10.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 12.01.2022 - 12:23
Vivim enmig d’una allau d’històries sobre la proximitat d’una catàstrofe mundial. Teníem la pandèmia i el canvi climàtic, però ara a l’imaginari de la gent s’hi ha afegit una possible catàstrofe planetària per l’impacte d’un asteroide gegant. El nou film de Netflix Don’t Look Up, en què la Terra és amenaçada per un asteroide “assassí de planetes” hi ha contribuït definitivament. Però, fins a quin punt hem d’estar preocupats i què passaria si un cos d’aquesta mena s’estavellés a la Terra?
Segons la meva experiència, les notícies d’asteroides assassins tenen tirada a aparèixer els mesos d’estiu, quan les notícies escassegen. I potser estem tan cansats de les ombrívoles notícies sobre la propagació de la variant òmicron de la covid i els problemes associats, que l’aparició d’un asteroide (o un cometa) assassí fins i tot és un canvi de rutina refrescant.
Hi ha qui ha recorregut a Nostradamus, l’astròleg del segle XVI. Alguns diaris, a final del 2021, van publicar històries que deien el 2022 seria l’any predit per Nostradamus en què el món s’acabaria per un impacte gegant amb un cos de l’espai. I aquest ganxo ha donat peu a parlar d’objectes que poden (o, més probablement, no) acostar-se a la Terra enguany.
La meva llista favorita va ser la publicada pel diari The Sun, que descriu cinc asteroides que s’adrecen cap a la Terra, tots al gener. Un titular aterridor i la imatge que l’acompanyava, d’una Terra en perill aparent, són una mica desvirtuats per les frases de l’article, com ara aquesta: “Tots els asteroides prevists enguany passaran per davant de la Terra a una distància considerable i és molt poc probable que xoquin amb el nostre planeta.” I de fet ja hem passat per alt (o ens han passat per alt) els dos primers asteroides d’aquesta llista (2021 YQ i 2021 YX) que van passar pel costat de la Terra el 5 de gener, a distàncies d’1,5 milions i 2,7 milions de quilòmetres, respectivament.
No, jo tampoc no vaig notar-ne el pas, i això que estudio els asteroides. Es preveu que tres més passin a una distància entre 1 milió i 5 milions de milles de la Terra aquests dies vinents, amb mides que van des del d’un cotxe fins al de l’Estàtua de la Llibertat. Però el que més se’ns acostarà serà quatre vegades més lluny que la Lluna, de manera que això no és ben bé un acostament.
És realista ‘Don’t Look Up’?
Don’t Look Up és una al·legoria que se serveix de l’impacte mundialment catastròfic d’un “assassí de planetes” per a tractar de l’impacte mundialment catastròfic del canvi climàtic. És una història de corrupció, banalitat i interessos polítics i empresarials que s’anteposen a la salut i el benestar de la humanitat. A més, és un film molt divertit.
Sense revelar-la gaire, la trama se centra en dos astrònoms (una estudiant de postgrau i el seu professor) que descobreixen un cometa que xocarà amb la Terra al cap de sis mesos. Proven de dir-ho a la presidenta dels Estats Units (interpretada gloriosament per Meryl Streep), però ella està més preocupada per les eleccions de mitjan mandat.
El film fa befa de la política nord-americana de dretes, de la influència de les donacions als partits polítics, de la creixent capacitat de la tecnologia moderna per a aplegar informació sobre la salut, els hàbits i estil de vida i de l’ús d’aquesta informació pels gegants tecnològics.
En canvi, no fa befa de la ciència: el descobriment del cometa és (més o menys) realista. És lògic, perquè Amy Mainzer, investigadora principal del programa de seguiment d’asteroides Neowise de la NASA, va ser assessora científica de la producció. Al film, els astrònoms informen de les seves troballes a l’Oficina de Coordinació de Defensa Planetària, que és una organització real gestionada per la NASA.
És realista el film? La Terra ha estat colpejada per grans asteroides en el passat. Per això no hi ha enormes dinosaures vagant pel planeta avui dia. I és bombardada cada dia per tones de pols i meteorits. És segur que un “assassí de planetes” se’ns acostarà en el futur (encara que això passi a tot estirar una vegada cada cinquanta milions d’anys) i la realitat és que aquesta possibilitat els governs se la prenen molt més seriosament que no mostra el film.
Hi ha un protocol ben provat per a informar de nous asteroides i cometes, que és la manera com sabem quins passen a prop (més o menys) de la Terra aquest mes.
També hi ha plans per a mitigar les possibles conseqüències d’un asteroide en curs de col·lisió amb la Terra. Aquests plans es basen normalment a desviar el curs de l’asteroide, perquè intentar de destruir-lo a l’últim moment no és factible, car requeriria massa energia. El llançament al novembre de la missió DART de la NASA, una missió de prova de tecnologia, ajudarà a aportar més llum sobre la millor manera de desviar els asteroides que amenacen la Terra.
Però allà on Don’t Look Up toca un nervi molt sensible és en la manca de preparació per a l’emergència si, quan passi finalment, els plans de mitigació fallen. I ací torno a l’al·legoria del canvi climàtic: no hi ha pla B.
Monica Grady és professora de Ciència Espacial i Planetària a The Open University. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation i editat per la redacció de VilaWeb.
