Ja som aquí

Ja són aquí. Els joves ja són aquí. Els que no tenen nom ja són aquí. Els que no cerquen fama ja són aquí. Els organitzats en silenci ja són aquí. La desobediència civil i la lluita no violenta ja són aquí. Ahir el procés va viure un tomb i va veure com una massa organitzada, pacífica i durant moltes estones silent va decidir de col·lapsar l’aeroport de Barcelona durant nou hores com a resposta a la sentència de 13 a 9 anys de presó imposada a membres del govern català. Joves que no arribaven a vint anys van posar-se a caminar, i se’n van anar a l’aeroport Josep Tarradellas a dir ‘Ja som aquí’.

Aquest acte senzill, tan i tan ben organitzat, va marcar un abans i un després perquè al cap d’anys de noms propis, mitjana edat, partits polítics i mitjans de comunicació (amb tots els avantatges i inconvenients), ahir no hi havia noms propis, l’edat era jove, el partit es deia Tsunami i els mitjans de comunicació eren Telegram i derivats (amb tots els avantatges i tots els inconvenients). Ahir accions ben pensades (cotxes blocant accessos) semblaven improvisades. I no. Vam veure intel·ligència, gent coordinada i molts pocs egos. I des del minut zero.

Una noia de quinze anys

‘Eren les 13.01 quan a la plaça de Catalunya una noia de quinze anys (devia tenir quinze anys!) em va donar un paper que hi deia: “Tothom a l’aeroport!” Jo que m’esperava una trobada a la plaça de Catalunya per fer foto i discurs de personalitats com a reacció, i em trobo mobilitzat de cop, i per joves. Com m’ha agradat veure els joves!’ Així resumia en Jordi, músic de mitjana edat, i pare d’una nena de nou anys, el començament de la jornada d’ahir.

Qui escriu, en canvi, va rebre la consigna (‘Tothom a l’aeroport!’) via Telegram, i entrava en un tren de rodalia a les 13.24, seguint la massa de gent jove, on el més gran devia tenia vint anys. A les 13.29 baixàvem a Sants, per fer transbordament, i rere nostre els Mossos tancaven l’accés a l’andana. A dalt tot el vestíbul era seu. A baix, l’andana era d’unes tres-centes persones cridant ‘Llibertat presos polítics!’ o ‘No volem ser una regió d’Espanya!’

Per ordre governativa

‘Per ordre governativa el servei de rodalia queda anul·lat a l’aeroport’, escopia una veu en bilingüe per la megafonia, a les 13.45. Desorientació inicial (i ara què fem?), però pocs nervis. Un jove desconegut travessa les vies i dóna la solució (‘veniu a l’andana 12, agafarem un tren al Prat i des d’allà caminant’), i tot seguit desapareix. I sí, sí, hem travessat les vies, sense tallar-les, hem arribat a l’andana 12, i a les 14.23 pujàvem al tren en direcció a Vilanova, i amb parada al Prat.

El tren era ple de gent dreta, no s’hi cabia, i un silenci hegemònic. Poca tensió. Més aviat calma, una calma que ens entrava a tots molt endins. Això pot durar hores, dies o anys. Però això ja camina. El tren arrenca, i al meu costat un jove fumava un cigarret de maria, potser l’únic que he vist en tot el dia. Silenci, poquíssima droga i tota la convicció del món en mirades netes i serenes. Això hem vist de camí, envoltats de gent jove.

Arribàvem al Prat a les 14.43, i unes quatre-centes persones començàvem una caminada que duraria dues hores fins a l’aeroport. De camí, més silenci, trencat per converses entre joves estudiants (‘Toni Cruanyes a Twitter recomanava el professor Culla!’ ‘Heu vist el Marc a les vies?’ ‘Les penes de presó són més altes que les del 23-F!’), visions boniques (joves amb crosses o cadires de rodes fent la marxa al costat) i les primeres confirmacions que l’aeroport començava a patir: aquí tres hostesses amb el seu uniforme sense trobar la manera d’arribar-hi. Allà uns turistes arrossegant maletes camp a través per arribar a agafar el vol, allà l’entrada a la línia 9 tancada. I un preciós cel gris i un aire dens que embolcallava i ressaltava els colors dels manifestants.

Els moments de la passejada més potents visualment han estat als darrers trams, ja als accessos a la terminal: desenes de turistes camps a través barrejant-se amb els milers de manifestants en pacífica convivència, mentre els avions s’enlairaven i aterraven a pocs metres de distància i una corrua de cotxes ja col·lapsava l’accés, en perfecta acció planejada de feia dies, per frustració de la Brimo de reforç que els Mossos  volien, i no podien, fer arribar a l’aeroport.

Aquí hem vist la primera càrrega del dia, quan els Mossos han actuat per obrir-se pas contra els joves que, asseguts a terra, volien impedir que els reforços d’homes armats arribessin a l’aeroport. Enmig de crits de ‘No us mereixeu la senyera que porteu!’, els Mossos han obert camí a cops de porra. De lluny, però, se sentien trets, i a mesura que avançava la nit, els desordres anaven pujant de grau. Però a la tarda, anant cap a l’aeroport, fins i tot les primeres gotes que queien damunt el pàrquing de la T2 eren suaus. I passar-hi per sota et reconfortava amb la idea del dia: gota a gota, humilment, s’arriba als tsunamis. Pocs discursos, llamps i trons. Una cosa molt més humil i potent alhora. Milers de persones anònimes, decidides a reaccionar amb poc discurs, poc líder, però molta organització a la vegada. Una organització que s’intuïa arreu, barrejada amb espurnes d’improvisació.

Ja només faltava entrar a l’aeroport a les 17.43, més de quatre hores després d’haver sortit de la plaça de Catalunya. Els policies tenien l’aeroport ocupat militarment. A dins era cosa seva. Però els accessos, els accessos eren de la gent. El col·lapse venia més per fora que no per dins. Ni autobusos ni trens ni taxis no podien circular. Vés a saber com arribaran els pilots i controladors, comentava la gent. Si no arriben, aeroport col·lapsat. El resultat final van ser més de nou hores d’aeroport envoltat de gent jove organitzada, tot i el control militar dins.

Al vestíbul de sortides i arribades, milers de turistes veuen com de mica en mica els seus vols es van cancel·lant, i com grups de robocops passegen més o menys tranquils, que aquí la zona és segura. Els incidents són a fora, sobretot a la zona de l’aparcament, i en més racons on la policia espanyola, i la catalana, actuen violentament.

És justament ara, quan en unes altres ocasions arribaríem al clímax, que avui moltíssima gent dóna el relleu. Res de protagonisme. En vindran uns altres al darrere. Són gotes d’una pluja que no cessa. Són milers i milers de persones que continuen arribant a l’aeroport, mentre uns altres, després d’hores mobilitzats, fan marxa enrere. I tornen a casa. De tornada trobo amics professors de sociologia, amics de la infantesa, amics de feines antigues i restaurants presents, i en un moment que em costarà d’oblidar trobo la germana del conseller Toni Comin i la germana del president Carles Puigdemont, en una rotonda, anant cap a l’aeroport que jo ja abandono. Són la Betona Comín i la Montserrat Puigdemont, juntament amb Pilar Cros, de l’ANC, agafant el relleu de la gent anònima, sense nom, i sense líders destacats. Totes tres envoltades de gent molt i molt jove, elles també gotes d’un tsunami que creix, conformat per milers de persones que han vingut a l’aeroport Tarradellas a dir ‘Ja som aquí’. I que al cap de nou hores se’n van, sabent que tard o d’hora hi tornaran.