01.11.2020 - 21:50
A Barcelona s’ha trigat més d’un segle a reconèixer que el gran personatge històric del combat Johnson-Cravan, del 1916 a la Monumental, era Jack Johnson, el Gegant de Galveston, el primer negre campió mundial dels pesos pesants. L’home que va ser víctima de persecució i racisme per haver gosat vèncer entre les dotze cordes al campió blanc Tommy Burns (1908) i després a ‘la gran esperança blanca’, Jim Jeffries (1910).
Jack Johnson va ser campió del món del 1908 al 1915. La victòria contra Jeffries del 1910 és una fita històrica en la lluita pels drets dels negres. Va provocar un gran impacte social, polític i cultural. Fou un terratrèmol per a l’establishment racista blanc dels EUA, que provocà revoltes racials, detencions, assassinats, repressió i censura. Aquella convulsió social s’ha comparat amb la que va provocar l’assassinat de Martin Luther King dècades després, el 1968.
La figura de l’artista dadaista Arthur Cravan, nebot d’Oscar Wilde, sempre havia eclipsat la importància de Jack Johnson. Ho he escrit altres vegades, com ara a l’article que inaugurava fa uns tres anys aquesta secció: ‘Arthur Cravan ha mort. Visca Jack Johnson!’. La cultureta barcelonina ha volgut veure en aquell patètic combat una acció artística. Simplement va ser un xou per la pasta. Deplorable, esportivament parlant. Johnson va vacil·lar el poeta durant cinc assalts sense tocar-lo i al sisè el va tombar d’un sol cop. K.O. fulminant. Crec que tots dos eren prou conscients del muntatge. Tots dos necessitaven diners.
Amb els anys, vam acabar reduint Johnson a l’anècdota d’aquest combat de circ. Tan universals que pretenem ser, no vam ser capaços de veure que Johnson i el racisme eren el gran tema dels nostres temps. Si l’exposició ‘Arthur Cravan. Maintenant?’ celebrada al Museu Picasso fa tres anys, començava a fer justícia al primer negre campió mundial de boxa, l’obra de teatre de Denise Duncan, El combat del segle, li ret un merescut homenatge des de Barcelona.
Aquesta obra ens transporta a la ciutat cosmopolita dels anys de la Primera Guerra Mundial, quan Barcelona esdevingué refugi d’aventurers, jugadors, espies, traficants, apàtrides, anarquistes i mafiosos. L’obra fa un bon retrat del Gegant de Galveston: revela els seus èxits i fracassos, alegries i remordiments, dubtes i pors. I, sobretot, la seva contundent i eterna revolta en solitari, fins al final, contra el racisme i pels drets i la seva dignitat d’afroamericà.
Al voltant de Johnson hi ha una aura de misteri. No tant per la seva força física, sinó pel seu convenciment i la seva actitud i personalitat. Johnson es va guanyar a cops de puny l’entrada en una zona prohibida. Va ser el primer. Va gaudir de l’èxit i en va patir les conseqüències. Hi ha molt a descobrir sobre la societat del seu temps, les glòries i misèries, la violència i l’odi, però també sobre la grandesa de l’ésser humà i la seva dignitat. La vida de Johnson, tal com es veu a El combat del segle, ens parla de moltes coses, té molts matisos i incògnites.
En aquest sentit, són remarcables les reflexions del gran periodista i escriptor Norman Mailer, apassionat i bon coneixedor del món de la boxa:
‘Els boxadors negres solen ser complexes. Tenen pujades d’insospitada fortalesa i arravatament quan els esperits els dominen com als cavalls sense domar… Els púgils negres són artistes, estan subjectes als canvis d’humor, són sorprenents.’ O bé: ‘Els pesos pesants mai tenen un equilibri simple. Quan arriben a campions comencen a tenir vida interior, a l’estil de Hemingway, que per voler ser el més gran escriptor de la història de la literatura, sense deixar de ser la immensa figura de les arts corporals que el seu segle i la seva edat li permetessin, es va quedar sol i sempre en va tenir consciència. Igualment sols es troben els grans campions del pes pesant.’
Jack Johnson es va quedar sol, molt sol, després de guanyar el títol de campió del món dels pesos pesants. Encara és un personatge per a explorar i aprendre’n, tal com molt bé demostra l’obra de la Sala Beckett.
L’obra de Denise Duncan, el reconeixement de Barcelona
L’autora i directora d’El combat del segle, Denise Duncan (Costa Rica, 1979), llicenciada en direcció i dramatúrgia per l’Institut del Teatre, és membre fundadora del Col·lectiu Tinta Negra i La Pulpe Teatro i autora de diverses peces entre les quals destaquen Una dona en el mirall (2018), Taques de tardor (2019) i Negrata de merda (2019). Va ser autora-resident de la Sala Beckett la temporada 2019-2020. Aquí va néixer El combat del segle, que es representarà a Barcelona fins al 22 de novembre.
La nostra ciutat li devia aquest reconeixement a Jack Johnson, perquè hi va viure gairebé tres anys quan fugia de la justícia nord-americana que li havia muntat un parany per a enviar-lo a la presó. El campió va ser un símbol de l’anti-racisme i la dignitat dels negres. Més tard, el seu relleu el prendrien Joe Louis i, sobretot, Cassius Clay, Muhammad Ali.
El Gegant de Galveston s’enamorà de la ciutat on se sentia lliure, sense restriccions racistes, i s’integrà magníficament a la vida burgesa i golfa d’aquells anys. Era el rei dels cabarets del Paral·lel i vivia en un pis senyorial de l’Eixample, féu amistats entre burgesos i prostitutes, artistes i noctàmbuls.
L’escenari de l’obra és la Barcelona de Jack Johnson, entre l’Excelsior, cabaret de la Rambla del Centre –actual Rambla dels Caputxins–, i el seu pis de l’Eixample on viu amb la seva dona blanca Lucille. El Gegant de Galveston (Armando Buika) viu perseguit pels fantasmes del seu passat, en especial el del seu rival Jim Jeffries (Àlex Brendemühl) i les pors del seu present, perseguit per un policia xantatgista i fugat dels EUA. El seu drama s’evoca per la seva amistat amb tres cabareteres (Queralt Albinyana, Andrea Ros i Yolanda Sikara) que l’acullen cada matinada, a la barra, a l’escenari o al llit, per a passar-s’ho bé i aguantar-lo pacientment quan s’emborratxa i es deprimeix. Hi ha una presència important de números musicals i els talls al passat, a la seva vida –rodes de premsa, combats, persecució judicial– són triats amb rigor.
La directora va descobrir aquesta història al llibre de Jack London El combat del segle. Segons que explica, tant ella com els actors i actrius han anat aportant matisos i abocant la seva experiència a l’obra, fins al punt que, de ser en un principi una obra de tema racial, s’ha anat transformant en una peça sobre les pors i els dubtes de qualsevol persona davant qüestions com ara l’èxit i el fracàs, el reconeixement, les injustícies, la solitud i la manca d’estimació que pateix l’ésser humà.
A Del boxeo, Joyce Carol Oates, un referent entre molts de la literatura sobre boxa, diu: ‘Per a un escriptor no hi ha cap tema que sigui més intensament personal que la boxa. Escriure sobre la boxa és escriure sobre un mateix, per més que sigui de manera el·líptica i involuntària.’
Aquesta és una de les característiques que ofereix la boxa als escriptors i artistes. Dos personatges i un conflicte, tancats sols, cara a cara, en un ring. L’essència de tot argument. D’aquí la quantitat de films, novel·les i assajos que ha generat aquest esport i els seus protagonistes. No és gens menyspreable, tampoc, el fenomen de la influència política i social que han tingut homes com Jack Johnson, Joe Louis, Muhammad Ali o Mike Tyson a la societat del seu temps.
El 1971, per exemple, Miles Davis va compondre l’àlbum A Tribute to Jack Johnson. L’actor negre Brock Peters, que interpreta el boxador, al final diu: ‘Sóc negre. No em deixen mai que ho oblidi. I tant que sóc negre! No deixaré mai que ho oblidin!’.
El negre que va noquejar i provocar el racisme davant del món
És important recordar el context on se situa molt bé l’argument d’aquesta peça teatral. Jack Johnson fou l’afroamericà més famós arreu del món el primer terç del segle XX. Quan arribà a Barcelona ja era molt conegut, especialment en el món de la boxa. Era un ídol afroamericà per haver estat el primer negre campió del món dels pesos pesants, del 1908 al 1915. Els blancs, però, no podien suportar la humiliació d’haver estat vençuts per un negre. Els calia cercar ‘la gran esperança blanca’ que demanava Jack London, en uns articles que demostren l’alt voltatge que tenia el racisme aquells anys als EUA. La van trobar, l’esperança. Era Jim Jeffries. Jack Johnson el va tombar a Reno, Nevada, el 4 de juliol de 1910. K.O. al quinzè assalt. Fi de l’esperança.
La victòria de Johnson, que revalidava el títol mundial, provocà una explosió social, avalots racials, violència policial i dels grups racistes. Molts negres van morir. La filmació i les fotos del combat es van censurar a certs estats del país. Ho demanaven grups cristians, racistes i policials. Així va néixer als EUA la censura política de la imatge. Deien que el film era pervers per a la moralitat infantil.
Jack Johnson resistí estoicament la tempesta amb el seu ample somriure on brillaven dents d’or. Ell era fill d’esclaus alliberats. Tenia l’orgull dels ciutadans lliures. De nen, s’havia iniciat en la boxa, lluitant a les ‘Battle Royale’, un espectacle sàdic, racista i cruel. Els terratinents blancs tapaven amb un sac les cares dels nens negres i els enfrontaven a lluitar com a bèsties, sense normes, per tal de divertir-se i apostar-hi diners. El patiment i la ràbia acumulada en aquells anys va ser l’aprenentatge del petit Jack per a conquerir el món.
Esdevingué un personatge molt popular, odiat i estimat. Li agradaven els cotxes d’últim model, les noies blanques, el jazz i vestia amb gran elegància, abrics de pell, vestits i armilles de colors, barrets sofisticats. Havia conquerit amb els punys l’espai reservat als blancs de l’alta societat. Ho sabia. La seva presència els provocava. Era tot el contrari del ‘negre bo’ que representava l’Oncle Tom, el de la cabana. Per això, aconseguiren condemnar-lo per proxenetisme en una farsa de judici i va haver de fugir del país per esquivar la presó i preservar la llibertat.
Però ell no s’adaptava del tot al desterrament. Rebia pressions policials i diplomàtiques, xantatges i amenaces. Finalment, va pactar un combat contra Jess Willard, el ‘cowboy de Kansas’, que es va haver de celebrar a l’Havana el 5 d’abril de 1915 perquè Johnson no podia trepitjar els EUA. Fou un gran esdeveniment de masses. Diuen que hi assistiren trenta mil persones i més de cinc-cents comentaristes d’arreu del món. El combat es va filmar per a ser projectat als EUA i Europa.
Johnson va caure a la lona en l’assalt vint-i-sisè. K.O. No es va aixecar. Va ser un combat molt discutit. Hi havia sospites que havia estat un engany. Ell no es va posar dret, però no sembla clar que estigués inconscient. Tothom va veure com, estès a terra, es protegia amb el braç dret del fort sol caribeny. La polèmica estava servida. Una controvèrsia que ell mateix alimentaria, anys a venir, en reconèixer que havia cobrat per no aixecar-se i que, a més a més, li havien promès d’anul·lar els seus litigis amb la llei als EUA. Aquest enigma va inspirar una obra de teatre a Broadway, The Great White Hope, i el film de Martin Ritt, del mateix títol, amb James Earl Jones en el paper del Gegant de Galveston.
Una part del film de Ritt es va rodar a Barcelona l’any 1970. Un dels pavellons de la Fira de Mostres es va convertir en estudi polivalent. La gran sala del Palau Nacional –avui MNAC– es va convertir en el ring i les grades del Velòdrom d’Hivern de París. L’estadi de Montjuïc, amb set mil figurants, va ser l’escenari fictici del darrer combat de Jack Johnson a l’Havana.
La Barcelona de Jack Johnson
Com sabem, un any després de la derrota de l’Havana, Jack Johnson va pujar al ring de la Monumental, davant l’entusiasme de vint mil espectadors, segons diuen, desitjosos de contemplar el gran mite en acció. Fou el 23 d’abril de 1916, contra el poeta dadaista Arthur Cravan, que s’havia instal·lat a la ciutat amb un grup d’artistes europeus que fugien de la guerra. Cravan va fer un ridícul descomunal. El Gegant de Galveston el va tractar com un titella, dansant al seu voltant i rifant-se’n. Al sisè devia decidir que ja en tenia prou i el va deixar K.O. instantàniament.
Johnson ja havia perdut el títol de campió del món i esperava poder retornar al seu país. Així i tot, va viure aquí gairebé tres anys. Es va enamorar de la Barcelona efervescent dels anys de la gran guerra. Era prou popular. Josep Pla en dóna fe, de passada, en algun dels seus Homenots. Li agradava passejar en cotxe de cavalls pel passeig de Gràcia, fer l’aperitiu a l’Edén o l’Excelsior, freqüentar burgesos i prostitutes, arbitrar de tant en tant algun combat i, fins i tot, es va animar a obrir una agència de publicitat a la Rambla.
El nou món dels mitjans de comunicació i la cultura de masses el fascinaven. N’havia fet un bon ús promocionant-se ell mateix en el món de la boxa i el show business. Les seves relacions noctàmbules el portaren a fer amistat amb el director de cinema Ricard de Baños, que ja havia filmat el combat de la Monumental contra Cravan, el qual propicià el seu debut com a actor. El film, que es va començar a rodar el maig del 1917, es titulà Força i noblesa.
Johnson, a Barcelona, no passava gens desapercebut i començaren a circular estranys rumors. El més curiós acusava la seva agència de publicitat de ser una tapadora al servei d’Alemanya. Ell havia mostrat simpatia pels alemanys. Estava profundament ferit pel tracte rebut pels nord-americans. De fet, aquí es relacionava amb rics industrials catalans germanòfils. I, a més a més, suposo que per les seves amistats rambleres, havia contractat Moisès Moisevics, un anarquista revolucionari que havia estat internat en un camp de concentració francès i jurava fer tot el possible per la derrota dels aliats. I així d’entretingut, entre l’oci i el negoci, dom Jack va passar aquí un parell d’anys llargs, criant panxa, arruïnant-se, bevent i perdent, potser per sempre, la seva admirable forma atlètica.
En aquells anys de Barcelona, allunyat dels rings i del racisme dels EUA, tingué prou temps per a pensar sobre la seva vida i intentar conviure amb els fantasmes del seu gloriós i complicat passat. La lluita constant contra el racisme i els seus fantasmes interiors. Això és el que, sintèticament, recrea l’obra de teatre El combat del segle, de Denise Duncan, actualment a la Sala Beckett.
