Ja no ens trobem als carrers. Crònica d’un 25 d’Abril atípic

Tots els discursos i tots els articles que parlen del Vint-i-cinc d’abril recorden que els valencians commemoren una derrota. Almansa, Xàtiva, el rei Felip V de cap per avall. Les cançons d’Al Tall. Els Furs. L’arrabassament dels drets que definien i estructuraven políticament el poble. Tot això. I molt més. Però el fet més interessant és què ve després de la derrota. El poble que s’aixeca. El poble que és ciutadania organitzada i omple els carrers per a reclamar la restitució dels drets.

Metàfora fàcil per a un any llarg de pandèmia i d’abaltiment amb la perspectiva d’una certa obertura. El Vint-i-cinc d’Abril del 2021 ja no s’ha assemblat gens al de l’any passat. La virtualitat s’ha substituït per una presencialitat petita i controlada com són actualment totes les reunions amb un nombre de persones que fan témer conseqüències indesitjades. Cada vegada menys mediterranis.

Entre la il·lusió i l’estranyesa

“Ja no ens trobem als carrers, però avui gaudirem d’un bon concert.” “Que estrany que és tot això, però quina il·lusió.” Són dues frases caçades al vol a la cua per a entrar al teatre de la Unió Musical de Llíria, al Camp del Túria, minuts abans que s’obrissen les portes. Cues organitzades. Màscara, gel hidroalcohòlic i personal d’Acció Cultural que orientava el públic cap als seients. L’escenari ja estava preparat.

És un teatre molt gran, el de la Unió Musical de Llíria. La direcció d’Acció Cultural del País Valencià l’ha triat per això, perquè permet d’encabir-hi prou personal tot i la retallada de capacitat per motius sanitaris. I també perquè els han posat moltes facilitats. “I perquè creiem en la descentralització i en les comarques”, diu Anna Oliver, que admet que si haguessen fet el concert al Cap i Casal no haurien tingut problemes per a omplir-lo. Pràcticament ho han aconseguit.

Un ritual

El concert del Vint-i-cinc d’Abril és un ritual per a molta gent. Jove i no tan jove. La manifestació i el concert. Per aquest ordre. La plaça de Sant Agustí i la plaça de Bous.

Ahir, a Llíria, samarretes de Zoo o d’Obrint Pas, bosses de cotó, màscares de coloraines. Alguna selfie amb l’escenari buit de fons “perquè és el nostre primer concert postpandèmia i hem deixat el xiquet amb ma mare”, deia una parelleta jove. Salutacions entre desconeguts perquè la màscara difumina fesomies –”No sóc Eva, però em sona la teua cara. És possible que hàgem coincidit en algun altre concert”. Al seu costat, dues amigues que fa mesos que no es veuen, s’abracen. Màscara contra màscara. N’hi ha ganes.

Homenatges

S’apaguen els llums i la presentadora de l’acte, Maria Saiz, dóna les gràcies en nom d’Acció Cultural. Diu que enguany l’entitat fa cinquanta anys i menciona la manifestació que no s’ha pogut fer.

És el moment dels homenatges. El president de la Societat Coral el Micalet, Tonetxo Pardiñas, recorda Enric Tàrrega. “Els darrers setanta anys de valencianisme a la ciutat de València no haurien estat el mateix sense l’empenta i l’activisme d’Enric. Enric entenia València com el Cap i Casal del País i dels Països Catalans. I per a aconseguir-ho va treballar amb tanta constància.” Aplaudiment tancat mentre a la pantalla apareixien imatges de Tàrrega amb el somriure sorneguer de sempre.

A Anna Oliver se li va esgarrar la veu quan va recordar Agustí Agulló, que l’any 1998 va impulsar el Casal Jaume I d’Elx, “al sud del sud, sense defallir, amb un somriure permanent. Ara hi falta la seua mirada, al casal, encara que Àlex, el fill d’Agustí, n’ha agafat el relleu”.

De Tina Soler, treballadora d’Acció Cultural, Oliver n’ha recordat la presència imponent. La capacitat de liderar durant molts anys en una època en què les dones ho tenien molt més complicat que no ara. “Tenia posat el somriure de la gent que creu en allò que fa, que fa una feina discreta però eficient, i que, a més, es fica la gent a la butxaca.”

La cultura i la llengua per a construir una societat que valga la pena

Mil concerts després, Andreu Valor ha estat l’encarregat de posar música a la diada. De fer aquest concert tan esperat. No a peu dret, sinó amb el públic assegut. Un públic amb ganes i amb set de cançons. De les que se sap i de les del nou espectacle, Insurrecte, que ha presentat.

Mencions a la cultura segura, a la cultura necessària per a viure i per a ser. La història de Nicholas Winton, el militar britànic que va salvar 669 xiquets jueus d’una mort segura als camps d’extermini nazis l’any 1939, ha clapat les presentacions de la majoria de les cançons que ha interpretat. L’han acompanyat a l’escenari els músics Héctor Tirado i Blai Anton Vanyó.

Andreu Valor i Maria Faubel, la cantant de Llíria amb qui ha compartit dos temes, s’han conegut avui. Amb l'”Al·leluia” de Leonard Cohen que s’han regalat, han aconseguit que la veu del públic travessàs per primera vegada les màscares per a taral·lejar-la.

Mireia Vives, que també jugava a casa, ha confessat que Andreu Valor és com un germà per a ella i l’ha anomenat l’Ovidi del segle XXI. Després d’interpretar junts dues cançons, Valor l’ha deixada sola a l’escenari i quan ha tornat ha interpretat un tema compost a partir d’aforismes de Joan Fuster. Els més coneguts. Els que diuen que la cultura no és una eina de distracció o que cal fer política si no volem que ens la facen en contra, o aquell que diu que, entre el bé i el mal es pot aspirar a l’alegria.

Una part del Cor de l’Eliana ha entrat a l’escenari des de la platea taral·lejant la tornada del “Bella Ciao”. Un himne que ha arribat en un moment en què el públic ja era madur i ja necessitava esplaiar-se i cantar en comunió. “Hem de somriure més, perquè l’enemic ho odia”, ha dit Andreu Valor abans de presentar “Valencians i valencianes”, una cançó confegida a còpia de dites, refranys i frases fetes pròpies del País Valencià que el públic ha agraït jugant a completar-les a cor què vols.

La catarsi

Prop de dues hores després del començament del concert ningú no volia anar-se’n i Andreu Valor ha sortit a cantar els bisos que tenia preparats. També una mascletà en forma de “Que tinguem sort” cantada amb el cor, amb Mireia Vives i amb Maria Faubel. I amb el públic a plens pulmons: “Que demà, que demà, mancarà el fruit de cada pas, per això malgrat la boira cal caminar…” Mòbils en l’aire perquè avui dia ningú no porta encenedors. Una senyera. Alguna llàgrima. Més selfies. El públic dempeus en comunió. Piles carregades. Més de quatre-centes veus cantant a la vegada una peça intergeneracional el dia que els valencians recorden els fets d’Almansa. La desfeta que no és sinó el dia previ a la refeta.