14.05.2019 - 21:50
Potser algú me l’havia presentat abans, no ho recorde, això. Però sí que recorde perfectament la primera vegada que me’l vaig trobar a Brussel·les. Va ser poc després d’haver comparegut el govern a l’exili. Teníem poques informacions de totes les coses que passaven i l’ambient, estic segur que ho recordeu, era extremadament tens. Arribar al president i als consellers exiliats era complicat, perquè es trobaven envoltats de mesures de seguretat extremes; tant, que no era possible ni de tenir-hi contacte per correu, encara menys per telèfon. Però quan vaig aconseguir d’arribar-hi, finalment, encara vaig haver de superar Jami Matamala. Matamala, literalment al darrer passadís, vigilava incansablement l’esquena del seu amic, el president Puigdemont. Vaig demanar qui era aquell home i què hi feia, allà, i em van explicar això que tots sabem avui: que era un empresari gironí, amic personal del president i que ho havia deixat tot, absolutament tot, per ocupar-se del suport més directe i proper al govern a l’exili i, sobretot, al president.
Després, aquests mesos, l’he vist unes quantes vegades i he pogut apreciar de prop qui és i què significa. Amb un grup de gent petit, però molt brillant, han dreçat la Casa de la República, de manera que ha dotat de dignitat institucional la presidència a l’exili. Vaig ser testimoni de la penúria i la dificultat material absoluta en què els membres del govern legítim vivien a l’arribada a Brussel·les i he de dir que les coses que s’han fet durant aquest temps són més extraordinàries que no semblen. Un dia es podrà explicar amb la minuciositat requerida com s’ha construït del no-res la infrastructura material que permet la reeixida batalla de l’exili. Però, de moment, és evident que la fidelitat de Jami Matamala a les institucions legítimes del país ha estat un dels elements nuclears de la reacció contra l’autoritarisme espanyol, aquesta reacció que cada dia es fa més palesa i que sembla que, una volta instal·lada i afermada, va convertint el ratolí en gat i va canviant la defensa per l’atac.
Ahir Jami Matamala va tornar a Girona per assumir el nou càrrec de senador electe. I va ser rebut amb l’agraïment que mereix i que mereixerà sempre més. L’agraïment és un sentiment noble, que estic convençut que fa millors les societats i per això m’agrada tant de practicar-lo. Especialment, en casos com aquest, perquè estic convençut que, enmig d’aquesta orgia repressiva que l’estat espanyol ha desfermat contra Catalunya, les actuacions personals desinteressades, dignes i valentes de tanta gent són el ferment de la resistència i del contraatac, del combat per la república independent que Espanya no ha aconseguit de frenar.
I, sobre això, deixeu-me escriure avui ací, també en senyal d’agraïment, els noms de Ramon Font, Marina Garcés, Esther Sancho, Lluís Matamala, Jaume Pich, Sílvia Carmona, Mercè Torras, Jordi Pesarrodona, Joan Badia, Magdalena Clarena, Jordi Meca, Santiago Guerra, Maria Lluïsa Carrillo, Esther Raya, Pere Sol, Mercè Arderiu, Lluís Corominas i Anna Simó, tots testimonis ahir de la defensa dels presos polítics davant el Tribunal Suprem espanyol. I esmentar-los en representació de tots els testimonis de la defensa que ja fa setmanes que defensen cada dia, dins la panxa del bou, la dignitat ciutadana i política del Primer d’Octubre, l’exercici lluminós de democràcia que va significar.
Aquests darrers dies, el jutge Marchena està especialment irritable –deu ser bon senyal, això– i ha volgut humiliar unes quantes vegades els testimonis de la defensa, especialment les dones. Marina Garcés, per exemple, ahir va haver d’aguantar unes impertinències completament fora de lloc. Com ho va haver de fer també Jordi Pesarrodona, a qui Marchena va arribar a demanar què tenia a les mans, com si amagàs alguna cosa. O Joan Badia, que li va haver de recordar què és la feina de batlle i com s’exerceix. Maria Lluïsa Carrillo, per la seua banda, va tenir una intervenció extraordinària, amb una espontaneïtat magnífica. Esther Raya va saber expressar la gravetat d’allò que tots vàrem viure amb una contenció impressionant…
Podria continuar i escriure el nom de tots els qui van intervenir ahir i el dels qui han intervingut tots els dies anteriors. Però crec que ja s’entén què vull dir. Vull dir que, mirant aquell espectacle demencial a la televisió, ens sentim representats per ells, per aquests testimonis mitjançant els quals parla la veu del poble i que representen la dignitat del país i la salven cada dia.
A tots, estic segur que no els podrem donar mai les gràcies com caldria pel seu pas endavant, per la seua força serena, pel fet d’haver donar la cara per tots. Ells no les demanen en cap moment, les gràcies, com Jami no les ha demanades mai, com tanta gent no demana res malgrat que ha fet tantes coses imprescindibles –d’aprovar lleis al parlament a fer córrer urnes en silenci, de blocar vies de tren a manifestar-se una vegada i una altra omplint els carrers i les places de les ciutats. Però que no les demanen no vol dir que els altres, nosaltres, de tant en tant no hàgem d’aturar-nos un segon per recordar-los i per expressar-los la nostra admiració i el nostre reconeixement. I avui, simplement, m’ha semblat que era un bon dia per a fer-ho jo.
