Jaume Alonso-Cuevillas: ‘Pactar amb la fiscalia seria una traïció al poble de Catalunya’

L’advocat del president Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, ha parlat per primera vegada sobre l’advertiment del seu col·lega Gonzalo Boye en aquesta entrevista a VilaWeb sobre la possibilitat que alguns advocats de la defensa d’alguns presos polítics negociïn amb la fiscalia. Cuevillas, en una entrevista a VilaWeb, nega tenir cap constància de contactes d’aquesta mena entre la defensa i la fiscalia, i avisa que fer-ho seria ‘una traïció al poble de Catalunya’ i que portaria greus conseqüències tant per als presos i exiliats com per als drets col·lectius.

—Teniu constància que hi hagi hagut contactes entre la fiscalia i els advocats d’alguns presos?
—Contactes sí, però negociacions no. És normal que en qualsevol causa penal d’aquesta complexitat i amb tants advocats hi hagi contactes amb la fiscalia per a coses puntuals. Però, de negociacions, no en tinc cap constància. Comparteixo amb el Gonzalo Boye i l’Andreu Van den Eynde que seria un disbarat absolut.

—Boye fa l’avís perquè troba que això pot passar.
—A mi, no em consta. Sé que en algun moment algun advocat ha parlat amb la fiscalia per demanar si podrien donar suport a la petició de l’alliberament d’algun pres, però de negociacions per a intentar pactar una condemna, d’aquestes no. Subscric les paraules de l’Andreu [van den Eynde], perquè, defensant com defensem, amb convicció, la innocència dels nostres clients, que no han comès ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació, negociar per pactar les condemnes seria temerari, no tindria cap sentit.

—Per què penseu, doncs, que Boye fa aquest advertiment?
—No ho sé. No n’he pogut encara parlar amb ell. Però, de negociacions com les que es desprenen d’aquesta polèmica, no em consten en absolut. I vull pensar que tots els advocats que exercim la defensa pensen exactament igual.

—Hi posaríeu la mà al foc?
—La mà, al foc no la posaria per res, però el sentit comú ho aconsella. Tots nosaltres defensem la seva innocència absoluta. Anar a pactar qualsevol cosa partiria d’acceptar el supòsit que hi ha hagut algun il·lícit penal. Com a molt podríem parlar d’una desobediència, aleshores entraríem en un debat tècnic de si desobeir el Tribunal Constitucional ha de tenir conseqüències penals. Perquè fins a la sentència del 9-N no en va tenir mai. Fins llavors, el TC, l’havia desobeït tothom, començant pel govern espanyol, el Tribunal Suprem, la fiscalia general de l’estat espanyol… Em consta que es portarà a Estrasburg la condemna per desobediència al TC en el cas de l’única sentència ferma que hi ha, que és la del Francesc Homs, un cop el Constitucional ho hagi resolt. Només podríem parlar d’això, però mai acceptar cap mena de rebel·lió, ni sedició, ni malversació.

—Quin perjudici tindria per als qui són a l’exili i als altres presos, que alguns arribessin a pactar amb la fiscalia?
—És que refuso l’escenari. I d’entrada cal dir que, perquè hi hagi cap pacte, cap conformitat, com va passar en el cas Palau, el Pretòria o alguns altres, vol dir que s’han de reconèixer uns fets i conformar-se amb unes penes rebaixades. I perquè això tingués èxit ho haurien de fer totes les defenses. Tècnicament seria un error que ho intentessin els advocats, i del punt de vista polític, si ho intentessin els polítics o hi donessin, seria una traïció tan gran al poble de Catalunya, que es va deixar la pell l’1-O, que ho veig una cosa del tot inviable. Un pacte seria negatiu per a tothom; per als qui són a fora, els de dins de les presons, per al poble de Catalunya, per al futur el país. Reconèixer que el dret de decidir és delictiu hipotecaria el futur. Això ja no seria només una cosa dels presos o dels exiliats, sinó que hipotecaria tot el país, la gent no ho perdonaria mai. L’únic pacte possible és la retirada de les acusacions, injustes; no han comès ni rebel·lió, ni sedició ni malversació, i entrar en una negociació tal seria temerari. Una altra cosa és que des de la fiscalia o des de certes instàncies del poder de Madrid s’intentin filtrar coses interessades per intentar esquerdar la unitat del sobiranisme, generar dubtes, posar la gent contra els polítics.

—Tots els advocats esteu coordinats? Teniu contacte freqüent?
—Tenim un contacte molt freqüent, i compartim un xat tots nosaltres. La comunicació és molt habitual. No podem passar tot el dia parlant perquè tenim molta feina i clients, però sí que parlem de totes les coses estratègiques; hem coincidit en viatges, hem anat a dinar i sopar… La coordinació entre els advocats és més que bona.

—Si és així, no us sobten les paraules de Boye?
—No. Potser ell és el que menys coordinat ha estat fins ara. Perquè en primer lloc viu a Madrid i no ha intervingut en la causa fins més tard; de fet, s’hi acaba de personar. I en el xat aquest que tenim, hi ha entrat més recentment. Jo, que visc a Barcelona i els conec tots de fa molts anys, t’asseguro que hem tingut contactes i reunions.

—Heu tingut desavinences sobre l’estratègia jurídica?
—En algun moment hem tingut alguna discrepància, i és lògic quan hi ha tants advocats en una causa tan complexa, on, els coneixements jurídics que podem tenir, ens els qüestionem perquè van innovant… Sí que hem tingut discrepàncies sobre si, per exemple, en una determinada resolució calia interposar un recurs d’apel·lació. Penseu que és una causa inèdita tant materialment com processal, perquè se salten totes les normes que coneixem. Hem tingut discussions, però amb un molt bon to. No he vist mai dos advocats que s’alcessin la veu.

—No hi ha diferències entre els advocats que porten la defensa de presos d’ERC i els que la porten de presos del PDECat?
—En el tema exterior, els dos advocats que hi intervenim som el Gonzalo Boye i jo. Ell té clients d’ERC i jo del PDECat, però ni ell milita a ERC ni jo al PDECat. I quan van detenir el president Puigdemont a Alemanya vam anar-hi tots dos junts. Sempre hem anat de bracet. I ara que l’Andreu Van den Eynde ha assumit la defensa de la Marta Rovira, també. I tots tres tenim un xat només per als temes exteriors. I tenim alguna diferència de criteri, per exemple amb el tema dels avals de la setmana passada. Al final ens hi vam posar d’acord, i de vegades hi ha moments de nerviosisme perquè hem de prendre decisions estratègiques en poc temps. I divendres, per exemple, vaig visitar la Dolors Bassa i la Carme Forcadell, havent parlat abans amb l’Olga Arderiu.

—Allò que diuen les direccions dels partits acaba influint en les decisions que preneu?
—Cap direcció de cap partit no m’ha donat mai cap instrucció. És que són coses molt tècniques que requereixen uns grans coneixements de dret processal i de dret penal.

—Aquesta causa té un component polític molt fort.
—Sí, però aquest component pot tenir influència a l’hora de comunicar unes coses determinades. En la feina processal que fem els advocats, no.

—Què pot passar ara amb la resolució sobre l’extradició de Puigdemont. S’allargarà sine die?
—No ho sabem. Els noranta dies van acabar a final de juny. En el cas d’Alemanya, Llarena no ha parat d’enviar-hi documentació nova i fora de termini. Ara tenim incertesa sobre quan ho resoldran. Esperàvem que a mitjan mes de juliol, però ara ja no ens atrevim a afirmar-ho amb convicció.

—Hi pot haver algun pacte entre justícies, que Alemanya digui que no poden extradir-lo per això que demaneu però que vosaltres pugueu marcar els tempos?
—No ho crec. La justícia a tots els països europeus, i a Alemanya en particular, és absolutament independent i no es deixa influir per les relacions entre governs. Entre fiscalies sí que hi és, això. Formen part del poder executiu i poden tenir reunions, però als tribunals ho descarto completament.

—A Llarena, li pot interessar d’allargar-ho, que no es resolgui aviat la resolució sobre Puigdemont?
—No ho puc descartar, però no ho tinc tan clar. No crec que sigui tant un tema de jugar amb el calendari com d’intentar cercar l’èxit. Quan es van tramitar les darreres euroordres, el Suprem tenia el convenciment que això es resoldria favorablement i en el termini d’un mes. Com que es tramiten una trentena d’euroordres al dia a Espanya i gairebé totes es resolen favorablement, es pensaven que seria igual. Arran de la denegació de Bèlgica, constato a Madrid el temor molt gran que probablement els desestimaran les euroordres. I totes aquestes peticions de Llarena, més que jugar amb el calendari crec, que són per a intentar assegurar-se l’èxit.

—La resolució sobre Puigdemont es pot allargar tant que el judici arribarà abans?
—No. Perquè a Madrid encara falten mesos; ni tan sols s’ha tancat la instrucció, i quan això passi haurà d’anar a la sala perquè examinin si s’ha tancat bé, s’ha d’obrir el termini per a qüestionar el tancament de la instrucció per haver-nos denegat diligències que s’havien de practicar i hauran de dir-hi alguna cosa. Després hauran de donar un termini a la fiscalia perquè faci l’escrit d’acusació, i una vegada ho hagi fet, els escrits de les defenses… O sigui, impossible. A Alemanya la resolució pot trigar unes setmanes i, si arribem a les vacances, anem a principi de setembre.