Jair Domínguez: “Escric sobre com la societat se’n va a prendre pel cul”

Estructures profundes (Grup 62) és la quarta novel·la de Jair Domínguez (1980). Aquest guionista radiofònic i televisiu tan prolífic torna al seu àmbit preferit: les novel·les apocalíptiques i postnuclears en què els protagonistes són cronistes del moment abans del col·lapse. En aquesta entrevista feta a la ciutat natal de Domínguez, Barcelona, lloc que va deixar quan tenia cinc anys, i on no pensa tornar, parlem de la novel·la, del fet d’escriure, de les ciutats, i del sistema educatiu actual, que troba horrorós, temes que apareixen a la novel·la. També toquem aspectes biogràfics.

—La solapa del llibre diu: “Jair Domínguez. Sempre ha viscut lluny de les ciutats.” Us heu avançat.
—Ja us ho vaig dir. Jo vaig ser nen a Barcelona fins a cinc anys, quan els pares van marxar del Poblenou cap a l’Empordà, a Garrigàs. I sabia que ser nen a Barcelona era horripilant. No volia que els meus fills visquessin aquí de petits. I vaig començar a proposar-ho als meus caps de la ràdio. Hi ha un sistema per a fer-ho des d’allà, i així no he de venir cada dia? Home, és molt complicat. I és un cony de cable. I estic content d’haver estat precursor del teletreball.

—Germans?
—Som quatre. Jo sóc el gran, però els llestos són els altres tres. El germà petit té tres anys menys, està a Noruega, és químic i viu a prop d’un fiord amb filla i dona. La germana, de deu anys menys, és artista (ceràmica, pinta, dibuixa) i la petita, dotze anys menys, infermera a Sant Joan de Déu.

—Pares?
—El meu pare treballava en obres d’hotels. Cap d’obra i interiorisme, empreses hoteleres. La meva mare, delineant, i quan va tenir fills ho va deixar. Encara els tinc vius. Em van tenir a vint anys.

—I vós, quan vau ser pare?
—A vint-i-nou anys.

—Jair, quin nom més bonic.
—És brasiler. Els meus avis van viure al Brasil. Jair ve de l’hebreu Yair. Tinc una part de família jueva. La bes-tia, per part de mare, ho era. Quan tingui temps m’agradaria seguir aquesta part de la família. M’interessa molt la religió, però a les escoles es va perdent. Ens la van fer avorrir a l’escola. Però si es tractés com el que és, part de la història, els nens sortirien preparats d’una altra manera.

—Passem al llibre, Estructures profundes, que sembla novel·la apocalíptica.
—Totes les meves novel·les passen en escenaris postnuclears. Vaig estudiar cinema i els meus guions sempre anaven per aquí. Escric sobre com la societat se’n va a prendre pel cul. Els anys vinents la cosa serà degeneradament boja i no estem preparats per a assumir-ho. A les novel·les agafo un grup de personatges cronistes d’aquest moment, el moment abans que tot se’n vagi a la merda.

—En aquest cas, tenim quatre protagonistes. Fumiguen una ciutat plena de pol·lució.
—Ayoub el Guapo, Jordi, la Nina i el Yuri. Són com un anunci de Benetton. La panxita, el moro, l’ucraïnès i el català. Són els grupets que veig amb els meus nebots de divuit, setze anys. Grupets Benetton.

—Ayoub el Guapo. Grandíssim nom.
—Ayoub el Guapo és una pintada que hi ha a Figueres. T’ho juro.

—Com la resumiríem, la trama?
—És una novel·la en què, en el marc apocalíptic, veus com el grup de quatre s’acaba desfent. En Jordi s’ha deixat portar tota la vida: va estudiar perquè tocava, va trobar feina de quatre o cinc coses, no tenia cap aspiració a la vida i vivia en el pis de quaranta metres que es podia permetre. I l’Ayoub és l’únic que el fa somniar: agafem diners i anem-nos-en al nord d’Àfrica, i vendrem pops a la platja i estarem bé. I ells dos són els que fan camí. En Jordi havia tingut un somni fals de vida idíl·lica: caseta blanca, gespa al jardí, nens i gos. Però es va estroncar.

—Qui són els dolents?
—Sota la ciutat et trobes el túnel. D’aquí ve el títol: estructures profundes. Veiem a la superfície una societat fotuda i malaltissa, però el mal autèntic és a sota, a baix, a les catacumbes, que és tot el que ha anat enterrant la societat per no veure-ho. Hi ha grups terroristes que volen destruir la ciutat. Però en aquest llibre si hi ha algú dolent, és el capitalisme.

—Per què?
—Perquè fa que uns tinguin feines de merda i uns altres siguin uns drogoaddictes. Vaig llegir molt sobre els luddites. Alguns pensen que destruir tot el sistema econòmic seria la solució. A mi no m’ha anat malament. Gens malament. Però sempre he fantasiejat amb la idea del primitivisme, i que quan deixem de ser caçadors i passem a ser recol·lectors i ens posem a cultivar, allà morim. Allà l’ésser humà comença a anar a prendre pel cul.

—Quatre llibres, guionista de ràdio i televisió. Jair Domínguez, hiperactiu?
—Jo tinc TDA diagnosticat l’any 86 o 87. Tinc el paper per alguna banda. Aleshores tenies la sort que et venia un inspector de Girona i et feia les proves. Em van veure coeficient elevat, em van passar de curs cap amunt, per veure si em passava la paranoia. Jo ho acabava tot molt ràpid i després molestava els companys. Sempre he anat uns anys avançat, cosa que m’ha anat molt bé per a estar amb gent més gran i intel·ligent que jo. Del TDA, el que experimento és que ara tu i jo parlem i et responc, però a la vegada penso en cinquanta coses més: coses d’un llibre pendent, gestions a fer. I no pots parar.

—Escriptors que us agradin?
—Houellebecq, Bukowski, Rodoreda, Calders, Roland Topor.

—Jo ara estic amb On Writing, de Stephen King. Manual d’escriptura. Una meravella. Gens esnob. Visió pràctica, al gra, com la d’Albert Sánchez Piñol.
—King, llegit, sí! Molt bo. Una màquina. Està molt bé. I t’explica els primers llibres i la seva addicció a les drogues. S’aprenen moltes coses, en aquest llibre, de com escriure. En els de Murakami, per exemple, no s’aprèn res. Hi ha una sèrie de llibres que es diuen Back Story, escrits per guionistes nord-americans de l’època daurada. També hi vaig aprendre molt. Per exemple: si trigues més de sis setmanes a escriure un guió et prenen el pèl. 200 planes les has de poder escriure en sis setmanes. Jo no combrego gens amb la teoria de Josep Pla de fumar el cigarro per trobar l’adjectiu. A ell li va donar resultat. A mi, no. Jo escric pel broc gros, sense parar. I després retallo. La bèstia d’Amélie Nothomb deia que escrivia sis novel·les cada any, i només en salvava dues. Això és malaltia. Jo d’aquest llibre n’he liquidat cinquanta pàgines. Retallar és perfeccionar. Als llibres hi trobo molta palla. Aquí, ja ho has vist, és molt directe. Vaig molt al gra. N’he parlat moltes vegades amb en Ferran Torrent, un dels meus ídols. Quan em llegeix els llibres em diu “Està bé, Jair, perquè tu el que fas és narrar.” Argument.

—Què llegiu, ara?
—M’encanten les biografies. La de Philip K. Dick, escriptor de ciència-ficció, escrita per la seva ex-dona. Absolutament demencial. Un paio molt sonat. O biografies de músics, com la de Lou Reed. Recordo l’autobiografia del Yogui, de Yogananda. Preciosa. És l’home que va portar el ioga a occident. També tinc el darrer llibre de l’Adrià Pujol. Que fa molt bona pinta.

—Per acabar, quins processos judicials teniu?
—Un. Vox. Vaig dir a Catalunya Ràdio que el feixisme s’havia de combatre a cops de puny. I ells van dir que havia comparat Vox amb el feixisme i que s’havia d’agredir la gent de Vox. I el meu advocat, Cuevillas, m’ho porta. Per cert, Cuevillas em va dir que em vindria a buscar amb el seu vaixell, i encara l’espero. Ell té el vaixell a Torroella i jo estiuejo a Portbou. Però no hem coincidit. A Cuevillas li agrada la gresca. El trobo un personatge.

—Res a afegir?
—Que al llibre parlo molt de l’educació. Em preocupa molt com s’eduquen els nostres nens. Hi ha una part del llibre en què em dedico a cagar-me en el sistema educatiu. Els nens, els tornen faves. S’equilibra per baix. Ara hi ha la història de “no deixem ningú enrere”. I els llestos, que es fotin. I els nens no saben res. És terrorífic. Res de geografia, res d’història. Ho he vist amb els meus. Què passa? No sabeu res? Quan és l’edat mitjana? O allò que dèiem abans: fulminem els ídols i la religió perquè sembla que ofèn no sé qui. Quan era petit, t’espavilaven més. Va, nano, fora la mandra. Això s’ha perdut. Ens tornen uns tous.