14.12.2017 - 22:00
Què hi fa, Jaume Barberà, a la llista de Catalunya en Comú? ‘Jo sóc un vers lliure en la llista dels comuns. Sóc un independent, independentista, integral’, es defineix el periodista quan engeguem la conversa. Som en una cafeteria del carrer de Calvet, a tocar del Turó Park, un territori poc ‘comú’, però que li va bé com a despatx improvisat en les seves anades i vingudes de Mollet del Vallès, perquè té a tocar RAC-1 i s’hi respira tranquil·litat. Es mostra dolgut amb el desenllaç dels fets després de l’1-O, i retreu als dirigents del govern que no fossin capaços de veure fins a quin punt podia reaccionar amb agressivitat l’estat espanyol. Deplora la via unilateral, i mesura gairebé obsessivament les paraules que utilitza per no fer mal als presos i els exiliats. I és capaç de passar en un instants dels moments de dubte i de silencis llargs a la vehemència i al gest indignat.
—Sou un independentista que veu que no hi ha opcions per a la independència?
—Jo vull la independència del meu país, però sé com és el meu país. I penso que per a continuar lluitant per la independència he de seguir un procediment polític, constitucional i estatutari, que em permeti de tenir un govern efectiu que resolgui les necessitats de la ciutadania, que elimini desigualtats i privilegis i em pugui augmentar l’autogovern i, si la correlació de forces ens afavoreix, canviar la constitució.
—Realment ho creieu possible?
—En cap moment no em sentireu dir que això és fàcil. És molt difícil. Però no és impossible. El que és impossible és tenir el 80% de les persones disposades a perdre-ho tot. Això és molt difícil, ho reconec. No siguem cínics. Ens han posat entre l’espasa i la paret per no haver atès el sentit comú. I ara en Turull deia que si no fan president en Puigdemont és que van a favor del 155. Doncs no. Si aquestes eleccions les guanya Junqueras i té els vots necessaris, haurà de ser ell president. I ell és favorable al 155?
—Quina legitimitat creieu que té Puigdemont?
—Oi que no s’ha fet una llista conjunta, doncs ja està. Ja no cal donar-hi més voltes. És que ens pensem que Convergència no defensa els seus interessos? O només els defensa ERC? Puigdemont, que jo sàpiga, havia d’abandonar la política abans de portar-nos a la pre-independència. Sí o no?
—Si hi havia una situació diferent de la d’ara.
—I l’amic president Carles Puigdemont, que admiro moltíssim, no preveia aquesta possibilitat? No la preveia?
—Amb qui haurien de pactar els comuns després del 21-D?
—Jo crec que no han de pactar amb els que vulguin continuar la unilateralitat. No poden. Els comuns no pactaran mai, mai, amb els partidaris del darwinisme social i el darwinisme lingüístic que són Ciutadans i el PP.
—I amb el PSC, que dóna suport al 155?
—Tu creus que el PSC i ERC podrien pactar?
—No ho crec.
—No? Per què.
—Perquè el PSC és corresponsable del 155 i de la situació que han de suportar els seus candidats.
—Ja ho veurem. La política no és de vegades blanc i negre. No es deia que es volia repetir el tripartit? Mira, jo crec que ara tenim una gran amenaça. És un monstre que vol destruir la nostra columna vertebral, que és la cohesió, la convivència i l’escola catalana. I davant d’aquest monstre hem de tornar al nostre denominador comú. Per defensar-nos d’aquest monstre.
—El PSC no és una de les potes d’aquest monstre?
—Creieu que el PSC és catalanista? Que la immersió lingüística s’hauria pogut portar a bon port sense la participació activa de l’esquerra? No. L’esquerra ha propiciat la cohesió? Sí.
—I el PSC és ara aquella esquerra catalanista?
—Jo, essent molt crític amb el PSC, entenc que si nosaltres volem encarar aquest monstre que ens vol devorar, el PSC ha de ser en aquest grup de forces polítiques que entenem que el nostre denominador comú és el catalanisme, que és la millor eina per a guanyar.
—Mireu on és ara el PSC.
—Ja parlarem d’on serà després de les eleccions. Si cal, per fer front a aquest monstre, que el PDECat sigui en una combinatòria per fer govern, jo crec que no ens hi hauríem d’oposar.
—Catalunya en Comú s’ha oposat a pactar amb Junts per Catalunya.
—Pel que jo sé, els comuns diuen que no faran Carles Puigdemont president. Però hi ha moltes altres opcions.
—Veig molta disposició a incloure el PSC en un pacte de govern i no Junts per Catalunya.
—Els comuns són a la primera línia per a defensar l’autogovern de Catalunya, en contra del monstre, del darwinisme social i lingüístic i a favor de recuperar denominadors comuns que ens tornin a fer forts per augmentar l’autogovern. Aquí trobaràs els comuns; no els trobaràs en la unilateralitat, ni en la utilització del codi penal per a objectius polítics. Tots plegats hauríem de ser una mica més respectuosos amb el fet que hi ha una única política espanyola d’abast estatal que per primera vegada et reconeix com a nació, com a subjecte polític i reconeix la plurinacionalitat de l’estat.
—Us sentiu còmode amb Pablo Iglesias quan diu que l’independentisme ha despertat el fantasma del feixisme?
—Penseu que si el 21-D la senyora Arrimadas guanya les eleccions no hi té a veure el procés? Sí, oi? Doncs ja està.
—El procés és responsable que el feixisme actuï com ho fa i amb la impunitat amb què ho fa? L’agredit és responsable de les accions de l’agressor?
—Jo no utilitzo aquests termes de feixisme.
—Els utilitza Pablo Iglesias.
—Pablo Iglesias, que digui el que vulgui. Jo sóc Jaume Barberà.
—I sou de la mateixa candidatura. Us hi sentiu còmode?
—Em sento còmode amb algunes coses que diu i amb unes altres, no. Només poso com a reflexió damunt la taula: si Arrimadas guanya el 21-D, el procés hi ha tingut a veure, sí o no? Per què ens han deixat arribar fins aquí? On som ara? Som en el lloc on ells voldríem que no fóssim? O som en el lloc on ells somniaven que fóssim? Som més forts avui que ahir? Faig aquestes preguntes per reflexionar-hi. Hem de sortir d’aquí amb dignitat. Demanar la independència no hauria de ser un crim i les minories no poden ser condemnades sempre a perdre totes les votacions. I a nosaltres ens ha portat aquí el fet que hem dit prou a perdre totes les votacions. Però ens hem equivocat; no hem tingut en compte la correlació de forces. El mal que hem fet és colossal, i encara no ens en podem adonar.
—El mal que hem fet o que ens han fet?
—Hem fet i ens han fet. Ho poso en plural i m’incloc en aquest ‘hem’. Perquè, malgrat que feia tres anys que jo ja manifestava el meu desacord absolut davant la possibilitat d’una unilateralitat i un full de ruta suïcida, la gent encara em considerava del bloc de la DUI. Jo em dic: ‘Jaume, havies d’haver dit amb més vehemència ja fa temps això que dius ara.’ Vulgues que no, jo també hi he col·laborat, amb això. Havia d’haver-ho dit abans.
—Quan vau baixar del vaixell?
—El mes de desembre del 2014 jo ja surto del procés, perquè tinc una discussió molt forta amb l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira al mig del carrer, en sortint de la conferència d’Artur Mas, després del 9-N. M’adono que la tendència de Catalunya no és anar al model del Partit Nacional Escocès sinó que el model que ells volen seguir és el de la lluita pel poder o per l’hegemonia del catalanisme. I aquella frase meva que és que si volem la independència hem de fer país i no partit, Artur Mas me la trenca, quan ell fa aquella conferència com a messies, dient: jo us ofereixo una solució, fem una llista conjunta, jo aniré a la cua….
—No compartíeu el projecte de Junts pel Sí?
—El projecte de Junts pel Sí per al 27-S era una bestiesa, un despropòsit. Jo tinc una frase que alguns amb mala fe utilitzen, que és: ‘Ni asfíxia ni sotmetiment: independència.’ I és cert. L’única alternativa si volem administrar millor els nostres recursos i volem decidir ser solidaris és tenir un estat propi. Aquesta és la realitat. Si arribem a aquest convenciment, no podem prescindir d’una anàlisi de la realitat social del país. Com és possible que els nostres líders polítics no sàpiguen que a les societats hi ha la correlació de forces? En podem prescindir, abans de començar un enfrontament tan greu amb un estat com és la declaració unilateral d’independència?
—La unilateralitat formalment no es planteja fins al 2015. Abans hi va haver molts intents de fer el referèndum pactat i dialogat, però va ser impossible. Què fas, després?
—Com a líder polític has de saber amb qui te les heus. Això que van dir que no es pensaven que l’estat podria arribar tan lluny, agredint de la manera tan brutal que ens van agredir l’1-O… A veure, és que he de mesurar molt bé les paraules…
—…
—És que són a la presó, saps? I alguns són companys meus, amics i estimats. I això em fa mossegar molt la llengua per no dir veritablement què penso. Perquè, tot i que considero que s’han equivocat, no són delinqüents i no són corruptes. Això em condiciona molt. Tot el que dic passa per un filtre en mil·lèsimes de segon perquè estimo la gent que hi ha a la presó, perquè ho han donat tot i tenen famílies que pateixen molt la seva absència. I no vull participar en cap crueltat. Ara, un líder polític ha de saber que les amenaces més greus que pot rebre un estat són que una part del seu territori li declari unilateralment la independència i que un altre país li faci una declaració de guerra. Un polític professional ha de saber que un estat té el monopoli de la violència i per subsistir la utilitzarà.
—Fins a l’extrem d’estar disposat a vessar sang?
—Això ho ha de saber. I si no ho sap és millor que deixi la política. Quan el dia 27 d’octubre es proclama la República, aquell dia tan fatídic, l’explicació de per què no es va donar l’ordre de baixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i de desplegar el que es tenia preparat per a defensar la República és que havien rebut l’avís d’una reacció molt cruel, amb sang, per part de l’estat. Això és una irresponsabilitat, ho sento, perquè això ens ha destrossat. Ens ha fet molt mal.
—Allò que destrossa i que fa mal no és l’amenaça de l’estat? La violència de l’1-O, la intervenció de la Generalitat…?
—Hi estic d’acord. Estic d’acord amb la utilització que fa aquesta elit privilegiada que té sotmesos tots els pobles d’Espanya només per salvar els seus privilegis? No. I m’agradaria fer-la fora ara mateix. Ells són uns demòcrates i nosaltres no? No. Però nosaltres hem de tenir en compte amb qui ens les tenim, i saber quina correlació de forces tens. Si això ho diu el senyor Josep Fontana, per què no ens l’hem cregut? Per què no ens hem cregut els nostres savis? Per què no ens hem cregut en Borja de Riquer? La gent diu que quan fas aquesta anàlisi et poses del costat del botxí. No, no. Jo critico el botxí, però si el vull guanyar he de saber quina força tinc. No es pot fer creure a la gent que el món ens mira i ens farà costat. Perquè això és una altra mentida.
—A una demanda tan majoritària i clara com la del referèndum, s’hi havia de donar sortida. Quina proposen els comuns?
—Però hi ha tot un munt de gent que fa temps que hem avisat que la unilateralitat ens portarà al martirologi, al desastre i a la catàstrofe. Això és el que ha passat. Hi ha tot un altre grup de gent que ha dit que s’havia d’arribar fins al final perquè es pensaven que així la comunitat internacional ens ajudaria.
—Però també van pensar que els comuns tancarien files fins al final amb el referèndum i amb el mandat que en sortís. Això tampoc no ha passat.
—No. Un altre error de càlcul.
—No hi tenien una responsabilitat aquí també els comuns?
—No. Els comuns no van per la vida dient que volen la independència de Catalunya.
—No parlem de la independència, sinó del referèndum.
—Sí, i molts dels comuns van anar a votar.
—Però no el van defensar com un referèndum.
—És que no podien considerar-lo com a tal. Ni els mateixos observadors internacionals no el van avalar.
—Potser hauria estat més fàcil tot plegat amb el suport dels comuns.
—Una de les grans obsessions d’ERC, sobretot, però també de Convergència, ha estat Podem. Ells veuen que és una pedra a la sabata que no saben com reaccionarà. Això ho has de tenir en compte. I es va fer un referèndum per orgull i dignitat. I jo, no estant-hi d’acord, vaig anar a votar. Per dignitat, perquè a mi no em fan quedar a casa. Jo ja sabia que aquests resultats no podrien ser utilitzats per fer el que es va fer i ells també ho sabien.
—I què es fa amb tota aquesta dignitat de l’1-O? Quina resposta s’hi dóna?
—Pensa que aquesta gent no ha sortit a la tardor com els bolets. Fa molts anys que fas agitació i propaganda. La gent pensa que la manifestació el juliol del 2010 en protesta per la sentència de TC contra l’estatut va ser espontània. Doncs no. I no puc dir més coses. S’ha fet un treball d’agitació i propaganda en què s’ha amagat conscientment i premeditada aspectes negatius de la situació que vivim.
—Hi ha un aparell mediàtic espanyol fortíssim que no para d’esbombar-los.
—No, perquè, a més, pels canals de WhatsApp s’han arribat a fer canals de recomanacions de lectures, de periodistes que s’havien de seguir i que no s’havien de seguir. I quines televisions s’havien de mirar. Jo vaig fer unes quantes conferències per a l’ANC i Òmnium, i parlava molt de la situació social, de la pèrdua de drets i la precarietat. I m’adonava que quan expressava el meu escepticisme, allò no era el que més volia la meva audiència. I vaig decidir no fer-ne. En aquestes conferències s’han dit moltes mentides.
—Com ara quines?
—Que no hi hauria problemes econòmics, que ens reconeixerien de seguida, que de seguida tindríem al costat països de la UE, que la nostra independència era un model que se seguiria a tot el món, que ja tindríem fins i tot el veterinari major de la República amb nom i cognoms i que era imprescindible per a entrar a la UE… Moltes coses. I presenten l’estat espanyol com si fos feixista, com si fos Turquia…
—Per les seves accions es defineix, l’estat espanyol.
—No em sentiràs dir que l’estat espanyol és feixista, o que és Turquia.
—I qüestionar la qualitat democràtica de les seves institucions?
—Sí, el que diré és que hi ha una elit que me’l té segrestat en favor dels seus privilegis i en detriment dels pobles d’Espanya i que fa de la constitució les taules de Déu. I que això és l’antipolítica, com ho és també recórrer al codi penal.
—Doncs com es pot fer res des de Catalunya davant un estat que actua d’aquesta manera?
—Jo us ho dic: amb el 80%. El 80% de ciutadans, de l’electorat, que estigui disposat a tot. I a tot vol dir a tot, eh?
—Llavors la unilateralitat ja seria vàlida amb aquest 80%?
—Si tu tens el 80% de l’electorat disposat a fer efectiva una declaració de guerra, i això vol dir arribar fins a les últimes conseqüències… Si tens el 80% de l’electorat disposat a perdre-ho tot, i tot és tot, doncs guanyes. O guanyes o cometen un genocidi. Aquí sí que hi intervindria la comunitat internacional. Mentrestant, només tens una opció. La de fer política, i de no tenir pressa. Jo sóc dels comuns perquè per a mi és l’única opció que ens permet sortir amb el cap alt i amb dignitat.
—Això no ens condemna a estar sempre igual?
—Doncs aconseguim el 80% disposat a tot, a perdre-ho tot.
