Jan Laporta o l’art d’una bona defensa

El 7 de març del 2021 hi va haver eleccions al FC Barcelona i Joan Laporta va guanyar-les amb el 54% dels vots. Ahir, doncs, es complien dos anys exactes d’una victòria que havia permès a l’advocat i empresari barceloní de tornar a una presidència que ja havia exercit entre el 2003 i el 2010. Que en data tan assenyalada Jan Laporta decidís anar al Círculo Ecuestre, presidit pel perico Antonio Delgado, per a xerrar amb el periodista Santi Nolla una mica de futbol, però sobretot de negoci i de conflicte polític, s’explica perquè –ha dit– “el meu cunyat Alejandro Echevarrías, aquí present, em va convèncer, i perquè Quique Lacalle, vice-president del Círculo, em va abordar per la Diagonal, on som veïns”. No era la primera vegada que Laporta, membre destacat de la burgesia independentista, era al Círculo Ecuestre, club destacat de la burgesia espanyolista, segons Antonio Delgado: “Laporta ja va estar aquí, amb els joves, en un sopar a porta tancada amb el CNI [nom d’una de les tertúlies del club] i què hi va passar és un secret”, ha dit misteriosament Delgado durant l’acte, que es pot veure en vídeo ací (amb alguna deficiència d’àudio, tot sigui dit):

Laporta va parlar un 95% del temps en català (cosa no tan habitual en aquest club), i va ser capaç de donar titulars esportius (“crec que hem de renovar l’entrenador Xavi”, “Em vaig reunir amb el pare de Messi a París”, o “Aquest any gaudeixo de la defensa, que ens fa guanyar partits”), però també va ser didàctic a l’hora d’explicar el conflicte que té el Barça amb la Lliga de Futbol Professional (i més actors) i el perquè. Finalment, Laporta es va esplaiar explicant el model de negoci del Barça, davant Santi Nolla, que fa trenta anys que dirigeix El Mundo Deportivo i que és professor d’organització d’empreses periodístiques.

Ex-dirigent de Fuerza Nueva, simpatitzant actual de Vox i home capaç de comparar els nazis amb els homosexuals. Aquest és, i no ho amaga a les entrevistes, Javier Tebas, actual president de la LFP, la Lliga de Futbol professional, i autor d’aquesta frase: “En la majoria de temes continuo pensant igual que quan era de Fuerza Nueva.” Tebas és l’home que ha demanat la dimissió de Laporta arran del cas Negreira, en mans de la fiscalia. (Negreira, vice-president dels àrbitres, sembla que va tenir sou al Barça del 2001 al 2018, segons el club per serveis d’assessorament, segons els rivals en canvi d’influència arbitral.) Laporta, ahir, va negar la major (“El Barça no ha comprat mai àrbitres ni la seva influència”) i va posar context a l’animadversió de Tebas i la seva LFP: “A la LFP no s’ha acceptat que el Barça no signés el contacte amb CVC. Un contracte que, per als qui no ho sàpiguen, ens obligava a vendre part dels drets de televisió per cinquanta anys. El fet que el Barça doni suport a la Superlliga europea, això tampoc no hi ha ajudat. Incomprensible, perquè seria una lliga molt atractiva en l’àmbit europeu i no liquidaria les lligues estatals. Volem una harmonització entre les lligues estatals i l’europea, amb la diferència que els clubs governarem. No volem trencar amb la UEFA, que volem a taula de governança.”

Per Laporta, hi ha un altre factor que explicaria l’animadversió de la LFP. “El que volen és controlar el Barça per la via de l’escanyament econòmic, que et porti a convertir el Barça en societat anònima. És a dir, que no et deixin fitxar, ni vendre actius.” El Barça, com la resta de clubs de primera, està lligat de peus i mans a l’hora de gastar en salaris en jugadors (per intentar que la diferència dels clubs rics i pobres no sigui tan gran es limita què et pots gastar), però segons Laporta la LFP, que va ser permissiva amb la junta de Bartomeu a l’hora de pagar salaris, posa obstacles a la viabilitat econòmica de l’actual junta del Barça. “Nosaltres vam arribar amb una massa salarial que excedia d’uns 200 milions. És el llegat d’una junta anterior, amb la connivència de la LFP, que va deixar que ho fessin. I ara ens obliguen a normes molt més estrictes, però la LFP ha estat cooperadora necessària”.

Laporta, amb el somriure als llavis, també era capaç de vendre èxits econòmics (“tenim rècord d’assistència al camp, tenim rècord de venda de samarretes”) i explicar per què Limak és la constructora que ha guanyat el concurs per a construir el nou estadi que tindrà 7.000 seients VIP més i que generarà més ingressos: “Limak han guanyat perquè només haurem d’estar un any fora de l’estadi (un any fora de l’estadi són 93 milions d’euros que perdem), per la planificació de la construcció, perquè la metodologia lliga amb la planificació, perquè han acceptat les limitacions contractuals, que eren molt més exigents (però és que el projecte s’havia de vendre a inversors americans) i perquè el preu de totes les constructores era molt similar, cosa que em va fer concloure que no hi havia preu temerari. Però Limak són els que van dir que, en cas de contingències, les paguen ells. I van acceptar les penalitzacions molt dures. Serà la primera obra important que faran a l’estat espanyol, i tenen clar què representa aquesta joia arquitectònica per a nosaltres. El projecte és supervisat per Goldman Sachs i JP Morgan, assabentats en tot moment, i amb auditories contínues”, afirmava un Laporta que ahir, al Círculo, va ser capaç d’exhibir l’art de la defensa.

Sí, ell, que havia estat un dels grans valedors del futbol d’atac del seu admirat Cruyff (“prefereixo guanyar per 6-5 que 1-0”) valora ara –i fa servir, com el Barça de Xavi– la defensa per a guanyar partits. El país, el Barça, les seves finances, la política (i l’esport ho és) no poden encara exhibir la mentalitat d’atac de fa uns quants anys. I Laporta ahir va voler guanyar el partit defensant la seva opció més que no pas atacant la del rival. I va defensar la gestió del club en el cas Negreira, el seu model de club, allunyat de les SA, o la tria de la constructora. Ja vindran temps de poder passar a l’atac, enfeinat com està en una bona defensa.