Els Roldós de l’Equador

La llista de grans reformadors democràtics que ens van deixar de manera prematura és molt llarga. És interessant el cas de Llatinoamèrica, on el poder dels EUA i dels seus molts col·laboradors dins els estaments militars i les classes oligarques locals és molt significatiu. Els últims anys hem vist, per esmentar tan sols alguns dels casos més destacats, la destitució amb mètodes molt qüestionables dels líders reformistes d’Hondures (2009), Paraguai (2012), el Brasil (2016) i Bolívia (2019).

La bona notícia és que cap de les víctimes d’aquests últims ‘canvis de règim’ –com solen anomenar aquestes accions els portaveus del govern dels EUA i els seus acòlits a la premsa imperial– no van perdre la vida. Abans, però, les forces antiprogressistes no confiaven tant en la seva capacitat d’aconseguir els seus fins estratègics sense fer vessar sang. Quan les arts de linxament mediàtic no estaven tan desenvolupades com ara, posar fi a la vida d’un líder massa dedicat als interessos del poble era vist com un ritual de purificació i una lliçó intimidatòria imprescindible, dut a terme fins i tot a cops, com en el cas de Goulart, al Brasil, i Juan José Torres, a Bolívia, uns quants anys després d’haver accedit al poder. Dels assassinats comesos durant l’exercici actiu del poder els més notables són probablement els d’Allende de Xile (1973) i de Torrijos a Panamà (1981).

N’hi ha un altre que, per raons no del tot clares, no sol ser tan reconegut i comentat com els altres dos: l’assassinat del nét de catalans i president de l’Equador, entre 1979 i 1981, Jaime Roldós.

Gràcies als bons oficis de Jordi Casanovas, historiador i genealogista de la diàspora catalana a Amèrica i membre de la redacció de la revista sobre la història del Maresme, Singladures, vaig entrar en contacte amb alguns membres de la família Roldós en un viatge recent a l’Equador. L’experiència em va commoure profundament.

La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser el dolor que encara sent la família. Per a la germana de Jaime, Mariana, és com si el temps no hagués guarit res. Quan parla d’ell s’emociona com si la tragèdia hagués succeït ahir. Quan som davant la tomba, al cementiri, queda completament absorta per la memòria. Llavors ens parla de l’optimisme de Jaime que, diu, traspuava en tot moment i que era capaç de compartir amb els seus conciutadans.

La mateixa persistència del dolor es veu en la seva filla Martha, notable lluitadora pels drets humans i candidata a la presidència de la República el 2009, que tenia divuit anys quan el 24 de maig de 1981 el president i la seva dona i sòcia política inseparable, Marta Bucaram, van morir en un ‘accident’ aeri (com Torrijos poques setmanes després). John Perkins, l’economista penedit dels EUA, ha dit clarament que la mort de Roldós va ser organitzada pels xacals de la CIA.

És clar que la seva condició d’òrfena, en tots els sentits de la paraula, segueix sent el motor de l’existència de Martha, que s’enfronta obertament amb la immoralitat política allà on la veu, fins i tot quan prové dels àmbits de l’esquerra, la base ideològica de la seva família durant tres generacions. Per exemple, és un dels crítics més destacats de les actuacions de l’ex-president de l’Equador, Rafael Correa, i ha suggerit que hi ha molts elements d’un dictador autoritari amagats darrere la seva coneguda imatge de campió del poble.

Parlant amb el germà de Jaime, León, amb una carrera política notable que inclou un període com a vice-president de la República de l’Equador, es pot sentir la franca veneració, completament exempta de sentimentalisme, pel seu germà gran. Explica que Jaime era simplement el millor en tot i que, a més a més, era indiferent a la intimidació i a la por. Em va explicar que en plena dictadura, i essent el número 1 de la seva promoció a la universitat, es va negar a fer el curset militar obligatori per a poder graduar-se. Les autoritats acadèmiques van graduar-lo igualment gràcies a la seva excel·lència i carisma com a líder estudiantil.

Suggereix més tard León que potser el seu desdeny absolut per qui el volia intimidar el va conduir a la mort:

“El divendres 22 de maig de 1981 jo era a Quito per assistir, en la condició d’oficial del Banc Central del país, a una reunió del consell de seguretat nacional. En aquella reunió, Jaime, amb la desimboltura de sempre, va dir a un dels oficials militars que tenia informes que el relacionaven amb els aparells d’intel·ligència de dos països dictatorials del continent i que volia una explicació immediata. Jaime va morir dos dies més tard a l’accident d’aviació.”

León em diu que Jaime era així i que no tenia cap altra manera de ser.

I és clar que va ser aquesta manca de por el motiu de la nova administració de Reagan per a etiquetar-lo de ‘problemàtic’.

Una historia dramàtica. Però lamentablement també una historia banal que ens recorda què els passa a tants líders que volen fer la feina del poble en comptes de la feina dels poderosos.

Hi ha algun raig de llum en aquesta terrible tragèdia? Per a mi n’hi ha dos. El primer és la capacitat extraordinària que tenen algunes persones de persistir amb gran dignitat en la persecució de la justícia sota les circumstàncies més difícils. El segon és que ens fa reflexionar sobre l’important paper dels emigrants catalans i els seus descendents en la creació de moviments veritablement progressistes i democràtics a Llatinoamérica. Per a mi no és cap accident que cognoms com Roldós, Figueres i Batlle es trobin a les llistes dels grans visionaris democràtics del nou continent.

Em sembla –potser m’equivoco– que arribar a terres noves des del nord-est de la península és arribar amb un paquet de valors cívics que és diferent del que generalment porten els altres nouvinguts ibèrics. Es perden de cop aquests valors democràtics enmig de la nova cultura política i social? Segurament. Però hi ha casos com els esmentats, i legions de persones no tan conegudes ni estudiades que els han expressat amb convicció i efectivitat als seus països d’adopció. I crec que ens va bé de meditar sobre la persistència d’aquest reflex democràtic en un temps tan autoritari com és ara.