Jair Domínguez: “Nadal m’estressa”

Jair Domínguez i Torregrossa (1980) presentarà les campanades de Cap d’Any de Catalunya Ràdio. Juntament amb l’equip d’El búnquer, repassaran els personatges de l’any, i a les dotze en punt, campanades i raïm. VilaWeb entrevista Domínguez per parlar d’aquest any que deixem, del seu programa de ràdio, de com viu les festes de Nadal i també de la funció única al Teatre Victòria de La segona hora, el xou que ell, Quim Morales, i Xavier Pérez Esquerdo faran en homenatge als fans d’aquest programa mític d’humor que es va emetre a RAC1 del 2008 al 2019. Domínguez ens atén via Zoom al Pla de l’Estany, on viu.

—De La segona hora, en feu una obra de teatre. Funció única el 25 de febrer al Teatre Victòria de Barcelona.
—És una mica de show revival, perquè amb en Quim i en Xavi hem treballat junts molts anys i vam acabar d’una manera una mica abrupta. No vam poder acomiadar-nos amb una gran festa. I ara ho podrem fer. Són dues persones amb qui sempre he treballat molt bé, i he estat molt feliç. “I si ens trobem tots tres i fem un xou una mica per als fans?”, vam dir en un dinar. Sempre hem tingut uns fans que vorejaven el fanatisme absolut, màxim. I així va sorgir la idea.

—I per què no ho enregistreu, ni ho deixeu enregistrar? Per què voleu que només sigui presencial?
—Perquè és un premi. Si ets prou boig per a pagar una entrada de teatre, per a veure tres senyors que es dedicaran a fer bromes privades que només entenen els oients, premi. I també reconec que tinc una mica de paranoia de poder dir absolutament tot el que vulgui sense que després vingui algú i digui: “Mira què diu el periodista català de la televisió pública.” He decidit no fer res que es pugui enregistrar i emetre més tard. Si no és que tinc controlat i escrit què diré. Perquè estic molt cansat de tots aquests temes.

—Enguany veurem com us tracta un govern del PSC. Us podeu trobar sorpreses?
—Sempre hi ha sorpreses. He viscut governs de tota mena, he treballat en empreses públiques i en privades. Cadascuna té coses bones i dolentes. Però no m’agrada, de totes maneres, que la meva feina depengui de qui mana en aquell moment. Va molt en contra de la llibertat d’expressió. No m’agrada haver de mirar què es pot dir i què no es pot fer.

—De moment, rebeu trucades dels de dalt?
—Des que tenim nou govern, no. Però previ a l’arribada d’aquest govern, sí. Sempre que s’acosten eleccions és: “Freneu una mica, vigileu, en Pedro Sánchez tal.” Després no en fem cas. Però avisar, avisen.

—També fareu les campanades a Catalunya Ràdio. Qui escolta les campanades per la ràdio?
—Jo vaig fer una vegada un Cap d’Any en una masia al mig del bosc, sense tele. Es va decidir que les campanades eren una cosa sagrada. Realment el lloc estava molt perdut, i es va fer la litúrgia de les campanades. És una cosa que ha de ser-hi present.

—I què fareu?
—Una cosa absolutament canònica: cantar les campanades, respectar els quarts i menjar-nos el raïm. Tot es farà com cal, perquè en el fons som catalans. I ho farem a l’estil d’El búnquer: hi apareixerà un personatge rellevant de l’any per a celebrar cada campanada. D’alguns n’hem parlat, d’altres no. Durarà una hora i escaig, perquè tenim tota una prèvia amb una biografia d’un personatge molt nadalenc, ja el veureu. Ho farem per la ràdio i per YouTube, com fem sempre, que la gent podrà veure-ho. La part visual la cuidem.

—Directe? I des d’on?
—A prop de Vic, en una localització que no hem revelat mai perquè no vingui ningú a fotre’ns una bomba. Molta gent ho sap, però no és un secret: no s’explica. Jo sempre he tingut una espècie d’esquizofrènia geogràfica. Vaig néixer a Barcelona, vaig créixer a l’Empordà i ara visc al Pla de l’Estany. Sóc nouvingut absolutament a tot arreu on he anat. Mai, mai no m’han considerat d’enlloc, sóc un autèntic desgraciat. I la gent d’Osona, ara que fa molt que treballo amb en Peyu, t’he de dir que són una raça. Mengen a part, aquesta gent. Són una cosa estranyament xovinista. Són molt seus, els osonencs. Els estimes, però els odies també.

—L’any ha anat superbé, oi? Trump a la Casa Blanca. La gota freda al País Valencià… Una delícia.
—Sí, jo molt a favor de Trump a la Casa Blanca. Com a guionista i com a persona que es dedica a l’actualitat i a l’humor, a mi em va perfecte, Donald Trump. I és perfectament sensat que ell sigui el president dels Estats Units, després de tot això que ha passat. És un signe dels temps, aquest senyor. Seria estrany que hagués estat un personatge gris com Kamala Harris. La gent vol és gent que cridi, que faci merder i emboliqui les coses, en general. Però nosaltres, a banda de Trump, hem de parlar de Catalunya. És el moment de fer balanç de què ha passat. Qui ha estat el català de l’any, a qui han donat la Creu de Sant Jordi. Valorarem com està el govern, com estem tots. Considero que el 2024 ha estat un any bastant grisot.

—I us hi trobeu còmode, amb el nou horari d’El búnquer? Heu passat a la una del migdia.
—Primer em va semblar una aberració, vaig deixar-ho clar a les xarxes: em semblava terrible que s’emetés a la una del migdia. Pensava que això anava en detriment nostre, per a no poder dir les barbaritats que dèiem. A aquesta hora potser hi ha uns nens tornant a casa amb cotxe i senten barbaritats com la notícia de Gérard Depardieu menjant cigales en un cementiri. Vull dir que pot passar. I jo no vull deixar de dir aquestes coses, no per cap fixació, però si són al guió o si ens passen pel cap en aquell moment, hem de poder-les dir. Vaig parlar-ne amb el director de Catalunya Ràdio i si a ell li sembla que anirà millor per l’audiència, ell és qui hi entén. I després d’assegurar-me “podreu dir exactament el mateix i us protegirem legalment si hi ha alguna bestiesa”, doncs avall que fa baixada. De moment podem fer el mateix programa, i toco ferro!

—Hi ha molta gent que diu “tocar fusta”, i ara heu dit “tocar ferro”, que és com s’ha de dir. Bravo.
—Gràcies. Intento defensar el català com puc. I les tradicions. Tocar fusta ho diuen els castellans. Nosaltres toquem ferro.

—Defensar les tradicions, com ara el dinar familiar? Els canelons, els torrons? Com us prova, això de Nadal?
—Nadal m’estressa. Sóc molt desendreçat, tinc molt mala memòria, tinc TDA, però això són excuses: sóc un autèntic gandul i deixo les coses per a última hora. Afortunadament, estic envoltat de gent que fa les coses ben fetes: fa llistes, sap què s’ha de portar per menjar, quins regals i quan. Però Nadal, com a festa del consumista, m’estressa. Ens posem d’acord els germans i fem el dinar quan podem.

—Els vostres nens quants anys tenen aquest Nadal?
—Tenen la mirada pura i brillant i senten l’esperit nadalenc. Al petit, que té onze anys, li agrada molt Nadal, Halloween, la Castanyada: és un home feliç i alegre. I això m’encanta. I el gran, catorze anys, és més com jo, més fred i calculador, però també en gaudeix. Jo, doncs, en gaudeixo.

—I què heu demanat per Reis?
—Tinc la llista dels Reis aquí, te la puc llegir: una novel·la ben parida. Fa temps que no llegeixo una novel·la ben parida. Només llegeixo biografies i tinc ganes de llegir una bona novel·la. Un jersei de coll alt, una catifa per al costat del llit (perquè la catifa d’ara ja és ronyosa) i unes ulleres per a anar a la muntanya, Ah! I imants de nevera. Et pots creure que no tinc imants de nevera?

—A la darrera entrevista ja em vau recomanar biografies, com la de Philip K. Dick.
—Ara tinc la biografia d’Anthony Bourdain, el cuiner. Un cuiner molt mediàtic, una mica com el Marc Ribas americà. Va tenir una vida molt marcada per la droga i la destrucció, i va acabar molt malament. La biografia és un gènere apassionant, però se n’ha de saber.

—Escriviu res, ara?
—He acabat d’escriure una novel·la que feia un parell d’anys que hi estava ficat. Es publicarà aquest mes de març. M’allunyo una mica del que he fet fins ara.

—Ah! No és futurisme apocalíptic?
—No hi ha futurisme apocalíptic. Com deia el meu professor de literatura, el Joan, “tu escrius costumisme”. I ara he escrit el costumisme màxim: parlo de l’Empordà, parlo de famílies desestructurades i m’encanta. Tinc la meva mare, que viu a l’Empordà, sí. I la meva ex-dona i els meus fills viuen a Vilafant. Sempre hi estaré lligat, suposo, per la família.

—I això és autoficció, que en diuen?
—Autoficció és un concepte que fa molta ràbia i després n’hi ha un altre que també em posa molt nerviós: crònica sentimental. Aquí hi ha força ficció, però hi ha molt de fet real, i coses que em toquen de prop. I s’entra molt en els personatges, cosa que no faig mai, perquè sempre és trama. I aquí m’he pogut regalar més amb les descripcions i crec que me n’he sortit.

—Parlant de llibres, hi ha un tema del qual em vau dir que no volíeu parlar. Quin és aquest tema i per què no en voleu parlar?
—No en parlarem, del tema, però podríem parlar del llibre Búnquer confidencial. No en vull parlar perquè se n’ha parlat prou: per fer un llibre sobre un programa de tele o de ràdio (i jo en vaig fer uns quants, quan treballava de guionista amb en Buenafuente) sempre s’acabava fent igual: engrapar els guions. I èxit de vendes. Cosa que a mi, com a escriptor, em posa molt nerviós. Perquè és el producte no ha estat pensat per ser consumit en forma de llibre. Som en un país i en un moment de la història de la humanitat que la gent compra un llibre. Un! Dono molt de valor a la literatura. A això m’hi dedico i m’hi dedicaré sempre.