar per la pantalla una fotografia on apareixia ell amb un amic, Zvi Katz. I va explicar que aquest amic era un lector voraç que vivia entre Israel i Mèxic. Un dia li va preguntar com anava la redacció de la nova novel·la i Cabré li va reconèixer que treballava en una idea: “Però sembla que m’hi perdo, perquè m’ha aparegut un personatge que és un godallet”, recordava l’autor, i continuava: “Es va fer un silenci i al cap d’una estona Zvi Katz em va dir: ‘I què?’ Que un senyor tan assenyat com ell em recordés que la literatura i la creació són lliures em va fer esvair els dubtes i per això li ho vaig voler agrair posant aquest ‘I què?’ com a cita a l’inici del llibre.”

Cabré explica que el godallet li era recurrent en la imaginació, l’anava cridant, i va acabar per incloure’l en la història, perquè assegura: “Si et creus els personatges, són un ajut i, al mateix temps, poden ser una capsa de sorpreses. Són coses que vas aprenent a mesura que escrius. I de vegades apareixen personatges com aquest.” L’escriptor revela que en la història del godallet apareixien cites i idees del llibre Breu història del temps, de Stephen Hawking, com ara la suggerent idea de la fletxa del temps: si pots llançar una fletxa cap al futur, perquè no la pots llançar cap al passat?

I en un àmbit més prosaic, també explica que no és estrany que apareguin senglars en el llibre, perquè amb aquest animal s’ha entrebancat unes quantes vegades a la vida i recorda que quan era petit i anava als minyons escoltes, el seu nom era “senglar sorrut”.

Tot i que no pretenia fer cap faula, de bèsties que tenen una presència significativa en la novel·la n’hi ha unes quantes: les falenes, les papallones que de nit es precipiten cap a la llum, per exemple d’un fanal, i sense reserves s’hi llancen i queden socarrimades per l’escalfor i un dragonet que s’hi està, i se les menja. Una imatge que es troba en l’inici de l’obra i que va apareixent durant tota la novel·la. Ara, la metàfora que pot contenir, Cabré no l’ha revelada.

Cabré va fer fins a cinc redactats diferents de la novel·la. Sobre el protagonista de carn i ossos, l’Ismael, diu que d’entrada el va crear com un personatge solitari, tot i que en un redactat posterior hi va aparèixer la Leo, una antiga veïna que treballa en una merceria. I aquesta merceria vol ser un record d’una merceria on anava l’escriptor, La Esmeralda, on comprava botons. “Un món de petits objectes i de persones amb capacitat de tenir a l’abast coses petites, per no cridar. I aquest ambient és el que he volgut reproduir. A partir d’aquí, el personatge de la Leo em va sortir gairebé sol.”

L’únic tema autobiogràfic explícit en la novel·la és una escena en la qual Ismael, que imparteix classes en una acadèmia, és acomiadat per haver escrit un poema de Josep Carner a la pissarra. “Això és real, em va passar a mi i posar-ho és una manera de netejar-te. Aleshores era jove, tot just començava a fer classes.”

La novel·la és plena d’homenatges literaris, des de Moby Dick, amb el nom d’Ismael, fins a Doctor Jivago i Madame Bovary.

Durant l’escriptura del llibre Jaume Cabré va escoltar moltes vegades els quatre darrers Lieder de Richard Strauss, va llegir i comprendre’n també la lletra, un poema de Joseph von Eichendorff. És per això que l’últim vers de l’última de les cançons, ‘Im Abendrot’ (Al capvespre), és un altre dels epígrafs de la novel·la.

Nou traduccions contractades

Ara farà deu anys que Jaume Cabré va publicar el seu gran èxit internacional, Jo confesso, traduït a trenta-una llengües, que fins i tot va superar l’èxit que havia tingut l’anterior novel·la, Les veus del Pamano, que té vint-i-una traduccions. En conjunt, les obres de Jaume Cabré han estat traduïdes a un centenar de llengües. I aquesta darrera novel·la, abans de ser a les llibreries, ja té nou traduccions contractades, la primera de les quals, a l’espanyol, amb l’editorial Destino i ben aviat també n’apareixerà l’edició llatinoamericana.

Consumits pel foc té un tiratge inicial de 25.000 exemplars en català i 10.000 en espanyol.