Jaime Palomera: ‘Si no fem res, ens acabaran expulsant de Barcelona’

Una beca Erasmus, a Londres, va canviar-li la vocació. Fill de pare català i mare argentina, a casa, ell i els seus dos germans, sempre hi han respirat aires de política i de lluita social. Estudiava filologia anglesa, però l’estada al barri de New Cross (al sud-est de la capital anglesa), que d’antuvi havia de durar uns quants mesos i que va acabar allargant-se dos anys, el va convertir en antropòleg. Més concretament, en etnògraf, és a dir, en un investigador especialitzat a submergir-se dins de comunitats diverses per a fer-hi recerca. Recerca sobre les desigualtats socials, en el seu cas. No pas per casualitat, quan va tornar a Barcelona, l’any 2007, es va instal·lar a la Ciutat Meridiana, un dels barris més perifèrics i menystinguts de la ciutat. Fou una decisió deliberada, per convenciment social i, alhora, per què no dir-ho, motivada per inquietuds antropològiques.

El destí va fer que justament aleshores esclatés la crisi immobiliària més negra de la nostra història i que precisament fos la Ciutat Meridiana el barri més colpejat i esclafat, ‘el barri on s’havien concedit les hipoteques més depredadores’. Fou la primera topada de Jaime Palomera (Barcelona, 1982), actual portaveu del Sindicat de Llogaters, amb l’especulació immobiliària més crua. ‘Vaig veure de primera mà com habitatges que costaven 30.000 euros passaven a costar-ne 200.000 per causa dels tipus d’interès volàtils; com l’endeutament es cruspia tot l’equilibri social; i com centenars de famílies es trencaven en bocins, bé perquè eren directament desnonades, bé perquè la soga dels bancs feia emergir tensions agres i tristes entre germans i cosins que es rellogaven habitacions entre ells mateixos per poder encarar el deute.’

El resultat dels anys que Palomera passà a la Ciutat Meridiana no és pas poca cosa: d’una banda, una tesi doctoral (vegeu-la ací), que descriu i analitza a fons l’impacte econòmic, social i emocional de la crisi hipotecària precisament a la Ciutat Meridiana; i, per un altre costat, a més d’un grapat d’amics, l’aprenentatge adquirit als carrers de la ‘Meri’, la solidaritat resistent de la lluita veïnal més dura.

Avui Palomera viu de lloguer al barri de Sant Antoni, amb la parella i una filla. I ho veu clar: ‘Si no fem res, ens acabaran expulsant de Barcelona.’ Treballa d’investigador a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma, mitja jornada, i, l’altra meitat, a La Hidra, una cooperativa de Sants dedicada a la transformació urbana. L’any 2017, quan van apujar-li el preu del lloguer a Sant Antoni, va decidir d’afegir-se a algunes de les primeres trobades d’un incipient Sindicat de Llogaters, que ja aleshores maldava per agrupar els llogaters de la ciutat amb el propòsit de fer front comú contra uns preus que no cessaven de créixer. De fet, com recorda, el 40% dels barcelonins viuen de lloguer i actualment més del 90% dels centenars de desnonaments que es continuen fent a Barcelona són executats per impagaments del lloguer i no pas de la hipoteca. Però que aquella crisi hipotecària ja sigui part del passat és, per a ell, una gran fal·làcia. I avisa: ‘A Barcelona vivim una bombolla del lloguer que ens empeny cada dia més a una nova crisi hipotecària: el lloguer és inassumible i moltes famílies acaben comprant habitatges i endeutant-se contra la seva voluntat i per sobre de les seves possibilitats, talment com si no tinguéssim memòria…’ Però afegeix: ‘No és que no hàgim après res; simplement passa que els nostres governs treballen de fa dècades a les ordres dels bancs i la indústria immobiliària; i ara els han col·locat una gran catifa vermella perquè puguin repetir, avui amb el lloguer, el mateix negoci que havien fet amb les hipoteques; i a sobre, amb els mateixos habitatges. Fins al punt que l’ONU i tot ha hagut de venir a donar-nos la raó i a renyar el govern espanyol.’

Certament, ara ja ho diu l’ONU (comunicat). Però sembla que no n’hi ha prou. El Sindicat de Llogaters va començar fa un any la campanya ‘Ens quedem‘, que promou assemblees de comunitats de veïns i de blocs de pisos sencers perquè els ciutadans es plantin contra les pujades del preu del lloguer. ‘En un any ja hem aconseguit que més de mil famílies hagin dit prou i que centenars de propietaris s’hagin fet enrere.’ Per Palomera, ara han de ser els ajuntaments que també hi plantin cara d’una vegada i exigeixin als governs espanyol i català que regulin finalment els preus del lloguer. De fet, el Departament de Justícia ha anunciat que justament aquesta setmana presentarà un decret llei per a regular els arrendaments urbans. El Sindicat de Llogaters ho aplaudeix (comunicat), però se’n malfia i es demana, una vegada més, per què el decret arriba tan tard, si no és que aquest anunci és una maniobra electoral…

Palomera té la veu fatigada però la mirada clara. No té temps de llegir tant com voldria i lamenta haver de fer filigranes per passar més temps amb la família. Però es declara optimista i convençut que res no és endebades i que tot, absolutament tot, serveix, tard d’hora. En aquest tercer capítol de la sèrie ‘Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya’, Palomera parla clar, destria el gra de la palla i apunta la recepta per al nou govern municipal: ‘Malgrat que la major part de competències en habitatge depenguin, sobretot, del govern espanyol, però també de la Generalitat, els ajuntaments poden fer-hi molt més: que es plantin, en bloc, amb una única veu, siguin del partit que siguin, que exigeixin més habitatge públic en tota nova promoció de pisos, que siguin inclements amb l’assetjament immobiliari que veiem cada dia i que, especialment a Barcelona, regulin els lloguers turístics, no solament d’habitatges sencers, sinó també d’habitacions.’

Capítols anteriors de la sèrie Barcelona: veritats incòmodes en temps de campanya:

Pere Pina: ‘Al Raval, la llei és cega, sorda i muda’

Ferran Busquets (Fundació Arrels): ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’