Ja té nassos

Ho admeto: de vegades sóc un passerell. Sí, no em fa res d’admetre com n’he estat: fins a última hora jo he confiat que la CUP trobaria la manera de desblocar la situació i, amb alguna mena de fórmula imaginativa i sorprenent, faria possible la investidura com a president de la Generalitat del candidat de Junts pel Sí, la força més votada el 27 de setembre. Hi he confiat, fins i tot contra tots els indicis i avisos que la cosa podria anar i aniria de mal borràs. Però, per què hi he confiat tant?

Perquè pensava que ja tindria nassos que fes perillar el procés justament la CUP, la força política que teníem per una de les més insubornablement independentistes. Perquè, a més, estroncant-lo causaria desànim i disputes entre nosaltres que semblaria que fessin bona la profecia de l’individu Aznar. Sí, ja té nassos que la CUP li pugui acabar donant una mica de raó.

Perquè pensava que, malgrat tots els seus excessos retòrics, els portaveus de la CUP no llançaven només un eslògan quan afirmaven que allò menys important era el qui. Doncs ja s’ha vist: per a molts, pel cap baix els 1.515 cupaires del no i aneu a saber quants dels seus votants, la cosa més important ha estat sempre soterrar Artur Mas i Convergència. Ho deveu haver viscut com jo en les sobretaules d’aquestes festes: quants no us han confessat que el seu primer objectiu era aquest, sobretot aquest, i que al capdavall la independència no era sinó un pretext o un ideal o un impossible?

Perquè pensava que ja tindria nassos que la força política que la legislatura anterior, i contra tot pronòstic, es va guanyar al parlament el respecte a força de serietat, rigor, treball i exigència, a l’hora de la veritat seria incapaç d’estar a l’altura del moment, d’assumir les contradiccions i de fer un pas endavant amb convicció. No, ni altura, ni generositat, ni consciència històrica, ni maduresa política. Ja es va veure en la patètica conferència de premsa d’ahir a la tarda, que es pot resumir en l’incomprensible somriure de Neus Montaner i el cinisme de la diputada Gabriela Serra: vinga a penjar la llufa una vegada i una altra a Junts pel Sí, que, segons els cupaires, tornen a tenir la pilota a la teulada en forma d’un improbable candidat alternatiu. Vaja, que segons el seu relat, si la cosa ha anat malament és per culpa de la tossuderia de Mas i el seguidisme de Junts pel Sí –perquè, és clar, la culpa sempre la tenen els altres. No us crida l’atenció que sigui ben bé la mateixa anàlisi que fan tots els autonomistes, des dels falangistes de Ciutadans fins als semifederalistes de Catalunya Sí que es Pot?

Perquè tots sabem que la victòria del 27 de setembre va costar molta feina i molts esforços, tants que no estem gens segurs de ser capaços de repetir-la. Aquesta ha estat la meva por, i segur que també és la vostra.

Doncs ara arriba l’hora de convèncer-nos del contrari. Des d’aquesta mateixa setmana i fins a les gairebé inevitables eleccions del mes de març tenim el repte i el deure de treballar per aconseguir uns resultats encara millors per a l’horitzó de la independència. Tenim una segona oportunitat. La d’obtenir una majoria absoluta de debò. La d’ultrapassar finalment la ratlla del 50%. Aprofitem-la. Sense mandra. Sense por. Sense rancúnia. Amb aquella il·lusió que hem sabut mantenir viva fins ara.

I si ens en sortim –que ens en podem sortir, que ens n’hem de sortir, que ens n’hem de voler sortir– esborrarem la botifarra que ara els fem i la canviarem per un immens gràcies CUP per haver-nos fet ser encara més forts.