Jango Edwards: “Em diverteixo morint-me, és un gran paper per a interpretar”

No és fàcil entrevistar un artista quan l’admires tant que l’admiració es confon amb l’estima. Encara ho és menys si aquest artista fa uns dies va anunciar que té un càncer terminal i li queda poc temps de vida.

L’he vist actuar un munt de vegades des que, fent de cambrer, el vaig descobrir l’any 1989 a la Carpa Bardelona, allà al capdavall de la Rambla de Barcelona, quan els capitostos de l’època es van inventar una cosa que es deia Olimpíada Cultural. La darrera vegada va ser diumenge passat, a una de les gales programades dins el Barcelona Festival of Fools, que té lloc fins el 2 d’octubre a quatre ateneus de la ciutat i al Teatre La Gleva.

És difícil descriure Jango Edwards, nom artístic de Stanley Ted Edwards, nascut a Detroit el 1950 i establert de fa anys a Barcelona. Mentre espero que arribi al Teatre de la Gleva, demano ajuda a Nola Rae, una mim australiana que va estudiar amb ell als anys setanta a Londres, amb qui va fundar la companyia Friends Roadshow i que va ser parella seva. Rae diu que Jango Edwards té un poder d’atracció enorme, que li agrada manar (“és nord-americà, què vols?”), que també sap ser tendre i que costa fer-lo callar. Ella el considera el rei dels pallassos, un rang que ell rebutja de ple.

D’ençà de la primera vegada que el vaig veure, la cosa que més em va captivar de Jango Edwards va ser la seva energia. La tècnica, els gags, la bogeria, els farts de riure, sí, però aquest desbordament d’energia dalt l’escenari per a mi només és comparable al d’un altre nord-americà, curiosament, Bruce Springsteen. L’energia i els seus discursos en acabar un espectacle, que sempre m’han recordat els d’un predicador, tot i que no sé si m’atreviré a dir-li-ho. Uns discursos i un missatge, com diu ell, que a mi em van captar i em van canviar la vida, com a milers de persones a tot el món.

Així doncs, aquesta és l’entrevista d’un adepte al millor clown del món, d’esperit àcrata i llibertari, que es va colar entre els hippies i els punks, que va revolucionar i posar al dia el paper dels pallassos amb el moviment nouveau clown, convençut del poder dels somriures i del valor superior de la llibertat. Aquest és Jango Edwards, que ha substituït la llarga cabellera per un “OK” tatuat o dibuixat a la closca i camina amb pas insegur. Jango Edwards tal com raja.

—He tingut una estona per a xerrar amb Nola Rae i m’ha dit que en un moment de la vostra carrera volíeu ser una barreja de clown i estrella de rock. És cert, això?
—En realitat jo volia ser periodista, i vaig ser arquitecte durant un temps, però vaig acabar essent pallasso per diverses raons. El cas és que de jove escrivia molta poesia, i vaig començar a escriure cançons, en tinc unes tres-centes, i amb els amics ens enganyàvem a nosaltres mateixos, dèiem que érem músics, però no vam tocar mai ni una nota ni se’ns va acostar cap companyia discogràfica. Vaig fer coses rocoses, certament. Jo cantava rap i reggae, ska i country, de tot, i durant un temps em vaig fer passar per un clown rocker. El problema és que per fer això has de ser més bo que els qui parodies, i això és complicat.

—De no periodista i arquitecte a pallasso. Com i per què?
—És una història molt llarga, però la faré curta. Quan anava a la universitat tenia molts diners. Jo ja era arquitecte als 17 anys, construïa camps de golf i feia paisatgisme. Però no era feliç. Eren els anys seixanta: amor lliure, drogues, molt de sexe… Vaig començar a buscar alguna cosa que em fes feliç i vaig topar amb les religions orientals. En un viatge que vaig fer al Marroc duia 50 dosis d’LSD i vaig llegir un llibre anomenat La quarta via, de Georges Gurdjieff.

—On us va dur aquesta quarta via?
—Vaig acabar el llibre dalt d’una muntanya, em vaig fotre les quatre últimes dosis d’àcid i quaranta ovelles em van passar per sobre i un gos em va llepar els ous. Tenia vint anys i tot es va posar a lloc. Hi ha dues lliçons al llibre: la primera és saber qui ets, i la segona és ajudar-te a tu mateix tot ajudant altres persones. I per això em vaig convertir en pallasso i per això he fet tot el que he fet a la vida.

—I qui sou?
—Saber qui sóc va ser la part difícil, és la part difícil per a tothom. Vaig trigar setze anys a saber-ho, però finalment vaig trobar la meva llibertat i ara visc al cel a la terra, mentre que la majoria de la gent viu a l’infern. Sóc un home lliure i el millor regal que fem com a pallassos és tornar la llibertat a la gent. No és res religiós, es tracta de ser honest. Jo no em vaig convertir en pallasso, vaig tornar a trobar-lo, perquè tots naixem pallassos. La millor definició de pallasso és que és el millor actor del món, no la versió prostituïda, no té res a veure amb nassos vermells o pujar dalt d’un escenari.

—I amb què té a veure, doncs?
—Té a veure amb la llibertat. Els pallassos són soldats que t’ajudaran a recuperar la teva llibertat. Quan vas néixer no tenies passaport, ni diners, ni gelosia. Vas néixer pur: pallasso. Des del moment que naixem, comencem el nostre camí cap a la mort, que és inevitable, i comencem a rendir-nos per por, perquè el món és ple de fronteres i normes i regulacions que ens prenen la llibertat. Les utilitzen per controlar-nos.

—Parlant de la mort inevitable, vau anunciar fa poc que teniu un càncer i que no us queda gaire temps de vida…
—La vida és molt curta i per això hem de mirar de passar-nos-ho bé. Els somriures són la nostra arma. Per a mi, el Barcelona Festival of Fools d’aquest mes, amb tots els meus amics a la vora, és una bona manera d’anar-me’n, és una alegria. M’ho passo molt bé, tot i que a vegades tinc problemes per a mantenir l’equilibri a l’escenari, perquè em costa caminar. És curiós, perquè d’ençà que vaig dir a TV3 que em moro tothom està molt interessat en mi. Això també és una mica trist, perquè sóc el mateix de sempre. Morir és inevitable. No passa res. Em diverteixo morint-me, és un gran paper per a interpretar. Després d’aquells 53 segons a la televisió en què ho vaig anunciar, vaig començar a rebre cartes de tot el món i la gent ve a veure les gales del Cabaret Cabron del festival on actuo. Ja va bé, però la gent no ha de venir per mi, sinó perquè es divertirà.

—Moltes de les coses que dieu, tant a l’escenari com fora de l’escenari, em recorden l’anarquisme. Sou anarquista?
—[Cridant] És que l’anarquia canviaria el món! Aquest món està cardat! Mireu els governs, les religions, tota aquesta merda. Jo no prenc cap partit, me’n foto de tot. Sí, sóc anarquista, professionalment. Sóc un cabró professional. Sóc un malparit i em paguen per la meva anarquia. Surto i em cago a l’escenari o hi faig poesia mentre la reina d’Holanda em mira. L’anarquia som jo i Tortell Poltrona a l’escenari intentant fer un truc de màgia. El nostre món està molt cardat i espero que el puguem salvar, però no crec que ens en sortim. De tota manera, prego perquè se salvi.

—Aleshores no hi ha esperança?
—L’única esperança és el riure, la diversió i el somriure. Tots som soldats d’un exèrcit. Amb la meva família de pallassos, tot el que fem a l’escenari és alhora profund i senzill. Quan te’n rius de mi, te’n rius de tu mateix. Com que sé qui sóc, puc reflectir qui ets tu. Tu ets periodista. Les coses que escrius poden canviar la gent. Per això jo també volia ser periodista, perquè volia explicar coses a la gent. Però aleshores vaig veure que la gent s’oblida de les coses que llegeix i ho vaig deixar estar. Tret que guanyis un Pulitzer, el periodisme no serveix. És una llàstima, però la gent que controla els mitjans ha destruït el periodisme. Ja no saps què és bo i què és dolent. Diem que les notícies reals són falses i les notícies falses esdevenen reals. L’única cosa que miro avui són els meus peus.

—Dieu que voleu ajudar la gent, però en el fons voleu canviar-la!
—No, només vull que recuperin la seva llibertat! Van néixer lliures. La gent viu a l’infern. Amb prou feines aconsegueixen una feina i un cop l’any tenen un mes de vacances. Jo no treballo. Tinc onze mesos de vacances i de tant en tant faig un mes de feina. Hi ha un exercici molt fàcil per comprovar si ets feliç a la vida: posa’t davant el mirall, fes un somriure tan ample com puguis durant un minut, i si en acabar et fa mal la cara vol dir que alguna cosa fas malament.

—I què has de fer?
—Hauries de preguntar-te si realment ets feliç. La gent diu que és feliç, però no ho és. Quan la gent em veu somriure, creu que vull alguna cosa. Sí, vull que també somriguin. Sempre que he tingut èxit, i n’he tingut sovint, he plegat. He guanyat molts diners, però ja no els tinc. Durant la pandèmia no tenia feina i m’ajudaven els amics. Sóc feliç perquè sóc lliure. Quan sóc a l’escenari, rebo molta força i energia del públic. Tots els pallassos fan servir mètodes diferents, però compartim un mateix cor i una mateixa ment, tots tenim la mateixa motivació. No ens comparem, no competim, som família.

—Amb tot el respecte, Jango, però a vegades soneu com un predicador. Què en penseu, dels predicadors?
—Amic meu, vols saber què en penso, dels predicadors? [S’aixeca i ve cap a mi].

—Sí, però no em pegueu, si us plau.
—Bé, doncs et diré una cosa: tots som predicadors. Però el moviment del nouveau clown predica que tots som iguals. Jo faig el que vull i no et dic què has de fer tu. I encara et diré una altra cosa. L’any 1971, passejant pel carrer, un home va venir i em va dir: tu busques alguna cosa. I em va fer un regal a mi i al meu pianista, que era participar gratuïtament al seu seminari. Després de fer un curs de set setmanes, vaig ser ordenat sacerdot de l’Església de la Consciència. Així que sóc sacerdot.

—No m’ho puc creure: sou un predicador de debò!
—No sóc Jango, Jango és un mite, el meu nom real és Stanley el sacerdot! Durant cinquanta anys, he utilitzat els últims minuts dels meus espectacles per predicar, per dir a tothom per què faig el que faig, i si el meu missatge arriba a una sola persona, ja he guanyat. Quan acabo d’actuar sempre surto a la porta i no és per recollir diners, sinó bon rotllo i somriures i abraçades. Ara no és gens fàcil amb la meva salut i el meu nivell d’energia. Però si el meu cos queda paralitzat, faré mim dins una caixa! No t’has de preocupar per la mort. Quan vingui cap a tu, encara-la de manera positiva, perquè ets el que deixes. De manera que aquests dies, quan sóc dalt l’escenari amb tots els meus amics al voltant, a vegades penso: quin millor moment per morir, aquí, ara mateix, boom, bona nit, s’ha acabat!