Jaume Benavente: “Sempre he assumit el meu paper d’escriptor mig amagat i no m’he posat pedres al fetge”

Jaume Benavente (Barcelona, 1958) és un dels escriptors de trajectòria més sòlida del país i, sorprenentment, més desconeguts. Potser perquè la seva literatura entronca molt més amb la centreeuropea i l’atlàntica que no pas amb la catalana o potser, simplement, per mala sort, però el cas és que la seva obra és com un petit tresor ocult. Ha fet seixanta-dos anys i el 2020 va guanyar el premi València Alfons el Magnànim de Narrativa per Somnis de Valparaíso, publicada per l’editorial Bromera a final de l’any passat. En aquesta novel·la ens endinsa en els paisatges i paratges de la ciutat xilena amb personatges memorables, englobats tots ells en la categoria de perdedors, i gràcies a la seva fascinant descripció d’atmosferes i sensacions. Parlem amb ell del llibre i també de la seva trajectòria amb la finalitat de descobrir-lo una mica més als lectors catalans. Qui tasta la seva literatura se’n converteix en admirador absolut.

―Heu construït un món sencer per als vostres lectors amb una novel·la complexa estructuralment, amb diferents focalitzacions i punts de vista. Com va néixer Somnis de Valparaíso?
―La novel·la arrenca a partir d’una conferència que vaig fer a Santiago de Xile, a la Universitat Finis Terrae. Era una conferència sobre l’escriptura per a uns alumnes de literatura i, a més, ho aprofitàvem per presentar la traducció al castellà de Nocturn de Portbou. Des d’allà em vaig escapar uns dies a Valparaíso perquè tenia la idea al cap, tenia la certesa que com a paisatge i com a món em funcionaria. N’havia parlat amb en Jordi Coca, ell hi havia estat i em va dir que m’agradaria, perquè a mi m’agrada Lisboa i Porto, hi vaig anar i de seguida vaig entendre que hi havia un llibre.

―Vàreu confirmar les expectatives, doncs…
―Sí. No tenia ni idea de l’argument o de les trames que escriuria, però vaig veure de seguida la fragilitat i em va fascinar. Valparaíso és un món absolutament fràgil on conflueix la bellesa i la lletjor tant arquitectònicament com ambientalment, és un món de terratrèmols i d’incendis, oceànic i a milenars de quilòmetres del meu món habitual. El meu sistema de documentació és sempre el mateix, caminar, caminar, caminar, a l’atzar, prendre notes, fer alguna fotografia i després reescriure quan sóc a l’estudi de casa a Barcelona, i aquí va ser quan em vaig adonar que volia pujar un graó més en la complexitat del que faig i volia assajar una novel·la coral. En aquest joc coral volia fer el retrat de la ciutat mitjançant unes vides creuades dels diferents personatges i, d’aquesta manera, vaig anar-los lligant i fent que les històries fossin transversals entre si.

―Vàreu guanyar el premi València del 2020 i, en canvi, no us vaig veure a la fotografia que TV3 va organitzar just abans de Sant Jordi amb més de trenta autors que havien guanyat premis aquests darrers dos anys…
―A mi també em va sorprendre no ser-hi, perquè vaig veure que hi havia gent que havia guanyat premis fins i tot més antics que el meu i jo no hi era i que hi havia autors que havien guanyat premis al País Valencià. Diguem que les televisions no em tracten gaire bé.

―Us premiaren amb una novel·la agosarada tècnicament i allunyada dels espais geogràfics habituals de la narrativa catalana contemporània…
―Crec en el que faig, però entenc les dificultats i entenc com és el nostre sistema literari. Sempre he assumit el meu paper d’escriptor semiamagat, com dieu, i visc en conseqüència amb això i no em poso pedres al fetge, no em vull amargar, vull tirar endavant. Crec molt en el meu projecte i en la meva escriptura i confiava en aquest premi, tenia una mena de pressentiment i creia que era una novel·la que necessitava un premi perquè, malauradament, en el nostre sistema els llibres ho tenen molt més difícil sense premi.

―La vostra és una novel·la de perdedors i una novel·la força dura envers la ciutat. Ara es traduirà al castellà. Com la rebran els xilens?
―El meu editor és xilè i diu que és una novel·la extraordinària i jo no el contradiré pas [riu]. Ja l’han llegit xilens, alguns que ja coneixien Nocturn de Portbou, i jo confio que tindrà una bona recepció i que els xilens i els habitants de Valparaíso en concret tindran prou sentit de l’autocrítica. Valparaíso és una ciutat atraient, hipnòtica, misteriosa, però ho és perquè reuneix bellesa i lletjor, la bellesa només per la bellesa no té sentit, l’element de la lletjor s’ha de considerar i hem de veure que és un autèntic motor de creació i d’escriptura.

―Els vostres personatges principals es dediquen a la creació, encara que no sigui la seva activitat principal: fotografia, arquitectura, teatre i periodisme amb vocació de fer cultura. Aquest tret ja apareix en altres obres vostres.
―M’agraden els creadors, i no vull fer novel·la metaliterària o només d’escriptors ni de bon tros, però m’interessa molt la creació de la gent que precisament no se’n surt del tot, és a dir, el meu dramaturg té una obra o dues, el fotògraf és mig amateur, el periodista es guanya la vida i poca cosa més… Tot això m’ajuda a construir.

―I en canvi, quasi tots els secundaris són esportistes.
―El món intel·lectual o de pensament, per entendre’s, necessitava la contraposició del món físic, i aquest món físic tenia una bona expressió en la pràctica de determinades disciplines esportives, però a més a més, en el cas de la boxa, que practica un dels personatges, té uns certs elements de món criminal, cosa que m’ajudava a reflectir la precarietat i a lligar una trama negra delicada. En els altres casos, la submarinista em fa desviar l’atenció cap a un món més oníric, sota l’oceà… El món físic m’ajudava a fer el contrapès al món intel·lectual, no volia fer una novel·la només d’intel·lectuals.

―En el vostre llibre, hi plana un tema latent molt escruixidor que són les desaparicions de ciutadans xilens durant la dictadura de Pinochet i els embats del nazisme i el lligam entre els dos feixismes.
―No faig novel·la social ni novel·la política, sinó que faig novel·la de retrat i psicològica i de vegades dic que faig novel·la pictòrica i onírica, però per a mi és molt important –i això ho he fet sempre– construir les novel·les sobre un món i uns temps i uns fets concrets. Naturalment, la meva simpatia cap al feixisme és nul·la i volia reflectir el que han viscut els xilens, i com que conec xilens, doncs sé perfectament de què tractava això.

―De fet, Jordi Benavente, cap de premsa de la vostra editorial, va descobrir l’altre dia la vostra relació amb un xilè famós a casa nostra, l’escriptor Roberto Bolaño, que en la seva obra també va denunciar sovint els totalitarismes…
―Érem molt joves, quan ens vam fer amics. Jo tenia entre 18 anys i 20 i ell entre 23 i 26, ell era només poeta en aquell moment i jo també. Ens vam fer molt amics i ens vam relacionar molt en un període molt concret. Llavors era un altre món, era un moment de compartir lectures i cafès. Jo em passava la vida al seu estudi del carrer de Tallers i ell era un perfecte desconegut que havia guanyat un accèssit en un premi de poesia i poca cosa més. Havia publicat un llibret de poesia que crec que es deia Reinventar el amor i escrivia una cosa que en aquell moment es deia Un montón de estrellas fracasadas i va anunciar que començava a escriure narrativa i li deia Literatura para enamorados. Ens vam fer molt amics i ens vam relacionar molt. Però a la vida els camins se separen i bifurquen i jo tenia una orientació literària i ell una altra i, sobretot, jo sóc molt independent.

―Us va sorprendre el seu èxit?
―Em va sorprendre i em va agradar, n’estic ben content. Roberto Bolaño era un autèntic samurai de la literatura. Ell escrivia i la resta de coses no existia. Quan el vaig conèixer, era vigilant d’un càmping, no tenia ni dutxa, crec, jo m’havia quedat a dormir a casa seva i el lloc de dormir era el terra, no un sofà ni res, sinó a terra, i quan no estàvem junts em trucava des del càmping i teníem converses per telèfon llarguíssimes. Ell vivia concentrat en la literatura i en el que volia ser, i això li va sortir bé, tot i que li va costar la vida.

―I qui o què vol ser Jaume Benavente? Quan deixareu de ser un escriptor mig amagat?
—Un amic escriptor sempre em diu que hauria de tenir milers de lectors però que vivim en un cementiri. Jo vull ser el que sóc, un autèntic escriptor i ser conseqüent amb això al preu que sigui. En aquest sentit, també sóc una mena de monjo templer de la literatura, però amb unes altres orientacions. Que em mori amagat o mig amagat, la veritat és que no depèn de mi i jo no canviaré. He anat deixant coses per prioritzar el meu objectiu central. Per exemple, no tornaré a escriure una novel·la juvenil i la trama negra només es veurà dins d’altres novel·les, però no faré més novel·les negres específiques. El meu objectiu és la novel·la de retrat, la interrelació amb el paisatge. Sóc més a prop, al meu entendre, de Milan Kundera o de Sebald que de vés a saber qui, i això pot tenir un preu. De moment, he publicat una vintena de llibres, he guanyat alguns premis, beques… Va raonablement bé. Hi ha gent que segur que treballa com jo i no té res, i em sap greu, perquè no sóc gens competitiu. De fet, no m’agrada presentar-me als premis ni fer entrevistes ni promoció, a mi m’agrada escriure, però no queda més remei que fer tot això…

―Al llarg de la vostra obra hi ha un espai geogràfic que es va repetint de manera insistent però que no acaba de sortir en cap text més llarg, que és l’illa de Pico…
―Ja hi haurà un text, tard o d’hora, amb aquest escenari: una novel·la, una nouvelle o un llibre de viatges. L’illa de Pico és un dels meus espais o paisatges i el porto molt incorporat i hi he de tornar. Hi vaig ser un estiu, vaig pujar el volcà i he de fer el recorregut una altra vegada perquè tingui el seu propi text.

―Per què no voleu fer més novel·la juvenil si és el que més es ven?
―Perquè ja ho he fet, i amb una, Història d’amor a Sarajevo, vaig guanyar el premi Ramon Muntaner.

―Era una història molt dura…
―Sí, era una història dura. A més, s’ha anat reeditant, però no m’interessa fer més novel·la juvenil, per la dispersió que m’implica. No tinc prou capacitat per a fer-ho, tot i que crec que a la vida és important l’especialització o la concentració, perquè si fas de tot, es dilueix una mica. Jo ja ho he fet. Ara tinc seixanta-dos anys, tres novel·les negres, quatre de juvenils, ja està, vull continuar la senda de les altres novel·les i dels dos llibres de viatges meus que valoro molt, el Viatge d’hivern a Madeira i el Dietari de Porto. O sigui, centrar el meu treball en la novel·la de retrats de personatges i en què la ficció i el paisatge es poden entrellaçar.

―En els vostres llibres de viatges apareixen relats breus, i en teniu d’esparsos a llibres i revistes. Hi tornareu?
―Al relat breu hi vull tornar. En tinc d’esparsos en alguns llibres i revistes i el meu primer llibre, El factor climàtic, és un llibre de relats, però en tinc més de repartits i la idea és tornar-hi i fer-ne de nous. Un dels meus projectes és tornar a viatjar per Irlanda quan pugui i quan es pugui i escriure el diari de viatges d’una part que ja conec del país. Jo sóc molt de segons viatges, de tornar als llocs que percebo que poden formar part del meu treball, i estic segur que també en sortiran relats. En els llibres de viatges que escric sempre hi ha relats perquè els concebo amb una complexitat i una riquesa que vull continuar explorant quan la pandèmia ens deixi sortir.

―Parlant de la pandèmia, vàreu passar la covid-19 en la primera onada. Va estroncar projectes literaris o en va generar de nous?
―Ha ajornat el meu projecte de llibre de viatges a Irlanda, però d’altra banda, va ser com un impuls i vaig escriure una novel·la autobiogràfica de la meva experiència amb la pandèmia, Els dies sense fi, perquè aquesta era la percepció que teníem. Jo i la meva companya vam caure malalts a la primera onada i vam estar ingressats sis dies al Vall d’Hebron. Vam tenir la sort que ens posessin junts a la mateixa habitació i això ja és una història. El llibre arrenca amb el meu ingrés i el primer dia, la lluita per aconseguir treure la meva dona d’una butaca d’urgències i portar-la a la meva habitació. I és com passa un mes o dos fins al moment que puc rebre uns amics a sopar per primera vegada. I en el transcurs d’això, hi ha reflexions, hi ha trucades d’amics, hi ha viatges literaris, tot un món en cent planes, una novel·la breu.

―Un gènere del qual els editors no volen ni sentir a parlar…
―És veritat, si no portes un mínim de 200 planes o 250, les novel·les no encaixen amb els criteris que volen imposar els directors de màrqueting. Jo la valoro molt, la novel·la breu, i en continuo fent. Més aquesta, que és autobiogràfica i m’hi despullo força i no hi ha filtres. Si he plorat durant el meu confinament o he vist de prop la mort o m’he posat a ballar sol a casa, ho explico i això no ho fa tothom.

―La vostra obra en conjunt és singular en la nostra literatura. Hi ha alguns escenaris catalans, però sobretot hi ha els que no ho són, especialment l’Atlàntic, i també personatges ben marcats per la història centreeuropea. Tot això desconcerta els crítics. Com us hem de situar?
―Jo entenc que sóc un escriptor català, en llengua catalana, perquè els escriptors en català són en llengua catalana, però la meva tradició no és estrictament catalana sinó europea. Els meus referents no són els habituals. Jo em guio pels meus gustos i escric el que m’agrada llegir. És normal que la meva manera d’acostar-me als textos vagi cap aquí. Podríem parlar d’una tradició heterodoxa en què agafo els meus propis referents. La meva tradició va del centre d’Europa a qualsevol lloc. Em sento lliure en aquest sentit, és el preu que pago i, a la vegada, la recompensa que tinc: no em sento obligat a la tradició catalana. Ni la menyspreo ni l’enalteixo. La meva tradició la construeixo amb les meves lectures i la meva percepció de la vida.