21.05.2020 - 21:50
El guionista Jair Domínguez i el músic Guillamino són Gitano i Cabra, un duet musical que surt de l’armari en aquesta entrevista després d’haver publicat el seu primer tema, ‘Buck tha Police’, dedicat al conseller d’Interior, Miquel Busch. El músic Pau Guillamet (1976), Guillamino, especialista en música electrònica, s’ha trobat ara amb el guionista, periodista i escriptor Jair Domínguez (1980) per crear un conjunt de ‘trap i psicodèlia technotrance’ de lletres políticament incorrectes (‘Estem molt bé, vivim molt bé. Puta Espanya i ta mare també’). En aquesta entrevista amb VilaWeb, Jair Domínguez i Guillamino presenten el seu projecte conjunt i expliquen que els dies vinents aniran traient cançons noves fetes en col·laboració amb altres músics, com ja han fet amb Flashy Ice Cream.
—Qui són Gitano i Cabra?
—Són en Pau i en Jair quan no fan altres coses.
—Per què aquests noms?
—El gitano i la cabra són elements bàsics de la cultura i la faràndula mediterrània. Si hi ha un element que uneixi el teatre clàssic amb Camela o el trap, són el gitano i la cabra.
—Per què heu estat dins l’armari un temps sense dir qui éreu?
—Volíem fer un projecte des de l’anonimat més absolut, però ha estat impossible. Ens han detectat de seguida. Som molt matussers. No sabem anar d’incògnit.
—Quan i on es coneixen Guillamino i Jair? És una amistat nova, de fa anys? Us veieu sovint, o només per feina?
—Ens coneixem de la ràdio, de Twitter, ja sabeu. Vam coincidir al Desconcert d’iCat FM versionant Camela. Som –alerta, paraula rabiosa– eclèctics, inconformistes i iconoclastes. A un li agrada més el punk i a l’altre més el hip-hop, però ho hem mamat tot, hem tocat a bandes de garage rock, soul, jazz, pop i ens hem trobat fent trap. La música és meravellosa. He estat a punt de dir alguna cosa com ara que la música és el llenguatge que ens uneix a tots, però no penso dir merdes New Age d’aquestes. També som dos xaves molt arrelats a l’Empordà i això ens permet parlar de coses locals de l’únic Empordà que s’ho val: l’Alt Empordà.
—Heu tret una cançó que diu: ‘Estem molt bé, vivim molt bé. Puta Espanya i ta mare també. Estem molt bé, vivim molt bé, veiem cremar el carrer des del xalet.’ Ha! De qui parlem?
—A la Revolució Francesa, els aristòcrates es van dedicar a la vida contemplativa mentre els carrers eren en flames. És una posició molt còmoda que ara es repeteix. Molt de tertulià mestretites es dedica a alliçonar-nos amb el whisky a la mà mentre Urquinaona crema. Ens diuen que tot va bé i que no ens queixem, que podria ser pitjor; tenir-nos acollonits amb l’amenaça d’un futur tètric. Som en aquest punt.
—El primer tema, el dediqueu a Miquel Buch. Per què?
—Perquè representa tot allò que no ens agrada: repressió, policia, control. La societat vol abraçar el caos i la improvisació, perquè és l’estat natural de l’home. Quan vam sentir en Buch dir ‘estem molt bé, vivim molt bé’ vam pensar ‘realment s’ho creu, el paio aquest’.
—Quins altres noms podem esperar en les següents lletres? Polítics, banquers?
—Tota la gent que està exposada és susceptible de protagonitzar la lletra d’una cançó. Som cronistes de la nostra època. (Quina ràbia de frase, oi? Els cronistes sempre ho són de la seva època.)
—Veig que en totes les noves peces hi col·laboraran altres músics. Per exemple, Flashy Ice Cream. Per què?
—Perquè són joves i purs. Al contrari que nosaltres, que som uns boomers. Ens agrada la sang jove. A més, el que fan és collonut. Rimar ‘pantera’ amb ‘la Jonquera’ i amb ‘porsche panamera’ és excels.
—Quins altres temes fareu? De què parlen les lletres? I amb quines col·laboracions?
—Parlem de merdes que ens passen. Tot i estar confinats, la vida no para i sempre hi ha desgràcies per a explicar. Col·laborem amb tothom qui ens agrada. No us ho podem dir perquè esguerraríem el factor sorpresa.
—Us definiu com a ‘abraçats al trap, la psicodèlia technotrance i la posmodernitat més rabiosa’. On queda el punk?
—El punk és dins. Sempre. La resta són etiquetes que ens posem nosaltres abans no ho faci en Bianciotto.
—Dieu que sou un projecte ambiciós. Què voleu dir? Guanyar-vos la vida com a duet? Deixar el que feu ara i només fer música? Publicar deu àlbums els anys vinents?
—Bones preguntes. Guanyar-se la vida fent música en català és impossible, per això ens agrada tant. Som uns fotuts autònoms que estimem la música i sempre estem emmerdats en projectes que hi giren al voltant. Farem molts àlbums els anys vinents, d’això no en dubteu.
—Jair Domínguez escriu la lletra i Guillamino compon la música. Hi ha mil maneres de treballar en parella: quina és la vostra? Cadascú crea per separat i us trobeu després? Creeu a la vegada i us separeu per polir?
—Som com Lennon i McCartney però canviant la droga i el talent per cervesa de l’Esclat. En Pau sap fer anar les maquinetes com vol, jo només sé posar la guitarra a volum 11 i que l’ampli tregui foc. En aquest projecte calia que algú amb senderi es posés amb els beats i algú escrivís lletres. De moment, ho fem així. No pots tenir el cap a dos llocs alhora.
—Fareu algun concert de presentació en línia durant la pandèmia?
—En línia no fem res. Som persones del segle XIX. Amb prou feines sabem fer una videotrucada.
—Fareu algun concert de presentació en viu després de la pandèmia?
—Si som vius, sí.
—Alguna cosa que vulgueu afegir que no hagi preguntat?
—El coronavirus és un invent dels yankees per a destruir la societat tal com la coneixem i refundar el capitalisme més salvatge.
