21.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 22.11.2020 - 21:55
L’exiliada basca Jaione Jauregui (Sant Sebastià, 1958) passa les darreres hores a Bèlgica. Ha passat quaranta-dos anys fora del seu país, exiliada primer a Mèxic i després a Bèlgica on feia disset anys que vivia. Espanya n’havia demanat de manera repetida l’extradició, que havia estat denegada, però el Tribunal de Cassació belga va decidir aquest dimarts passat a favor del seu trasllat a l’estat espanyol i va ser detinguda poc més tard i enviada a la presó de Gant. Bèlgica té un termini de deu dies per a executar la decisió del tribunal, però els advocats i els amics de Jauregui creuen que serà deportada avui.
Els seus amics s’han concentrat aquest dissabte a la porta de la presó mentre ella parlava per telèfon amb els periodistes de Berria, Gara i del diari belga De Standaard.
—Com estàs?
—No gaire bé. Però m’hi he mentalitzat, tot i no saber quan ni com em traslladaran. Per una banda, em sento alliberada perquè estava una mica cansada de tanta persecució i d’haver d’anar amunt i avall. Mentre era refugiada a Iparralde vaig haver de fugir perquè ens van prendre la documentació, i en aquella època els GAL també ens van obligar a córrer. D’allà vaig anar a Mèxic i després a Bèlgica. Aquí tampoc no s’ha aturat la persecució.
—Com va ser la detenció?
—Se suposa que després de la decisió del Tribunal de Cassació belga m’havien de posar la polsera electrònica fins al moment en què executarien l’extradició. Però dimecres van venir a casa molts policies, molt agressius i sense ordre de detenció. No em van deixar parlar amb el meu advocat i em van enganyar: em van dir que havia d’acompanyar-los perquè m’havien de posar la polsera, però em van dur a la presó. Fa poc que m’han operat; quan els vaig dir que havia d’anar al metge els policies van respondre: “No pateixis, a Espanya hi ha més bons hospitals que aquí.”
—Heu presentat algun recurs?
—Sí. La petició d’extradició espanyola va ser acceptada pel Tribunal de Cassació, però van dir que no la durien a terme de seguida i que més endavant en decidirien la data. Com que no ho han respectat, el meu advocat ha presentat un recurs.
—Com valoreu el que ha succeït?
—M’he adonat que m’he convertit en moneda de canvi per als assumptes entre l’estat espanyol i Bèlgica en matèria policíaca. M’han penjat l’etiqueta de terrorista perquè els ho posa tot més fàcil, i enfront d’això jo no tinc ni res a dir ni res a fer. Ja ho veurem. Espero que sigui un judici just, però ho dubto molt.
—I la posició del govern belga?
—M’ha decebut molt. Crec que l’estat espanyol ha fet molta pressió. Quan em van detenir la primera vegada, el 2013, els policies belgues em van dir que necessitaven l’ajuda de la policia espanyola per a capturar delinqüents belgues que s’amaguen al sud de l’estat espanyol. Tanmateix, Bèlgica va refusar la meva extradició en dues ocasions; ha estat a la tercera que el jutge ha canviat d’idea.
—Heu passat quaranta-dos anys a l’exili. Quina experiència en teniu?
—N’he après molt, perquè viure a l’exili és cercar una solució als problemes que es presenten a cada moment i he trobat gent molt amable en aquest camí. Tots aquests anys he treballat molt, però sempre amb un peu a la porta perquè l’estat espanyol no ha deixat mai de perseguir-me. Treballar, cuinar sobretot, m’han servit com a teràpia perquè aquesta situació pot fer que qualsevol es torni boig. La premsa espanyola també m’ha assetjat.
—Ara hi ha un nou procediment contra vós.
—Després de l’atemptat contra les torres bessones de Nova York es va decidir que qualsevol combatent havia de ser considerat un terrorista, cosa que per a l’estat espanyol ha estat l’excusa per a venir a buscar aquells qui estàvem repartits pel món. A l’estat espanyol no hi ha prescripció dels delictes (quan tenen a veure amb els bascos, és clar). Els del GAL sí, prescrits i oblidats, i no passa res. A mi no m’han jutjat encara, no tenen cap prova contra mi, però em ficaran a la presó només arribar a Madrid. La causa contra mi va romandre arxivada i s’ha reobert perquè la justícia espanyola fa el que vol. La vegada anterior la justícia belga va refusar l’extradició precisament per això, perquè la causa estava arxivada de feia molt. A més, ETA fa anys que ha desaparegut. L’estat espanyol hauria d’aprendre’n quelcom i aprofitar l’oportunitat per a trobar solucions.
—Amb quin estat d’ànim afronteu el que pot passar ara?
—No estic contenta, és clar, però malgrat la tristor puc dir que tinc dignitat i ganes de tirar endavant. Espero que ningú més no hagi de passar per això que estic patint.
