Jacob Stringer: “Les classes altes han decidit que les nostres cases són un bon lloc per a invertir-hi”

L’accés a l’habitatge és una pedra –un enorme roc– a la sabata dels catalans. Però també dels ciutadans de Londres, de Los Angeles, o de Berlín, per posar-ne tres exemples. La crisi de l’habitatge és global, i, per això, aquestes darreres dècades ha emergit un nou sindicalisme que defensa els drets dels llogaters. Jacob Stringer ho sap molt bé. És investigador especialitzat en habitatge i membre del Sindicat de Llogaters de Londres, al qual es va afiliar el 2018. Al febrer, va publicar Renters unite: How tenant unions are fighting the housing crisis, i ara Tigre de Paper l’ha publicat en català, amb la traducció de Neil Sabatés Crowley i amb el títol Llogateres, uniu-vos!. L’assaig explica, a partir de casos i situacions concrets de tot arreu del món, un problema que es repeteix a escala global: els dèficits de l’accés a l’habitatge al nord global.

Parlem amb Stringer per entendre el fenomen i comparar-ho amb els problemes que tenim a casa nostra, atès que Stringer ha estat en contacte amb el moviment sindicalista llogater a Barcelona. Aquesta tarda, hi ha convocades manifestacions per a exigir un accés digne a l’habitatge en uns quants indrets dels Països Catalans.

—El títol del llibre fa referència a un dels lemes més reeixits d’El manifest comunista: “Treballadors del món, uniu-vos!” Quin símil volíeu fer?
—El moviment sindical llogater s’ha creat amb la idea que necessitem un moviment en l’habitatge que sigui anàleg al moviment obrer, perquè puguem organitzar-nos als llocs on vivim de la mateixa manera que podem organitzar-nos als llocs on treballem. Ara bé, els paral·lelismes no són exactes. Abans, la gent vivia al costat del seu lloc de feina, i ara això ja no és tan comú: la gent es desplaça, treballa a casa… I alguna cosa es va perdre en les organitzacions de treball quan les comunitats es van dispersar. Els sindicats de llogaters ofereixen l’oportunitat de tornar-nos a organitzar al lloc on vivim.

—Interpel·leu la consciència de ser llogater, com una mena de consciència de classe?
—Bé, sí, però hi ha uns quants matisos. La gent, i també els sindicats, veuen la identitat de l’inquilí de maneres diferents. Alguns sindicats diuen que són un element d’organització de la classe obrera. Uns altres se centren a intentar de crear una identitat específica com a  llogater: diuen que són les persones que viuen en un allotjament pobre, en condicions insegures. I que això en determina la vida. Però, com us podeu imaginar, als EUA, per exemple, seria estrany que tinguessin de referent organitzacions comunistes.

—La classe rendista és una nova classe social?
—[Rumia]. Crec que les crisis d’habitatge que han sorgit al món enterboleixen una mica la posició de classe. Per exemple, al sud d’Anglaterra, hi ha moltíssima gent que té un milió de lliures perquè ha pagat la seva hipoteca, que té un valor actiu d’un milió de lliures. I, tanmateix, és gent normal, en el sentit que fan feines normals, però van comprar casa seva fa unes quantes dècades, quan tot era diferent. Això vol dir que pots passar d’una zona cara a una de barata quan et jubilis, i d’aquesta manera alliberar centenars de milers de lliures. Quan saps que tens actius tan grans, canvia la teva posició de classe. Però crec que hauríem de centrar-nos a parlar més dels matisos de la classe treballadora, i com la gent se sent atreta políticament segons la seva situació laboral i d’habitatge. Si ho pensem en termes d’ingressos: no guanyaràs el mateix si posseeixes una casa que si no la tens. Sovint parlem de la precarietat laboral de treballar a Amazon, per exemple, però la precarietat també es pot aplicar a la situació de l’habitatge. Molts podrien dir que això afecta directament la seva classe social.

—Queda clar que no és igual ser un petit propietari que un gran tenidor…
—La majoria d’allotjaments al Regne Unit són cases, no blocs de pisos; i per tant no hi ha una gran majoria de grans tenidors que acumulen pisos en blocs. Hi ha més de 2 milions de propietaris al Regne Unit, una xifra que, en general, és molt més baixa a la resta de països europeus. Per exemple, vaig conèixer un taxista, que ho compaginava amb una altra feina, que em va dir que tenia tres propietats. A quina classe social se suposa que el posem?

—Quins problemes comuns tenim, a les ciutats del nord global?
—Cadascú acostuma a parlar de la crisi de l’habitatge de manera diferent, segons el seu país. Em va costar un temps entendre per què s’explica de manera diferent si, en el fons, tot és força similar: els preus pugen i pugen, i els lloguers, també. Crec que realment el factor en comú a tot el model global és que hi ha hagut una desigualtat creixent enorme aquestes darreres dècades, que ha portat a l’acumulació de capital de les classes altes de la societat. Aquests diners no tenien on anar perquè no hi havia indústria per a invertir-hi, bàsicament, perquè es va traslladar a la Xina. I llavors s’han acabat traslladant, malauradament, a les nostres cases, perquè han decidit que eren un bon lloc per a invertir-hi. I el fet de convertir les cases en llocs per a invertir-hi ha originat el gran problema de l’habitatge. Aquesta crisi és un símptoma d’alguns canvis realment horribles en els patrons d’inversió: els països del nord global han canviat de tendència per obtenir diners de lloguer. A més, el capital flueix per tot el món més fàcilment que no pas abans. Un mercat d’habitatge de Londres pot ser que s’anunciï abans a Xang-hai que no pas ací. Els diners han decidit que l’habitatge és una inversió segura, però llavors es converteix l’habitatge en un lloc insegur per a viure-hi, perquè no ens el podem permetre.

—Fins i tot, afecta allà on hauria d’arribar l’estat del benestar? En què es diferencia la situació a Londres, on viviu, de la de Barcelona, on teòricament hi ha d’haver més protecció social?
—És veritat que Barcelona és un lloc menys individualista, en general, que no pas el Regne Unit, i que la gent confia en les seves famílies i això fa una mica més de xarxa de seguretat. Però la cosa que no canvia pas és si BlackRock [una de les empreses gestores d’actius i d’inversions més grans del món] pot comprar blocs sencers de la ciutat. Sigui en l’àmbit nacional o regional, si no hi ha un retrocés clar contra això, les xarxes de seguretat que podem col·locar són limitades. Abans, al Regne Unit, els joves se n’anaven de casa a 18 anys, i ara molts d’aquests joves no s’ho poden permetre. Per tant, crec que actualment hi ha més semblances entre els uns i els altres.

—Afecta diferent el sud global, la crisi de l’habitatge?
—Hi ha algunes ciutats del sud global que tenen problemes similars, com és el cas de Buenos Aires, que ha viscut una escalada multitudinària dels preus de l’habitatge. Però encara no és al nivell que es veu sovint al nord global, en part, perquè el capital internacional no ho considera una inversió segura. La majoria d’organitzacions per l’habitatge solen actuar en assentaments poc formals, o en terres ocupades on la gent hi ha construït, per exemple, barraques.

—Parleu d’un nou tipus de sensellarisme, com és el fet de tenir un habitatge amb condicions indignes. Són situacions equiparables?
—Al Regne Unit, no acostumes a veure gaires famílies dormint al carrer. Com que l’allotjament a Londres és molt car, les autoritats locals t’envien a 200 milles de la ciutat. I llavors la gent acaba en habitatges temporals de titularitat privada, els quals acostumen a ser de molt baixa qualitat, i que sovint són llocs terribles per a viure-hi. L’altre sensellarisme és la massificació: moltes famílies vivint sota un mateix sostre, o gent que viu als sofàs dels amics, sovint a llarg termini. Això és un peatge per a la salut mental. La inseguretat extrema que t’apugin el lloguer cada sis mesos es percep com un sensellarisme per a molta gent. No sé si ho sabeu, però el contracte mínim de lloguer al Regne Unit és de sis mesos. Això canviarà aviat, però de moment són sis mesos. Tinc amics que han viscut en deu llocs en cinc anys perquè el propietari els anava apujant el lloguer. Tècnicament, no ets un sense-llar, però psicològicament no tens casa. Així que, sí, hi ha un sensellarisme, o una aproximació al sensellarisme, que no necessàriament es relaciona amb el fet de viure al carrer.

—Els governs ajuden a pal·liar la crisi de l’habitatge o contribueixen a cronificar-la?
—Tots els governs diuen que miren de fer alguna cosa sobre la crisi de l’habitatge. Però comença a ser una mica estrany, perquè ara ja fa dècades que passa. Com es pot considerar un accident, l’augment de preus durant anys i anys? Un accident és una cosa amb què topes i fas tant com pots per sortir-ne. Però les mesures que pren el govern no fan res per a reduir els preus de l’habitatge. Potser hi ha governs d’esquerres que han pres una posició diferent, però cap d’ells no ha durat prou temps per a tenir un impacte real. La majoria dels governs centristes i de dretes del nord global han vist l’augment dels preus de l’habitatge com una cosa bona i, en gran part, ho han promogut. Molts dels seus votants tenen propietats o estan influenciats pel sector financer, que inverteix molt en propietats i habitatges. Tampoc ajuda que molts dels representants electes tendeixin a posseir els seus actius, les seves propietats, i que només experimentin la cara bona de l’augment dels preus de l’habitatge.

—L’habitatge social seria una solució?
—Sí, seria la millor solució, però cal que es faci a gran escala: cal construir nou habitatge social i també cal convertir el mercat privat en habitatge públic. Fa anys, després de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va adquirir moltes propietats per a transformar barris marginals. Es va anomenar “Slum clearance”, i va significar tenir nou habitatge social a gran escala. Per tant, la compra forçada és possible, i hem d’intentar de fer-la possible.

—A casa nostra, tenim el problema dels lloguers de temporada. El topall als preus de lloguer té aquesta escletxa i, en ciutats com Barcelona, València o Eivissa és una situació especialment preocupant. Què s’hauria de fer?
—Hauríeu de fixar-vos en quins lobbies han fet pressió perquè es mantingui aquesta escletxa. Qui ha tancat els polítics en una sala i els ha dit que no s’apliqués el topall de preus? Hauríeu de trobar-los i assenyalar-los. I estic segur que els sindicats de llogaters ho estan fent.

—Al llibre expliqueu que, quan vau venir a Barcelona, us va cridar l’atenció que haguessin arribat a la batllia persones que venien del moviment per l’habitatge, com Ada Colau. Però no ha aconseguit moltes de les coses que va prometre en matèria d’habitatge. Això pot debilitar o desmotivar el moviment?
—Malauradament, no és tan sorprenent. Les forces amb capital d’inversió fan servir els seus milions d’euros per a comprar polítics, per a blocar iniciatives, per a fer de lobby. És extremadament difícil lluitar-hi en contra. I això és part de la raó per la qual és tan important tenir moviments de base realment forts que empenyin els polítics més enllà. D’alguna manera, és descoratjador que Barcelona, que té un dels moviments per l’habitatge més forts d’Europa, no hagi estat capaç d’aconseguir més coses. Però això ens hauria d’ensenyar a identificar a què ens enfrontem. És la inversió de diners més gran que el món ha vist mai i ens hi haurem d’enfrontar seriosament.

—Molta gent se sent decebuda pel paper que ha tingut Ada Colau com a batllessa…
—Quan aconsegueixes que un dels teus amics arribi a una posició de poder polític, és un problema si els continues tractant com un amic. Has de començar a fer-los la vida difícil, tret que facin el que vulguis. Em pregunto si ha estat massa difícil fer una campanya agressiva contra Ada Colau perquè ha estat vista com una amiga del moviment social, perquè venia d’allà. Les lliçons polítiques de tot el món ens diuen que, quan els teus amics del moviment social entren en la política, cal pressionar-los tan fort com ho hauries fet amb un home de dretes. És trist, perquè haurien de fer allò que saben que és correcte, però les forces polítiques del seu voltant rarament ho fan possible. Per això, la pressió és molt necessària.

—Quina relació haurien d’establir els sindicats amb les institucions?
—És difícil d’establir-la. Els sindicats de llogaters del món tenen respostes diferents. Crec que, si hi ha algun suport entre sindicats i institucions, ha de ser contingent. Seria un error que un sindicat es lligués massa temps a un partit polític en concret, perquè no sempre poden, els polítics. I, per tant, els sindicats només han de donar suport a un polític o un partit quan actuï en consonància amb les seves idees polítiques. Per exemple, a Los Angeles, el sindicat de llogaters està molt poc interessat en els polítics i els partits, en part, pel context nord-americà. I se centren més en l’ajut mutu, en la comunitat.

—Al llibre llegim: “Barcelona és una de les ciutats més políticament organitzades d’Europa, possiblement la que més.” Per què?
—Sí, he estat en unes quantes ciutats europees i he vist projectes polítics diferents. Barcelona sempre m’ha fet una sensació diferent, en el sentit que hi havia molta gent implicada en organitzacions. I, tenint en compte els estàndards europeus, hi ha moltes institucions que s’han mantingut raonablement radicals. En canvi, és trist dir que al Regne Unit, quan participes en alguna mena d’organització, no et sents “normal”, sinó com si fessis una cosa excepcional. Però sempre es pot ser més combatiu, sempre es pot empènyer més enllà! Hauríem d’intentar de fer-nos més grans, i portar a bord dels sindicats de llogaters persones que no hi estan involucrades.

—Dieu que aquests darrers anys ha sorgit una nova fornada de sindicats d’habitatge més combatius que no pas els de les generacions anteriors. Per què creieu que ha passat i quan es va fer aquest trencament?
—Fins i tot, als llocs on tenien més drets reconeguts, la quantitat de diners que s’ha traslladat a l’habitatge els va erosionant. Mentre que l’anterior generació de sindicats va intentar de gestionar l’statu quo, els nous sindicats el rebutgen perquè diuen que no és prou bo per a mantenir els seus drets. Diuen: “Necessitem un canvi total. Hem de deixar de veure les coses com una inversió, i protegir el nostre dret que l’habitatge sigui una llar on ens sentim segurs.” Aquests sindicats són majoritàriament anticapitalistes, perquè diuen que no hi ha una manera capitalista de poder-ho gestionar.

—La hipòtesi que defenseu al llibre és que la lluita sindical pot resoldre la crisi d’habitatge. Com? A grans trets, quins canvis ha aconseguit fins ara?
—La clau per a resoldre la crisi de l’habitatge és reconèixer que les llars són principalment llocs per a viure-hi i no pas un instrument per a invertir-hi. Els governs es neguen a reconèixer-ho i són els sindicats els qui els poden forçar a fer-ho. En molts llocs han guanyat algunes victòries menors. Algunes ciutats dels Estats Units han guanyat el control de lloguer gràcies a l’organització sindical, per exemple. A Anglaterra, hem aconseguit algunes millores dels drets dels llogaters per mitjà del parlament. Però en el llibre discuteixo que, per a derrotar realment la crisi de l’habitatge, serà vital que els sindicats formin aliances amb altres moviments de tota la societat.

—El Sindicat de Llogateres de Catalunya ha proposat de fer una vaga de lloguers. És factible de fer-la a escala global?
—Crec que la millor oportunitat que tindria una vaga de lloguers internacional seria la de dirigir-se a les empreses de gestió d’inversions, com ara, BlackRock o Vanguard. Identificar les seves propietats a tot el món i fer-hi una acció simultània. M’encantaria veure-ho. I els sindicats de llogaters ja ho han pensat. Per això crec que és important que construeixin vincles internacionals, com ja passa. Amb el temps, s’haurà de fer una vaga internacional com aquesta.

—Quina conclusió traieu, després d’haver escrit el llibre? Cap a quin model de societat hauríem de caminar? Hauríem d’arribar a un punt en què no calguessin, els sindicats de llogaters?
—[Rumia una estona.] Un gran aprenentatge és que els sindicats de llogaters han de créixer: cal reclutar persones més enllà del públic objectiu. És fàcil reclutar els teus amics d’esquerres al sindicat de llogaters, o determinats immigrants que no compten amb gaire suport fora. Però la pregunta és: qui no estem reclutant? Qui és la persona que està al límit però que no s’hi involucra? Cal pensar com fer-ho per passar de milers de membres a centenars de milers. Necessitem ser ambiciosos a gran escala. Idealment, tindríem una societat sense allotjament privat, sense propietaris. És el nostre objectiu com a sindicat. No hi volem propietaris privats, al nostre món. Hem de trobar noves formes d’habitatge, a més de trobar aquelles que sabem que funcionen, com l’habitatge públic.