15.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 15.11.2024 - 21:44
Històricament, València ha estat el gresol dels grans canvis en la política espanyola. El laboratori, podríem dir d’una manera més precisa.
Fa anys que els geopolítics americans i europeus remarquen el paper de ròtula de la ciutat, de les comarques limítrofes i del conjunt del País Valencià.
Ròtula definitiva en el conflicte entre Espanya i els Països Catalans. Ròtula determinant en la competència entre l’altiplà i el corredor mediterrani. Ròtula clau entre l’eix Tolosa-Alacant i el contraeix –”de la prosperitat”, en van arribar a dir– Madrid-Palma. Ròtula de la interpretació històrica de la península i les nacions que la formen –Jaume I contra el Cid. Ròtula, fins i tot, entre allò que es va anomenar les dues Espanyes –entre la capitalitat republicana i els afusellats de Paterna i la misèria de la València falangista.
És per aquest motiu que al País Valencià han passat sempre coses insòlites. Moltes i continuades. Perquè ací, segurament, hi ha més en joc que no pas en cap altre dels territoris que encara li queden a l’estat espanyol.
I és en aquest fil que en lligue un de nou que vàrem viure ahir amb estupefacció a les Corts Valencianes: l’oferiment increïble del PSOE de sostenir un govern del PP durant un any, únicament en canvi que no el presidesca Carlos Mazón –costa de creure-ho, però a efectes pràctics s’entén que diuen que qualsevol altre els va bé.
Encara estupefacte, doncs, i profundament irritat, us propose de mirar tres esdeveniments d’aquestes darreres setmanes de manera consecutiva. La seqüència és tan reveladora com interessant.
El primer, el passat dia 3, l’agressió al carrer contra el rei d’Espanya, el president de la Generalitat i el president espanyol a Paiporta. D’ençà que Franco va instaurar la monarquia actual, l’any 1969, el monarca no havia estat mai agredit al carrer pels ciutadans. I no és un detall menor, per més literatura i propaganda amb què es vulguen embolcallar els fets.
El segon esdeveniment és l’enorme manifestació de dissabte, la més gran de la història recent de València. Organitzada per la societat civil i el catalanisme, contra la voluntat dels socialistes i de l’establishment local. I convertida en un clam unànime i multitudinari, ciutadà, per la dimissió de Mazón i el seu enjudiciament.
I el tercer és això que va passar ahir: que el PSOE s’oferesca a sostenir un govern del PP, amb els seus vots. Que jo recorde, l’únic precedent d’una maniobra com aquesta és el pacte a Navarra del 2019 per a impedir l’accés de l’esquerra independentista al poder –un precedent, per tant, d’emergència nacional espanyola. També.
Tret d’aquesta situació tan puntual, sempre havíem vist el PP donant suport al PSOE en moments clau i en situacions clau per al nacionalisme espanyol. És el cas del vot al socialista Patxi López com a president basc després d’unes eleccions en què es va prohibir de participar l’esquerra independentista, o el vot del PP a Collboni a Barcelona per a impedir la batllia de Xavier Trias. Però no havíem vist mai el PSOE regalant els seus vots a un càrrec del PP. I ara ha passat. Oferint, a més, d’aprovar el pressupost i un any sencer d’estabilitat parlamentària.
La pregunta, que crec que és inevitable, és si hi ha alguna connexió entre l’agressió al rei, l’enorme manifestació de dissabte passat –cal saber que el PSOE va fer tant com va poder perquè no es fes– i la proposta insòlita feta ahir per Diana Morant. Perquè, si tres fets així d’extraordinaris passen pràcticament en el mateix temps i espai, a mi em sembla molt difícil no relacionar-los.
La qüestió interessant és quin significat tindria aquesta relació, aquesta continuïtat entre els tres fets?
Per part meua, i de moment, tinc dues hipòtesis. Provisionals, com sempre. Segons la primera, tot es redueix a un sucursalisme colonial. Un més. Tant hi fa que moren més de dos-cents indígenes, que la mort i la devastació en la colònia només servirà per a fer jocs de saló a la metròpoli. En aquest cas, per a una suposada maniobra genial de Pedro Sánchez pensada per a establir un precedent favorable per a ell –que, fins i tot així, ja seria molt significatiu, perquè implicaria una voluntat de recolzar-se en el PP en un futur immediat.
Però la segona és la que em sembla més interessant: podria ser que València inaugurés, una volta més, una etapa històrica per al conjunt de l’estat espanyol. Una etapa en què el règim ja es veuria tan afeblit que la premissa bàsica sobre la qual s’havia construït l’eixida de la dictadura deixaria de ser-ho.
La premissa era que, com que el règim s’aguantava pel maquillatge que feien els socialistes del poder real franquista, les distàncies amb els hereus directes de la dictadura, amb el PP, havien de semblar sempre impossibles de superar. Perquè això li donava credibilitat a la paròdia.
Però un poble que és el primer que llença fang i escup a la cara a qui presumptament és el seu rei i un poble que desobeeix la política oficial per expressar multitudinàriament al carrer el seu desig que els polítics es podresquen a la presó, això és una amenaça seriosa. Especialment, en un moment en què la crisi catalana ja ha aconseguit de corcar fins els fonaments l’estat espanyol i desencadenar una guerra a mort dins seu, guerra que el desestabilitza com mai.
Jo m’he de preguntar, per tant, si la situació és tan perillosa perquè el Partit Socialista, per primera volta en cinquanta anys, haja trencat el tabú i s’haja posat al servei del PP. I ho haja fet en el pitjor moment de tots, malgrat que ningú a València no entén què fa i sabent que els seus votants –que van participar en massa en la manifestació de dissabte– sentiran repugnància per la decisió adoptada. Vòmit.
PS1. Avui comencen les semifinals de la Lliga del Paraulògic, amb la sessió corresponent a Andorra la Vella. Ací trobareu tota la informació d’aquest acte i de la resta de convocatòries. Per motius obvis, la semifinal de València –que, en principi, s’havia de fer la setmana passada– s’ha ajornat. En conseqüència, també s’ha ajornat la gran final.
PS2. Tot just fa un dia que La Vanguardia va anunciar que deixava de publicar a Twitter, i resulta que haurà de tornar-hi a publicar per donar cabuda a una rectificació que la justícia imposa sobre un article difamatori contra Josep Costa. És ben bé això que dèiem ahir…
PS3. Per a la majoria de la gent, el temps és el flux de la vida. La gent llegeix un seguit de dígits als seus telèfons i hi actua en conseqüència: es lleva, va a treballar, engega el televisor per mirar un partit de futbol. La precisió es mesura en minuts per trobar-se amb un amic per fer un cafè o per agafar un autobús. Estranyament, es pensa en segons, i encara menys, en femtosegons (una quadrilionèsima de segon). De fet, poca gent reflexiona sobre què significa realment un segon. En canvi, els físics veuen el temps de manera diferent, i això ens explica aquest article apassionant de Carolyn Y. Johnson: “Els progressos cap a un rellotge nuclear poden revolucionar el concepte del temps”.
PS4. La nostra missió és ajudar a crear una societat ben informada, publicant en obert per a tothom. La contrapartida que us demanem és que ens ajudeu, si podeu. Punxeu ací.
