Jo ja sé qui no votaré

Feina delicada, aquest diumenge. Un cop més se’ns demana que acudim als col·legis electorals per dipositar un vot en clau espanyola. Segons la lògica del sistema, els nostres vots (o els no-vots) han de valer quatre anys, però resulta que les darreres eleccions es van devaluar i els vots només van arribar a mig any, perquè els qui els administren no es van posar d’acord. Ells, els partits espanyols, que se’n reien tant del que havia passat a Catalunya, han portat la fal·làcia de la democràcia a la màxima expressió. En qualsevol consell d’administració d’una empresa normal i corrent, fins i tot en la direcció d’una cooperativa, els dirigents dels partits haurien plegat, però aquí tots es mantenen al peu del canó. I la fal·làcia continua.

Feina delicada, doncs. Sobretot per a aquells que, per edat o per convicció, no som de ningú. O som de tots. Vull dir que n’hi ha que no som ‘dels teus’, ‘de la teva’, ni ho som ni tenim necessitat de ser-ho. La societat ens demana que pertanyem a coses: hem de ser d’un club de futbol, hem de ser d’una confessió religiosa, hem de sintonitzar sempre la mateixa televisió, hem de tenir una única orientació sexual i, entre moltes altres coses, hem de tenir un líder polític; no una ideologia, això no cal, però sí un messies particular. Jo no sóc de ningú, amb prou feines sóc de mi mateix, perquè les creences inamovibles m’incomoden. Per tant, amb esperit crític, sense filiacions irredemptes, qui collovaris puc votar? Per respondre’m em qüestiono tres camps que a mi em preocupen, però no isoladament, sinó en plena connexió.

En clau cultural, no puc votar ningú, més aviat els puc despatxar tots. Un cop més, cap candidat no ha dedicat ni un petit esforç a col·locar els arguments culturals en les seves propostes, molt probablement perquè ni en tenen ni en busquen. I en educació (que, per qui no ho hagi entès encara, és el mateix que la cultura)? Qui ha fet proposicions educatives més enllà de fer aparèixer pomposament la paraula en un moment determinat? Quants s’han compromès a recuperar la filosofia com a matèria obligatòria al batxillerat? Quants tenen un pla educatiu a llarg termini per a les escoles, els instituts i les universitats espanyoles (i/o catalanes)? El no-res, la buidor. Jo ja ho entenc: els candidats es poden preparar quatre xifres macroeconòmiques o tres receptes cridaneres sobre l’atur, però per parlar de cultura i d’educació sense divagar es necessita una certa preparació.

No se m’escapa que la cultura no és res si no s’inscriu en unes polítiques igualitàries. Aquest és el segon camp a què em vull referir. Els qui no volem escoles subvencionades amb diners públics que separen els nens i les nenes no solem separar tampoc els arguments culturals dels estrictament polítics o ideològics. Perquè la desigualtat social, la creixent distància entre els rics i els pobres, recolza en una estructura econòmica, però hi ha unes superstructures culturals que l’avalen. Fa gràcia que hi hagi gent que fa el saberut, però que no parla mai de classes socials: diuen o vénen a dir que això és un concepte antiquat. Però les classes socials existeixen, i tant que existeixen! En clau ideològica, doncs, qui puc votar si vull combatre les desigualtats? D’una banda, a la dreta catalana i a la dreta espanyola ja els va bé defensar els privilegis dels de sempre. D’una altra, l’esquerra tradicional ja fa temps que sabem que no ho és, d’esquerra. Les seves polítiques maquillen una evidència: ni saben ni volen lluitar contra el sistema. En això, són iguals que les dretes. Les estratègies policíaques ho demostren, sembla una anècdota, però no ho és: allà la llei mordassa, aquí l’encobriment permanent dels actes criminals dels mossos. A les eleccions espanyoles, els catalans que són orfes de la CUP sembla que només tinguin un camí possible en clau ideològica, els comuns. Fa la impressió que a les ciutats on governen fan les coses d’una manera diferent, amb contradiccions i frenades, és cert, però no és igual que els de l’ancienne régime, que d’ancià no en té res, malauradament.

Però a Catalunya tot es complica, no podem limitar-nos a pensar en polítiques econòmiques, socials i culturals. Aquí hi ha un altre factor que ho travessa tot: la clau nacional. N’hi ha que només voten i reclamen el vot sota aquest registre: voteu independentistes, diuen, fent veure que totes les opcions són iguals. Tant se val que els qui integren el govern de la Generalitat, els qui ens han de portar a l’estat propi, facin polítiques culturals nefandes. Tant se val que les seves decisions econòmiques, que les mesures socials que proposen no siguin clarament favorables a apaivagar les desigualtats. Sembla que la consigna, per a alguns votants catalans, és llegir les eleccions del diumenge amb un únic i exclusiu impuls, la independència, com si el nou estat que molts desitgem fos el mateix per a tots, sense matisos ideològics, polítics, educatius, culturals…

En clau independentista, encara hi ha una derivada mal resolta: la catalanofòbia. No és casual que la gran majoria dels partits que defensen la unitat d’Espanya siguin els mateixos que mantenen o no combaten com caldria les desigualtats socials. En això cal atorgar-los una irònica coherència: ells no volen tocar res, fan veure que fan propostes innovadores perquè res no canviï. Ells es fan dir constitucionalistes, però en realitat són uns immobilistes que, per acció o per omissió, contribueixen a mantenir les injustícies nacionals, lingüístiques, econòmiques, socials, educatives…

I els qui defensen un referèndum consensuat? La broma, per mi, ja no té més recorregut. En clau espanyola el referèndum és tan impossible com lògicament impossible, Catalunya ha arribat massa lluny perquè Espanya ens hagi de donar permís. Ja ens ho farem els catalans entre nosaltres, això de decidir què volem ser. A més, els únics que defensaven un referèndum ja han dit que no és cap línia vermella per a pactar amb els ‘constitucionalistes’. Però pitjor que això ha estat que Iglesias es convertís, de cop, en patriota. La paraula ‘pàtria’ em fa sortir erupcions purulentes, també quan s’aplica al meu país, que consti. Extrapolant una famosa frase de Henry George, com podem dir a una dona o a un home que tenen una pàtria si viuen en la misèria, si estan desnonats, si amb sort treballen per un sou ni que sigui digne mentre alimentem els bancs amb diners públics, si uns altres tenen fortunes a Andorra, Suïssa o Panamà?

La cultura, la igualtat, l’independentisme… Sí, jo ja sé qui no votaré, qui no puc votar fent un encreuament de tots aquests elements. N’hi ha que ho tenen clar, saben qui votaran, per convicció, perquè es deixen portar per una afecció irracional pels líders o perquè voten a la contra i, per tant, la coherència no és una prioritat per a ells. Però, si no et deixes emportar per impulsos, si no ets de ningú, no creus en messies salvadors, tens la ingènua esperança que penses per tu mateix i valores moltes claus per atorgar la teva confiança a una opció, la cosa es complica. Efectivament, sé molt bé qui no he votat mai ni votaré mai. Serà molt difícil que diumenge vagi fins al meu col·legi electoral. I si hi arribo a anar sé que quan em posi davant l’urna tindré una pena –i una ràbia– immensa.