Jaume (i II)

L’any 2014 es van fer unes primàries al PSC que Jaume Collboni va guanyar per davant de Laia Bonet, Jordi Martí (ara amb Colau) i Carmen Andrés. La victòria el va consolidar dins el partit i avui és un possible guanyador de les eleccions. Aquelles primàries van ser unes eleccions obertes a tothom, no calia ser militant, i jo mateix vaig participar-hi (vaig votar Jordi Martí, que aleshores festejava amb l’independentisme, quines coses). Els periodistes que les vam seguir, i més testimonis, vam poder comprovar escandalitzats que alguns sectors del PSC va aprofitar que les primàries eren obertes a tothom (ni tan sols calia ciutadania) per mobilitzar molts ciutadans paquistanesos, que van votar Collboni sense saber ni tan sols què votaven o quines eleccions eren. Ens va resultar xocant l’interès sobtat de la comunitat paquistanesa a votar a les primàries del PSC, d’entrada, però sobretot ens va resultar insultant veure que votaven sense saber qui ni per què. Com insultant va ser veure com els apoderats de Collboni els rebien, els ajudaven a omplir la papereta de votació i els acompanyaven a la cua. És a dir, vam veure una tupinada en tota regla, que jo mateix vaig explicar ací (amb vídeo inclòs, que la caiguda del servidor, fa anys, va eliminar), TV3 ací (vídeo inclòs), i el professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, Antonio Lozano, ací, en un text detallat. Tots tres expliquem la mateixa cosa: gent que vota Jaume Collboni sense saber qui és, ni quines eleccions són. A mi, un votant em va dir que eren eleccions municipals per a votar batlle (i no, eren eleccions primàries, del PSC i prou), i un altre, que eren eleccions del PP (eren del PSC). Va ser, aquell dia, un escàndol majúscul. I anys després, una lliçó de vida.

Lliçó de vida perquè aquell dia vaig pensar, ingenu de mi, que era testimoni de la mort política de Jaume Collboni i del PSC. Creia, pobre de mi, que si Jaume Collboni guanyava gràcies a mobilitzar centenars de vots de gent ignorant, molta sense papers, que no sabia ni què votava, i la premsa ho veia i ho publicava, era impossible que pogués superar ni l’escàndol ni la pregunta: votaven en canvi de què? Doncs els ha superats, i la frustració és important. Important perquè el problema no és solament que la fiscalització de la premsa en aquest país és la que és (reduïda), sinó que el drama ve quan la premsa fa la seva feina, fiscalitza el poder, demostra la mala praxi… i no té conseqüències. Com pot ser que un cas com aquest no hagi acompanyat a Collboni la resta de la seva vida política? Com és que hagi pogut governar amb Ada Colau aquests darrers anys a Barcelona? Com és que avui sigui un dels possibles guanyadors de les eleccions a Barcelona? Doncs perquè la mala praxi no s’ha castigat, tot i les proves.

Ara, la vida dóna sorpreses. I sempre que penso en el cas de Jaume Collboni, també penso en el cas de Jeffrey Epstein, el multimilionari nord-americà sotmès a judici i condemnat (per un fet incomparable al de Collboni, un fet a anys llum, quedi molt clar, com és el delicte d’abusos sexuals a menors, centenars de menors). Multimilionari que, gràcies al pacte amb un fiscal corrupte (Acosta), tan sols va estar uns quants mesos tancat, tot i les proves concloents, i després, durant anys, va continuar fent la seva vida i gaudint del respecte social. Fas un delicte, es demostra i com si res. Però l’atzar va fer que, anys després, Donald Trump nomenés Acosta durant una campanya electoral, la premsa va indagar el passat del senyor fiscal, va veure el pacte corrupte amb Epstein i, no tan sols Acosta va perdre el càrrec, sinó que el cas Epstein es va tornar a obrir. Epstein va perdre el respecte social i va acabar un altre cop a la presó (on es va suïcidar, per cert). L’atzar i anys després van sentenciar un Epstein que havia aconseguit sortir-se’n, malgrat les proves.

Jaume Collboni té les proves en contra. Va guanyar unes eleccions en què hi hagué una tupinada que el va beneficiar, i amb testimonis que ho han explicat. I això, en un home que juga al joc de la democràcia, és, per mi, definitiu. El que va passar és motiu de targeta vermella i d’expulsió. Doncs anys després, ni targeta vermella, ni expulsió. Contràriament, avui Jaume Collboni podria ser el candidat més votat.

Aquest article no s’ha pensat per evitar-ho sinó per recordar que l’atzar, ai l’atzar, vés a saber com pot influir la carrera d’aquest candidat.