Jana Montllor: “Ara conec més el meu pare que no l’Ovidi”

Diumenge farà vint-i-nou anys que Ovidi Montllor se n’anà de vacances i el grup Ovidi 4 el recordarà amb un concert al teatre Calderón d’Alcoi. Juntament amb Mireia Vives, Borja Penalba, David Fernández i David Caño, hi actuaran també Miquel Gil i Feliu Ventura. El concert, a més d’un homenatge, forma part del suport solidari per a la producció del film documental On eres quan hi eres?, òpera prima de Jana Montllor, la filla més menuda de l’Ovidi.

En aquesta entrevista, Jana Montllor no pot parlar gaire del resultat del rodatge, que no és sinó un viatge per la memòria. La intenció era separar la memòria pública de l’Ovidi, molt ben documentada, de la memòria personal i privada. Aquest era l’objectiu de la recerca.

La producció del film s’ha fet amb la cooperativa la Selva. En totes les fases hi ha participat una majoria de dones, i el micromecenatge encara és obert.

Ens trobem amb Jana Montllor a l’estació del nord de València, entre bastides i un anar i venir continu de gent que comença a viure les falles. Ella venia de Barcelona i havia de continuar el viatge cap a Xàtiva i Alcoi.

—En quin punt del procés es troba el film?
—Hem acabat la part més grossa del rodatge i ara, d’ací a poc, començarem l’edició.

—La part més important de la producció l’heu finançada pels canals diguem-ne institucionals, però una part heu volgut que fos un acte col·lectiu.
—Sí. Hi ha molts factors. Nosaltres som una cooperativa petita de cinema, i les cooperatives tenim uns sistemes de xarxa i de col·laboració. I, d’una altra banda, ens agradava la idea de fer una campanya que anés un pèl més enllà i que no fos només un finançament col·lectiu, sinó una memòria col·lectiva.

—En quin sentit?
—La idea era que enviessin missatges per les xarxes amb l’etiqueta #Ovidimemòria, però és difícil que la gent enviï records a través d’etiquetes. Algunes persones s’han posat en contacte amb nosaltres per mail per compartir memòries.

—Heu qualificat el documentari d’exercici de memòria. La filmació us ha dut a llocs inesperats?
—M’he adonat d’una cosa, i és que preguntant pel meu pare, al final, acabes coneixent la persona a qui has preguntat. I hi ha una qüestió que m’ha semblat molt bonica, que és el retrat generacional d’una època. Hi he trobat cosetes, però a vegades sento que és complicat demanar-ho com a filla. D’aquests materials està feta la pel·lícula, però ara no puc explicar gaires coses per no aixafar la guitarra.

—Quan penseu en el vostre pare, com hi penseu? Com a pare? Com a Ovidi Montllor?
—Fa molt de temps que vaig començar a parlar de l’Ovidi, perquè crec que d’alguna manera em vaig agafar a la seva dimensió pública, i vaig deixar de parlar del pare. Amb l’única persona que parlo sempre del papa és amb la meva mare, perquè sempre ha estat així i no ha canviat res, però moltes persones em deien “però tu, per què parles de l’Ovidi i no dius el meu pare?” I jo no entenia gaire la pregunta. I començant a fer el documental, em vaig adonar que, d’alguna manera, com que jo sentia que tenia pocs records, em vinculava molt a la idea de l’Ovidi, de qui tenia més informació, que no a la idea de pare, perquè quan es va morir jo era jove i no tenia prou records.

—En el tast que ja es pot veure del film parleu d’una fotografia que li féreu al pare en un viatge a Mallorca i que vau perdre. La memòria, la construïm a partir d’imatges o a partir de paraules?
—M’agrada la pregunta, perquè davant d’un Ovidi públic amb tant de material, tinc poques fotografies. Tot parteix de poques fotografies i pocs records. I, de fet, part del repte de la pel·lícula és treballar fílmicament, amb imatges, el buit. I no és fàcil. És a dir, no tinc ganes de fer un documental a l’ús, d’aquests amb entrevistes, sinó que és una explotació també de la imatge com a memòria. Hi ha una relació molt bonica entre la memòria i el cinema, que és que tots dos estan en el límit del llenguatge verbal. Per a mi, la pel·lícula és apropar-me al meu pare, conèixer-lo més des d’una altra dimensió. És també veure què significa en les relacions paterno-filials, quan el pare es mor, què passa amb la memòria i com es construeix.

—Ara, després del recorregut i del rodatge, coneixeu més el vostre pare que no a l’Ovidi?
—Jo crec que conec més el meu pare que no l’Ovidi. I no tan sols perquè he parlat amb gent, sinó també perquè he mirat molt de material d’arxiu, he escoltat moltes entrevistes. M’hi sento més propera, i no és que abans no hi estigués, però passa que la mort és molt fotuda, perquè de cop et posa un mur allà. És una desgràcia, que se’t mori el pare quan tens quinze anys.

—Diuen que una de les primeres coses que se’ns esborra de la gent que marxa és la veu. En el vostre cas, la teniu ben documentada, la veu del pare, i potser us pot continuar dient coses tota la vida.
—Sí, és curiós. No ho havia pensat mai així, la veritat, i me n’alegro bastant. El meu pare tenia una veu preciosa. Però hi ha una cosa traumàtica, que és que la veu del meu pare l’últim any era molt fotuda. Encara em costa escoltar-la. I és curiós, perquè quan es mor gent propera fas un procés de dol i tot el que vulguis, però és difícil de resoldre, la mort. Part de la pel·lícula també parteix de voler resoldre la mort.

—Certament, el vostre pare tenia una veu bellíssima i la malaltia li la va fer malbé. Tot i això, ell va continuar als escenaris. Si no podia cantar, recitava. “Perdoneu la veu, estic un poc constipat”, va dir en un concert als Vivers de València. Com ho vivia, ell, tot això?
—Em sap greu no poder-te’n explicar gaire cosa, perquè això és una bona part de la pel·lícula. Intento entendre-ho. No sé si et val la resposta. Intento entendre com va entomar la malaltia, perquè hi ha una cosa molt frustrant quan es mor algú quan tu ets jove, quan tens quinze anys, és que intentes saber què el feia patir, què el feia feliç. I a mi em fa falta saber com va viure la mort, i faig una petita exploració. Però no només de la mort física, també, d’alguna manera, de la mort de la veu política.

—Parleu del silenciament a partir dels anys vuitanta, quan deixa de cantar.
—Ell no deixa de cantar, sinó que deixen de contractar-lo.

—Amb el nou govern valencià, assistim a intents de cancel·lació molt durs. De tota mena. Músics, poetes i, fins i tot, revistes. Temeu que després d’uns anys en què l’Ovidi s’ha convertit en un referent, ara torne aquest silenci oficial?
—La figura de l’Ovidi ja és en un nivell que els serà impossible, això. Jo penso que el meu pare, als anys vuitanta, ja era una figura incòmoda i ja va viure en vida aquest silenciament. Després, ací es va fer molt palès quan es va intentar que fos l’any Ovidi i el PP va votar que no perquè no es podia celebrar l’any d’una persona que deia “o juguem tots o trenquem la baralla”. Jo no he esperat mai que institucionalment hi hagi ganes de reivindicar l’Ovidi. Sí que sento, sobretot d’ençà del 2010, quan les crisis comencen a ser molt constants i latents, que la joventut es torna a apropiar de l’Ovidi. Els nous grups de música sentien que allò que deia era vigent. Institucionalment, no em preocupa, però estic molt contenta que l’agafin de la base i que el reivindiquin.

—On eres quan hi eres? és la vostra òpera prima com a cineasta. Era inevitable, començar amb aquest viatge?
—Estic molt contenta d’haver-ho fet, perquè és un exercici d’honestedat amb mi mateixa. Fa moltíssims anys que tenia al cap la idea de retrobar-me amb el pare amb imatges. Però era una idea completament diferent. Parlo dels anys 2015 o 2016, amb una camereta ja havia gravat coses, però la idea que tenia és prou allunyada d’això que hem fet ara. Potser sentia més la idea de reivindicar la seva figura, l’Ovidi que entre l’any setanta i vuitanta publicava un disc per any. Jo no havia nascut.

—Voleu afegir res?
—Vull agrair molt als Ovidi 4 que s’hagin involucrat tant a donar suport a aquesta campanya de recaptació. És una manera de respirar l’amor que moltíssima gent té vers l’Ovidi, l’hagin conegut o no. Jo sé que tant l’Ovidi com ara també Estellés tenen problemes per a ser reconeguts en l’àmbit institucional, però després mires les bases i jo crec que tant en l’un com en l’altre hi ha un amor i una admiració infinits. A mi, com una de les seves filles, em sembla preciós. No puc demanar més. És justícia poètica, que sigui el poble qui li faci l’homenatge.