02.05.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.05.2018 - 16:06
Ahir la Comissió Europea va anunciar que en el pressupost retiraria fons d’Hongria i Polònia perquè aquests dos estats no complien els mínims de gestió democràtica. La notícia fou rebuda amb alegria per molta gent. A mi, en canvi, m’entristí molt. Perquè crec que és el gest definitiu que enterra les esperances que la Unió Europea recupere el seu projecte com a bloc d’estats, unit sobretot pel respecte i la promoció de les llibertats individuals i col·lectives.
El gest és un càstig, és cert. I això es pot interpretar com un fet positiu. Però és un càstig a la baixa, un succedani del càstig real que caldria infligir i que consta en la, diguem-ne, constitució europea: en l’article 7. Aquest article diu que si un estat de la Unió trenca els valors democràtics les institucions europees poden decidir de suspendre’n els drets que deriven de la pertinença a la Unió, inclòs el de participació i votació en les institucions comunitàries.
La duresa de l’amenaça continguda en l’article 7 fins ara havia estat dissuasiva, en casos com el de França i Àustria, quan van atacar un col·lectiu humà o van ser a punt de deixar el govern en mans de l’extrema dreta. Avui Hongria i Polònia, i Espanya, fan coses encara molt més greus i la realitat és que, enfront d’això, Brussel·les recula. És veritat que, com que l’article 7 reclama una majoria qualificada, Hongria i Polònia podrien ajudar-se mútuament i entrebancar-ne l’aplicació, fins i tot amb el suport d’algun altre estat membre. Però també és cert que seria un enfrontament directe amb la Unió Europea, políticament molt detonant, i ja veuríem si estarien en condicions de sostenir-lo.
Tanmateix, en compte de fer-se forta, i en compte de defensar els drets dels ciutadans europeus d’Hongria i Polònia, la Unió ha decidit de caminar dos passos enrere. Renuncia a multar aquests dos estats, cosa que hauria pogut fer-los molt de mal, i es limita a retallar els fons que els haurien d’arribar. Menys ajudes solament, doncs: un càstig que al capdavall recaurà sobretot en les poblacions d’aquests dos estats. Ni restricció dels drets fent servir l’article 7, ni multa: només retirada d’alguns ajuts.
La conseqüència d’aquesta decisió és ben evident: equival a acceptar que sense ser una democràcia també pots ser part de la Unió Europea. Et retallaran algun ajut, però ningú no farà res per obligar-te, per forçar-te, a restaurar els valors que varen inspirar el projecte europeista. Aquells valors que la Unió afirma que són la condició indispensable per a formar-ne part. El missatge que Brussel·les envia és, per tant, que si hi vols entrar has de demostrar que respectes la democràcia, però una volta ets dins ja pots fer allò que vulgues. És tan trist i tan lamentable com això i dóna la raó a veus lúcides, com les de Krastev, Schmitter o Varufakis, que ja fa temps que avisen que a Brussel·les van ensorrant l’edifici bastit fa dècades amb tant dolor, amb tanta força i amb tant d’honor per gegants com Adenauer, Spaak, Schuman i De Gaspieri.
