27.02.2018 - 22:00
El convencionalisme burgès manté que de jove es pot ser incendiari, però que quan et fas gran has d’esdevenir bomber. Bé, ara ja ni això. La societat occidental, repressora, vol que la joventut neixi matusserament envellida: que no protesti, que no faci pintades al carrer, que no tingui utopies, que visqui en un món injust de manera resignada i, a més, que aplaudeixi els qui engreixen els rics i vituperen els pobres.
Sortosament, però, hi ha persones que no perden mai l’esperit revoltat, que fins l’últim alè del seu pas per aquest món el dediquen a combatre les injustícies, a ajudar els més necessitats i, sobretot, a escampar el coneixement com una eina crítica indispensable. Jaume Botey era una d’aquestes persones. Potser molts del qui llegiu aquest text no sabeu de qui parlo, perquè ell no es movia pels grans aparadors de la comunicació, ell treballava a peu d’obra, sense estridències ni ressons mediàtics.
Jaume Botey no era cap incendiari, he conegut poca gent tan pacífica com ell, però tampoc mai no va voler jugar el menyspreable paper d’aquell que apaga els focs individuals i socials per aparentar que tot va bé. Sobretot, quan les coses no hi van, de bé, sinó ben al contrari. Des de la confluència crítica del cristianisme i del marxisme, en Jaume ha esdevingut un referent de molta gent. El problema de Catalunya és que oblidem molt aviat aquells pensadors o activistes d’abans d’ahir (Sacristan o Fernández Bueny, per exemple), i sembla que tot hagi de començar de zero cada pocs anys.
Tant de bo aconseguim que el seu llegat perduri una mica en el temps. Almenys, el seu persistent clam en favor de la raó, la pedagogia que feia servir en totes les seves intervencions públiques, lluny de la proclama d’aquells polítics que pronuncien paraules però no diuen mai res. Només tres exemples d’aquesta activitat diversa i apassionada, combativa. En primer lloc, a la universitat, professor a la mítica Escola de Mestres de l’Autònoma, va contribuir a la formació de tants i tants professionals que van aixecar l’escola pública catalana. En segon lloc, el seu activisme en contra de la guerra (en contra de les guerres) i per la pau de debò tant als nostres barris obrers, especialment al seu Can Serra de l’Hospitalet, com a Nicaragua, Mèxic i l’Irac, entre més. En tercer lloc, una cosa no tan coneguda: Botey va ser un dels màxims impulsors de la Cooperativa L’Olivera, de Vallbona de les Monges, una experiència de més de quaranta anys de vida on s’exemplifica la integració d’una dimensió social inexpugnable en l’economia agrícola, el conreu de la terra com a font de tot.
Això no és una necrològica normal i corrent. És clar que els qui coneixíem en Jaume l’enyorarem. Però, aquí, no es tracta d’endormiscar-nos en la pena, sinó de recordar la integritat ètica i política d’un lluitador. I tenir present que els qui entenem la vida com un combat permanent, ens podem fixar en les seves paraules i en les seves accions. Denunciar les injustícies com ell ho feia, amb ritme pausat i contundent, per més reis, ministres i mandataris internacionals que et diguin que ets un piròman.
