Jaume Alonso-Cuevillas: ‘El tribunal belga no hi veu violència’

La sensació de l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, un dels que s’encarreguen de la defensa del president Carles Puigdemont, és d’indefensió. Per les condicions en què s’ha fet el processament dels membres del govern de Catalunya per part de la justícia espanyola, per la manca de garanties, per la vulneració del dret de la defensa i de drets fonamentals… La situació de Puigdemont i dels consellers a Brussel·les és incerta, i no hi ha manera d’intuir què acabarà decidint el jutge belga sobre la petició d’extradició a l’estat espanyol. ‘És com llançar una moneda en l’aire’, diu en aquesta entrevista, en què explica fil per randa què implica cadascuna de les situacions que es poden obrir a partir del dia 4 de desembre.

—En la vista del 4 de desembre el jutge ja decidirà sobre l’extradició?
—Sí, el dia 4 o els dies immediatament posteriors. El que pugui passar a Bèlgica és una incertesa, una moneda llançada en l’aire. La regla general és que les ordres europees d’extradició es concedeixin, perquè parteixen del principi de confiança mútua entre els estats europeus. Però el fet sorprenent és que quan la fiscalia belga va enviar la petició d’informació a l’Audiència espanyola va dir expressament que si bé amb caràcter general n’hi hauria d’haver prou amb aquest principi de confiança mútua, atesa la singularitat de les persones implicades i dels fets relatats, aquesta vegada no seria així. Això volia dir que caldria verificar que no es vulneressin els drets fonamentals de les persones. És una referència sorprenent. Perquè és una cosa insòlita en el marc de les ordres europees de detenció.

—En què basarà la decisió el jutge?
—Aquestes ordres són regulades per una directiva europea i després cada país ha de fer la seva llei d’adaptació. La directiva diu que hi ha una llista d’una trentena de delictes i sempre que es demani l’extradició per un d’aquests delictes, l’extradició és automàtica. Quan el delicte no és a la llista, s’ha de comprovar la doble incriminació, que vol dir que s’ha de comprovar si els fets descrits a l’ordre serien delicte d’acord amb el codi penal belga. La primera cosa important és que juntament amb l’euroordre hi ha un formulari normalitzat en què es pot marcar un d’aquests trenta delictes d’extradició automàtica; la jutgessa Lamela marca corrupció, i la fiscalia belga diu que això no ho pot ser. Aquest és el primer gran èxit, que descarta l’automatisme de l’extradició.

—Però ara s’ha de mirar si els fets encaixen amb el codi penal belga, i és això que s’ha d’examinar.
—Per això ens han donat un termini a les parts per a fer unes al·legacions per escrit que el tribunal ja tindrà el dia 4. No es miren tant la rebel·lió i la sedició com els fets descrits per la jutgessa Lamela. I no examinen si els fets són creïbles o no. Perquè la percepció del tribunal belga, pel que em consta, és que aquí no hi ha violència. Però ells no poden entrar a jutjar si els fets s’han produït o no, sinó que han de valorar-los tal com són descrits a l’ordre europea de detenció. Ho faran d’acord amb aquesta descripció. Ells no el tenen, el delicte de rebel·lió; en tenen un d’atemptat, però és una cosa diferent perquè és atemptat contra la vida del monarca. Podria encaixar amb un altre delicte que tenen ells que és la coalició de funcionaris, i ara miren si els fets descrits hi podrien encaixar.

—No valoren si és certa l’acusació que fa Lamela?
—No. I sobre els drets de la defensa, no hi ha cap termini de citació mínim, però tots els convenis internacionals, com el Conveni Europeu de Drets Humans i la Carta Europea de Drets Fonamentals parlen d’un termini raonable per a preparar la defensa. És evident que amb una querella com aquesta, d’aquesta extensió i gravetat, deixar menys de vint-i-quatre hores i no procedir a la suspensió no ha estat respectuós. Però ni tan sols en això segurament no hi entraran, perquè diran que s’exhaureixin els recursos en l’ordenament espanyol.

—Per tant, si veuen que sí que s’ajusta al codi penal belga…?
—Doncs concediran l’extradició.

—No tindran en compte si s’ha vulnerat el dret de la defensa ni d’un judici just?
—En principi, no. Perquè això resta sotmès a l’ordenament jurídic del país que requereix l’extradició, és a dir, Espanya.

—Quin sentit tenia, doncs, la petició d’informació que va fer la fiscalia belga a la jutgessa Lamela sobre les condicions que tindrien els acusats en el cas d’empresonament i processament a la justícia espanyola?
—Aquesta informació s’acostuma a demanar, tot i que normalment es fa en la fase de l’apel·lació i no en primera instància. I partia d’una petició de la fiscalia que ja deia que era un cas excepcional. Per cert, això ho va demanar dos dies abans que es publiqués un informe del Consell d’Europa que qüestionava seriosament el règim penitenciari espanyol.

—I tot això no ho tindrà en compte el jutge a l’hora de decidir sobre l’extradició? Si tindrien dret a un judici just?
—Sí, és que la directiva europea ho preveu així. La justícia belga ha de comprovar que hi hagi dret a un judici just. Però sobre el paper, com que és una anàlisi formal, Espanya és un estat de dret. Encara més: la legislació processal espanyola és molt garantista i, per tant, en teoria hi ha un règim de recursos, una independència judicial… El problema és que, tot i que és garantista, aquest sistema permet que un jutge n’abusi i no hi ha mecanismes veritablement eficaços de reacció. En teoria, hi ha independència judicial, però el Consell d’Europa mateix ha posat de manifest de manera contundent en un informe del 2016 que Espanya no compleix els requisits mínims exigibles en el nomenament d’alts càrrecs de la magistratura. A partir de presidents d’audiència provincial, del TSJ, de l’Audiència espanyola i del Tribunal Suprem són designacions discrecionals per part del CGPJ, que és un òrgan polític. I això no compleix els requisits d’independència i imparcialitat objectiva. Per a la majoria d’afers això no té transcendència, però quan es tracta d’un afer que afecta polítics, com aquest, sí que fa que es qüestioni.

—Vosaltres al·legareu això?
—Sí, nosaltres ho posarem tot de manifest. Però, segons que em diuen els advocats belgues que encapçalen el procés, el tribunal es basarà molt més en uns altres aspectes.

—Que són aquests aspectes més formals.
—Sí. Les peticions són formals, perquè la directiva parteix de la premissa de la confiança mútua entre estats europeus. La directiva també preveu que no es vulnerin drets fonamentals, però l’anàlisi aquí serà molt formal. I, tot i que pugui ser evident que no es respecten els drets perquè no s’ha donat ni un termini suficient per q exercir una defensa, és difícil que s’entri en aquests aspectes.

—Després de la decisió del jutge hi haurà opció a dos recursos, encara.
—Sí, un d’apel·lació i un de cassació. De fet, el president Puigdemont volia mantenir capacitat d’actuació durant el període electoral i sempre ha dit que no esquivaria l’acció de la justícia i, encara més, ha dit que voldria venir a ser investit president. Què pugui passar seria secundari des d’aquest punt de vista. Si no tenim una resolució fins el 4 i hi ha l’opció d’aquests recursos segur que anem més enllà de les eleccions.

—La constitució del parlament seria a començament o a mitjan gener…
—A partir d’aquí no queden clars els terminis. Al dia 21 hi arribem segur, però no sé si arribarem a la investidura.

—En cas que no s’hagi resolt l’extradició, el president estaria disposat a venir a Barcelona a ser investit si fos el cas?
—Això és el que ha manifestat públicament.

—Què podria passar si vingués en aquesta situació?
—Ell té una ordre de detenció. En el moment que posi els peus en territori espanyol serà immediatament detingut i posat a disposició del Tribunal Suprem. I el Suprem haurà de decidir durant les següents setanta-dues hores si el deixa en llibertat o adopta cap mena de mesura, com ara la presó, la fiança…

—En una situació com aquesta, el procediment a Bèlgica s’acabaria automàticament?
—L’extradició només té per objecte decidir si Bèlgica lliura a Espanya el senyor Puidgemont, Ponsatí, Puig, Comín i Serret. No els han empresonat a Bèlgica, però els han imposat mesures cautelars: no poden sortir del país, i només ho podrien fer amb el permís de les autoritats belgues. Ara, si Puigdemont va a les autoritats belgues i els demana de tornar a Espanya, estaran encantades de treure’s de sobre la patata calenta. Ell teòricament no pot venir, i si se’n va de Bèlgica el procediment lògicament s’ha acabat. Si anés a França, per exemple, aleshores començaria un nou procediment d’extradició allà.

—Imaginem-nos que la decisió és de no-extradició. En aquest cas, podrien moure’s lliurement per qualsevol estat de la UE?
—No. S’haurien de quedar a Bèlgica.

—I si tornessin aquí?
—En aquest cas hi hauria vigent l’ordre de detenció. Fins que no prescrivís l’ordre, que és de vint anys, no podrien tornar. I si durant aquests vint anys sortissin de Bèlgica, començaria un nou procés d’extradició idèntic en qualsevol altre país. I aquesta situació tampoc no és cap regal.

—En aquest cas, uns consellers serien processats i jutjats en tribunals espanyols i els altres quedarien confinats a Bèlgica.
—Exacte.

—I si tornessin de Bèlgica a Catalunya abans d’aquests vint anys, començaria des de zero el procés judicial contra ells?
—Des de zero no, perquè la llei preveu que la instrucció quedi acabada i s’hauria de fer el judici.

—Hi ha cap garantia a la qual es pugui acollir Puigdemont si torna de Bèlgica per a poder ser investit president amb l’extradició pendent?
—No. Només hi ha un precedent d’un parlamentari basc, a qui van concedir permís perquè pogués fer el seu discurs d’investidura. Però no hi ha cap previsió específica. Allò va ser un permís de règim penitenciari.

—Es pot negociar una amnistia amb el govern espanyol si guanyen els partits que duen al programa electoral l’alliberament dels presos?
—No, una amnistia no és permesa. A curt termini es pot revocar la presó provisional, que ja hem dit que no es donen les condicions perquè s’imposi aquesta mesura. Qualsevol mesura cautelar s’aplica mentre romanguin les mateixes circumstàncies, és a dir, si ahir hi havia risc de fugida i ara no n’hi ha es podria deixar sense efecte. Es podria deixar sense efecte la presó provisional, però no arxivar el procés.

—Què caldria per arxivar el procés?
—Només si totes les acusacions desisteixen de l’acusació. La fiscalia ho podria fer, però és molt difícil pensar que ho fes. Però imaginem que s’avé amb els nostres arguments que no hi ha sedició, ni rebel·lió, acreditar que no s’ha malversat ni un euro i que no hi ha hagut ni desobediència ni prevaricació. Imaginem que se n’arribés a demanar l’arxivament, tot i que sembla ciència-ficció. El cas és que després ho haurien de demanar també totes les acusacions populars, que n’hi ha un munt. És impensable.

—Com influeix en el procés el trasllat de la causa al Suprem?
—Qualsevol cosa és millor que l’Audiència espanyola, pels orígens, el tarannà, la manera d’actuar… És el tribunal de caire més repressiu que hi ha. A part, el magistrat instructor al Suprem, Pablo Llarena, és un jurista fi i una persona exquisida, i des d’aquest punt de vista és positiu. Però s’haurien d’haver acumulat totes les causes; si diem que hi ha una unitat de l’enjudiciament, això afecta també la causa contra Trapero i Laplana, i les causes obertes a Catalunya… Ara el Suprem n’ha agafades algunes i n’ha deixades d’altres. I hi continua havent dispersió de causes, cosa contrària al dret de defensa.

—El Suprem tampoc no és el tribunal competent?
—El tribunal competent és el TSJC. I per portar-ho al Suprem han fet una interpretació absolutament forçada, dient que part dels delictes s’han comès fora de Catalunya. I hi ha un argument que és el que més pesa, que l’expressen per escrit i que no és un argument legal, que és evitar la pressió al TSJC. Aquest és el tribunal competent, i que no sigui així dificulta la tasca de la defensa.

—El jutge Llarena subscriu el relat dels fets que feia Carmen Lamela?
—Això funciona per jerarquia. El Suprem reclama la competència, i fa un informe en què li demana que doni compte del que ha fet. I Lamela hauria pogut fer un informe molt més reduït que no el que va fer. En canvi, ha fet un informe molt més ampli amb valoracions i tot. A partir d’aquí el tribunal actuarà amb absoluta llibertat de criteri.

—Encara hi haurà gent que pensarà que el jutge Llarena és un sant i que un cop surtin de la presó preventiva ja està tot.
—No, no. La interlocutòria de Llarena és duríssima. Exquisida en la forma però molt dura en el fons. No decreta presó provisional, però és molt dur pel que fa al fons: sobre la violència, els alçaments tumultuaris, i la possible existència dels delictes de rebel·lió i sedició.

—Què penseu, com a lletrats, quan veieu allò que ha passat i això que relaten en les querelles i les interlocutòries?
—I també els atestats policíacs! És que no hi ha aixecament ni tumultuari ni violent. Hi ha hagut episodis de violència i de danys? Sí, però també n’hi va haver en celebracions del Barça, o en la manifestació unionista en què es va veure un grup de manifestants acorralant mossos d’esquadra a la plaça de Sant Jaume… Conceptualment és el mateix. Però veiem que, depenent de qui sigui la víctima, rep un tractament diferent.

—Teniu manera de denunciar totes les vulneracions de drets que patiu en aquest procés?
—De recursos en podem anar fent, però veiem que allà hi ha una interpretació única que, com que som en un estat de dret, l’última paraula la tenen els tribunals. Per això moltes de les coses que fem i els recursos que presentem els fem pensant en Estrasburg; amb poca esperança que prosperin aquí, però pensem que poden tenir recorregut al Tribunal Europeu de Drets Humans. Ara, aquest recorregut és llarg, de cinc anys o sis.