01.10.2024 - 21:40
The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee i Julia Mio Inuma
Tòquio, Japó. Shigeru Ishiba va assumir oficialment el càrrec de primer ministre del Japó ahir, en substitució de Fumio Kishida. L’ex-primer ministre va anunciar a mitjan agost que dimitiria al setembre, en una decisió motivada en gran part per les xifres rècord de desaprovació de la formació que fins ara encapçalava, el Partit Liberal Democràtic (PLD).
Però el relleu no augura grans canvis. Com Kishida, Ishiba també pertany a la segona generació de polítics del PLD. I el partit, no cal dir-ho, continuarà en el poder.
El PLD ha governat el Japó durant 65 anys dels darrers 69, un poder de permanència que els experts destaquen com a únic en comparació amb unes altres democràcies parlamentàries.
Segons Freedom House, un think tank amb seu a Washington, les eleccions al Japó són lliures i justes, i la democràcia al país és sòlida. Abans-d’ahir, de fet, Ishiba va convocar eleccions a la cambra baixa –la més important del parlament japonès– per al 27 d’octubre, un any abans del termini previst, perquè els ciutadans puguin decidir lliurement qui serà el primer ministre en la legislatura entrant. Tanmateix, la votació podria reforçar novament el poder del PLD.
Per la seva banda, els detractors del partit i els activistes japonesos asseguren que l’hegemonia del partit i la feblesa de l’oposició mostra dubtes seriosos sobre la salut de la democràcia al país.
“Els occidentals sempre obvien el Japó quan parlen de retrocés democràtic”, afirma Koichi Nakano, politòleg afiliat a la Universitat Harvard. I afegeix: “Però en aquest moment és legítim preguntar-se si el Japó continua essent una democràcia real en el sentit estricte del terme.”
El PLD va triar el seu nou dirigent –i, per tant, el nou primer ministre del Japó– en una votació interna la setmana passada. Dels nou candidats que es van presentar a la votació, els sondatges situaren Ishiba com el més ben posicionat per recuperar la confiança de l’electorat japonès en el partit. Això es deu al fet que Ishiba, que fa 28 anys que ocupa un càrrec electe al parlament, és conegut per haver fet d’opositor del seu propi partit, fins al punt de criticar públicament els estatistes més veterans del PLD.
Però Nakano, conegut crític del PLD, diu que l’ascens d’Ishiba no nega el fet que el partit ha estat gairebé set dècades en el poder, i que el nou dirigent d’un país de 125 milions d’habitants ha estat triat per una fracció ínfima de la població japonesa: els membres del partit.
El PLD, partit de base àmplia
El PLD va arribar al poder el 1955 amb el suport dels Estats Units, que els anys cinquanta i seixanta va oferir suport financer al partit amb l’objectiu de convertir-lo, en plena Guerra Freda, en un baluard contra l’expansió del comunisme a l’Àsia.
Unes quantes faccions conservadores es van fusionar per formar el PLD i frustrar l’ascens del Partit Socialista japonès, que simpatitzava amb la causa comunista i, segons Washington, tenia vincles amb Moscou.
D’aleshores ençà, el PLD s’ha convertit en un partit de base àmplia erigit entorn el militarisme i la defensa del conservadorisme social. D’ençà de la seva creació, el partit ha defensat sempre de revisar la clàusula de la constitució pacifista del Japó, aprovada després de la Segona Guerra Mundial, que renuncia formalment a la guerra, un llegat del passat brutal del Japó imperial.
Avui dia, el PLD abraça una gamma àmplia d’ideologies, des dels “falcons” militaristes i els nacionalistes de dreta fins als conservadors moderats. Un ex-primer ministre del PLD es va queixar públicament que les dones en càrrecs de poder feien “nosa”, i un dels contrincants d’Ishiba en la votació pel lideratge del partit fou el primer ministre d’un govern japonès a demanar la baixa per paternitat.
Segons Yu Uchiyama, professor de Ciències Polítiques de l’Escola de Postgrau d’Arts i Ciències de la Universitat de Tòquio, aquesta capacitat d’incorporar una gamma àmplia de punts de vista ha donat marge als membres del partit per a verbalitzar els seus desacords amb la direcció, sense que això desemboqui en escissions. “Aquesta flexibilitat és el seu punt fort”, assegura.
Mentrestant, l’oposició es troba feble i dividida, segons que explica Shiro Sakaiya, expert en política japonesa de la Facultat de Dret i Ciències Polítiques de la Universitat de Tòquio. “Hi ha molta gent descontenta amb el PLD actual, però costa molt trobar alternatives a l’hora de votar”, diu.
El PLD va ser defenestrat del poder per l’oposició el 1993 –va passar un sol any fora del govern– i, posteriorment, pel Partit Democràtic del Japó (PDJ) entre el 2009 i el 2012. Les expectatives eren altes, però el mandat del PDJ va ser decebedor, principalment pels problemes econòmics del país i la mala gestió del terratrèmol i el tsunami de Fukushima del 2011, que va desencadenar un accident nuclear.
Els tres anys de mandat dels demòcrates van escampar la idea que els partits de l’oposició no eren tan competents per a governar com el PLD, una impressió de la qual no s’han recuperat mai, segons Uchiyama.
El govern del PDJ “va acabar de manera desastrosa, i aquesta desconfiança cap a l’oposició encara perdura”, diu Uchiyama. “També hi ha molta desconfiança cap al PLD, però això no s’ha traduït en més suport cap als partits de l’oposició”, afegeix.
Yoshihiko Noda, president del Partit Democràtic Constitucional del Japó, va dir en un comunicat que l’oposició s’havia de coordinar més bé i, sobretot, posar-se d’acord en la necessitat de treballar plegats per a un canvi de govern.
Els votants japonesos, com més va més desconnectats
Els sondatges, certament, evidencien que els japonesos anhelen un canvi de lideratges al país.
Aquest estiu, les eleccions a governador a Tòquio van posar en relleu aquest sentiment, quan un candidat independent poc conegut, Shinji Ishimaru, va quedar a les portes de la victòria contra l’actual governant, Yuriko Koike, que es presentava al seu tercer mandat. Tot i la victòria final de Koike, els bons resultats d’Ishimaru, especialment entre els votants més joves, indiquen que el públic està interessat en noves veus i nous lideratges, segons els analistes.
L’hegemonia unipartidista del PLD ha contribuït a l’apatia dels votants, especialment entre els electors més joves, que no se senten escoltats. La gran majoria dels membres del govern nacional, i també dels executius regionals i municipals, té més de cinquanta anys.
Als votants més joves els solen preocupar causes progressistes, com ara la igualtat de gènere o els drets LGBT, però no veuen els seus interessos reflectits en el programa del PLD. La falta de diversitat al si del partit –menys d’un 10% dels parlamentaris del PLD són dones– contribueix a l’apatia de molts votants.
Els sondatges evidencien que els votants també desaproven els polítics hereditaris, habituals al Japó. Més de la meitat dels primers ministres dels darrers trenta anys havien heretat els seus càrrecs anteriors com a parlamentaris dels seus pares respectius, incloent-hi Ishiba i Kishida.
La prevalença d’aquests càrrecs hereditaris va acaparar titulars durant la votació per a elegir el nou dirigent del PLD, quan Shinjiro Koizumi –fill d’un popular ex-primer ministre i membre de la quarta generació del PLD– va convertir-se en un dels favorits.
Els membres d’aquestes dinasties polítiques sovint no estan en contacte amb les disparitats creixents de la societat japonesa, segons que afirma Yayo Okano, professor de teoria política de la Universitat Doshisha de Kyoto. Això, continua, dificulta que els votants sentin que els seus dirigents comprenen les seves preocupacions quotidianes.
En aquest sentit, Okano demana de restringir la xifra de treballadors i la quantitat de recursos econòmics que un polític pot heretar del seu pare. “Si hi ha tants càrrecs polítics hereditaris, és perquè els resulta molt fàcil guanyar”, afirma Okano. I afegeix: “Hem de crear un entorn en què els candidats primerencs que no tenen aquesta xarxa de suport tinguin les mateixes possibilitats de guanyar.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
