Ja no ens podem equivocar

Si penso que aquest és l’últim article que escric abans del 27-S no em sortirà ni una ratlla, així que faré com si fos un dilluns qualsevol (dimarts per a vosaltres) i redactaré unes quantes reflexions sense cap èpica ni transcendència. Encara més: seran unes reflexions inútils, caducades, i que no han de desmobilitzar ningú perquè qui em llegeix ja està convençut.

Començaré, per anar al gra, dient que, malgrat que sóc romevista confessa, als debats i guirigalls televisats d’aquests dies hauria preferit veure-hi Artur Mas. Fins i tot amb el fantasma del ‘dossier’ que li plana sobre la tofa, fins i tot amb el que sigui que li acabarà caient al damunt, crec, humilment, que el bé ja estaria fet. Ignoro com va la llei en la qüestió de debats electorals, i aquí ho demostro, però les teles privades, pel bé de l’espectacle, no dubto que s’hi haurien avingut.

Ho dic perquè, mentre Albiol brandava fotocòpies de mitges veritats davant d’un Romeva aclaparat –’Que s’hi posi Mas, que s’hi posi Mas!’–, cridaven els autonomistes, els jonquindepes mossegàvem impotents els coixins del sofà –’Tomba’l, Raül, que aquesta és de manual!’–, segurs que Mas hauria fet menjar els papers a Albiol amb grapa i tot. Fins i tot els anti-Mas coneixen els tiberis del ‘presi’ al parlament, esmorzant, dinant i berenant els adversaris de memòria, amb el micro agafat d’aquella manera, com qui va al karaoke per primer cop. I abans que el lector tregui conclusions precipitades passo ràpid a uns matisos que em faig a sobre:

Matís número u: deia que Mas bla-bla-bla, però amb això no vull dir que Junqueras no hauria pogut fer també de Jackie Chan i repartir dialècticament a cinc bandes, amb aquella memòria prodigiosa i la cantarella didàctica de qui ha repetit la lliçó cent mil vegades. Però xeics, quan els autonomistes feien veure que volien Mas de cos present (en realitat només en volien el cap), Junts pel Sí ho podien haver aprofitat i deixat que el seu número quatre recollís aquest guant. No es tracta que cadascú, en una llista transversal, faci la feina que sap fer més bé? Perquè trobar debataires de raça no és fàcil, encara que la CUP, amb la seua gent brillant, faci pensar el contrari. Que hom corria el risc d’arrossegar la discussió a la cosa antiga i autonomista? Si ho van fer igualment! I almenys els del no no haurien pogut repenjar-se en les al·lusions a un convergent absent i la crítica a unes polítiques que a Romeva ni li van ni li vénen.

Matís número dos: el fet que l’excel·lent eurodiputat Romeva no hagi reeixit als debats l’atribueixo directament a la distància que hi ha d’aquí a Europa, en el sentit de les maneres diferents de fer i d’intercanviar parers. Mas i Junqueras tenen el cul pelat de bregar contra ‘modos’, diguem-ne, mediterranis i, a banda d’això, l’experiència en primera persona els estalvia d’haver de memoritzar xifres i papers. Total, que Romeva ha hagut d’anar als debats perquè li tocava, quan el seu talent llueix més en escenaris sense focus, com el seu currículum fa palès. Però a partir del 28-S, per fi, el deixaran treballar de debò, i, amb permís dels seus, serà tot nostre. I fins aquí les reflexions que no aporten res, i menys encara si ets votant de la CUP, que ja en parlarem un altre dia.

Dic que aquestes reflexions no aporten res, ja ho deveu haver notat, perquè aquest article és d’una època que s’acaba. Incapaç d’estar a l’altura de les circumstàncies, deixo les grans paraules per als professionals. He emplenat la columna com d’habitud, avui xerraré per als de Junts pel Sí i a la pròxima xerraré per als cupaires, com si el 27-S encara fos lluny, com si uns i altres encara poguéssim aprendre dels errors i rectificar, com si poguéssim aturar el cronòmetre i dir, ei, passem a publicitat, que voldria canviar una cosa. Però no, ha arribat l’hora, i ja no ens podem equivocar.

Obro una finestra mental i l’aire m’esborrona. No és el fred: és la sensació que s’acosta un huracà, i que l’ull és en algun punt d’aquesta setmana. Em podria posar poeta i escriure que és moment d’agafar-nos fort les mans, germans, que un poble unit tal i pasqual, però ha arribat l’hora de la veritat i s’han acabat les collonades. En canvi, em poso seriosa i recordo allò que totes les causes justes tenen qui les defensi, però que els catalans només ens tenim a nosaltres. Em poso cinèfila i dic xiquets, que la força ens acompanyi.