Jaume Cabré: ‘Quan vas pel món parlant de literatura tens la sensació que jugues a casa’

Jaume Cabré, un dels escriptors catalans més internacionals, rebrà demà al vespre el premi Trajectòria, que un jurat format per editors i periodistes atorga cada any, amb motiu de la Setmana del Llibre en Català. Diu que si li donen aquest premi vol dir que es fa vell; és un dels pocs que no tenia en la llista de reconeixements. Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, s’ha reunit avui amb la premsa i, més animat que algunes altres vegades (com ara en la presentació del seu darrer llibre de relats, Quan arriba la penombra), ha parlat dels lectors, del procés de creació, de la importància de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 per a la internacionalització de la literatura catalana… I ha dit que VilaWeb era el mitjà de referència que dóna veu als intel·lectuals catalans a l’hora de reflexionar sobre el procés polític i la independència de Catalunya.

L’autor de Jo confesso i Les veus del Pamano, nascut a Barcelona el 1947, enguany ha fet setanta anys. ‘A mesura que em faig més gran –deia ahir– sóc més lent, em costa més d’escriure. I cada dia estic més cansat per a fer els viatges de promoció, tot i que trobar-se amb els lectors és molt gratificant. En temps de Flaubert, el contacte amb els lectors es podia fer a petites dosis. Ara, amb les xarxes socials, és molt més fàcil. Així i tot, és molt gratificant que els lectors et parlin dels teus llibres. Els clubs de lectura, un invent senzill i humil però molt eficaç, n’és una bona eina. Perquè els lectors m’expliquen la novel·la. Jo només l’escric, són els lectors que amb la mirada verge s’hi capbussen i acaben sabent quina novel·la he escrit. Jo defenso que el contacte amb els lectors enriqueix.

Quins moments destacaria Cabré d’una trajectòria que va començar el 1974 amb Faules de mal desar i que compta amb obres com La teranyina, Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria i Viatge d’hivern, a més dels que ja hem esmentat? Diu que recorda molt el primer text que va escriure amb consciència d’estil: ‘Volia descriure el naixement del dia en un poble. Entenia que cada paraula que posava tenia una raó de ser concreta i vaig ser conscient de quin efecte feien en mi les paraules. Vaig quedar enganxat. Tenia dinou anys. Encara vaig tardar a escriure, però vaig començar a llegir i ja no vaig parar’.

Sobre com ha evolucionat la seva literatura i els objectius que ha assolit, Jaume Cabré diu: ‘Cada llibre m’ha costat molt i amb cadascun he adquirit experiència. M’imagino que és una escala i cada llibre representa un esglaó, perquè cada un és una petita conquesta més, un graó amunt. Hi ha una trajectòria i sé del cert que no hauria pogut fer Les veus del Pamano sense haver escrit abans Viatge d’hivern i Les ombres de l’eunuc, per exemple. Cada llibre és deutor dels anteriors. Ho dic en el sentit d’experiència. Hi ha hagut uns processos estilístics que s’han anat fent, primer amb timidesa, després aplicant els recursos. Ho tinc molt clar. Ara, jo no puc valorar allò que he fet; això pertany a la feina del crític i al lector.’

El mes vinent farà deu anys que es va fer la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana era la convidada d’honor. Aquella cita internacional va fer conèixer Cabré al públic alemany, que el va llegir en massa. Cabré explica: ‘La Fira de Frankfurt del 2007 va difondre una realitat que l’estat espanyol amagava, la vitalitat literària d’una cultura i d’una llengua que amb prou feines si era coneguda a Alemanya. Per a mi va ser essencial. De llavors ençà, les traduccions no han deixat d’augmentar. I avui ja no cal que expliquis què vol dir ser català i, des del punt de vista literari, tampoc. Frankfurt 2007 va ser un punt de ruptura.’

De deu anys ençà, Jaume Cabré no ha parat de viatjar presentant les seves traduccions a molts països europeus i llatinoamericans. Fa ben poc va anar a Mèxic, convidat per la Universitat Autònoma de Mèxic, on presentà una edició especial, pensada per al públic mexicà, de Quan arriba la penombra. ‘Els lectors de Tessalònica i els de Torrelles de Llobregat s’assemblen –diu–, fan les mateixes preguntes. Quan vas pel món parlant de literatura tens la sensació que jugues a casa.’ I, pel que fa a la traducció de llibres catalans a l’espanyol, diu: ‘A Espanya hi havia molt de recel cap als llibres traduïts del català. Els editors no els publicaven, perquè deien que no els hi voldrien. En canvi, a Mèxic, a l’Argentina, em deien: “Nosaltres no tenim manies, com ho podem fer per llegir-vos?” Això passava quan encara no m’havien traduït. Però jo crec que aquest recel s’ha anat perdent. Els lectors en llengua castellana van a buscar literatura, fins i tot els escrits originàriament en català. I això malgrat els moments difícils que passem. I ho hem fet entre tots.’

Sobre el moment polític, Cabré creu que cal continuar defensant la normalitat de la vida i accions de les nostres institucions: ‘Ara són moments de patacades, però després vindrà la calma, segur. El món sap que som uns quants milions de catalans que volem la independència, sobretot després d’aquest Onze de Setembre, que tothom ens mirava.’ Creu que el debat polític dels intel·lectuals és absent, en el moment actual? ‘D’entrada, cadascú fa el que pot o el que vol. Però pel que fa als intel·lectuals espanyols, només n’hi ha dos o tres o quatre que han aixecat la veu de manera valenta: Suso de Toro, Cotarelo… I, pel que fa als intel·lectuals catalans, un mitjà com VilaWeb és ple de gent que hi diu la seva, amb reflexions molt interessants i valentes.’

La conferència de premsa ha estat interrompuda unes quantes vegades per la manifestació d’un centenar de treballadors de les arts gràfiques, sindicats a CCOO, que es manifestaven per demanar un conveni digne.