Ja n’hi ha prou!

Ja n’hi ha prou, i tant que sí. L’altre dia ho va proclamar això que en diuen l’empresariat durant un acte que s’autodefinia unitari a l’Estació del Nord de Barcelona, en què els caps de brot de diverses organitzacions d’americana i corbata van presentar un manifest que mereix una lectura i, fins i tot, un comentari de text.

Perquè fa la impressió que hi parlen d’una cosa i emboliquen la troca per dir-ne més aviat unes altres. Diuen, i això deu ser innegable, que tots plegats estem esgotats, que encara no hem sortit d’aquella crisi financera i ara tenim aquesta pandèmia. Diuen, i qui s’hi negaria, que volen recuperar “una Barcelona i Catalunya cíviques, dialogants, cultes, tolerants i motors econòmics i de cohesió social”. Però fan una primera cabriola i enllacen les crisis, sense necessitat ni de connectors, amb “els comportaments violents i incívics”. Tot seguit recalquen, segona cabriola, el context actual de negociacions postelectorals per a la formació d’un nou govern: ves que no sigui això el que els té amoïnats de debò. Reclamen “un govern estable, cohesionat i actiu” sobre les bases de la “cooperació, la responsabilitat i la lleialtat institucional”. Ras i curt, un “Pacte de País”, les majúscules són seves: o sigui, que ens rendim i es giri full d’una vegada, com pretenia aquell indecent “passar pàgina” dels socialistes en campanya. I hi ha més cabrioles: després d’aquestes exigències als nostres representants electes, pidolen ajuts directes al govern de l’estat espanyol, que saben bé que és l’únic que els en pot proveir. I ho reblen fent un brindis per la vàcua “taula de diàleg”, per comptes de reivindicar un mínim de respecte per l’auogovern, posem per cas.

Poca broma: aquestes idees les han subscrites més de 300 entitats i organitzacions, entre les quals, no se sap si per arrodonir la xifra, n’hi ha de presumiblement tan preocupades per la realitat catalana i les ànsies dels ciutadans com aquestes: Asociación de Cadenas Españolas de Supermercados, Alianza de Comercio y Hostelería de España, Asociación Española de Empresas Especialistas en Taludes o Associación Española de Floristas. O com ara el Círculo Ecuestre, el Foro Puente Aéreo o Convergents, que no deuen necessitar presentació. Com tampoc no en necessita l’empresa Mercadona.

Els “empresaris” es mullen, finalment. Finalment. Perquè, que jo recordi, no ho han pas fet, si més no amb aquesta voluntat programàtica i descaradament corporativa, tantes altres vegades que durant els últims anys n’hi ha hagut motiu. Per exemple, contra el setge a què els va sotmetre l’estat espanyol durant la campanya per promoure la fugida de firmes catalanes durant el 2017. Per exemple, per denunciar la brutalitat de la policia contra els ciutadans que exercíem el dret a votar el Primer d’Octubre. Per exemple, per reclamar al rei espanyol que corregís el seu error i recuperés la decència després el discurs del dia 3 d’octubre. Per exemple, per alertar contra la vulneració de l’ordre constitucional que va suposar l’aplicació que es va fer del 155. Per exemple, per impugnar la guerra bruta de tots els poders de l’estat, encarnats especialment en els jutges, que podem considerar que va assolir un moment de clímax amb la sentència de l’octubre del 2019. Per exemple, i sobretot, perquè aquest és ara el context en què irromp la seva veu interessada, per reclamar el respecte a la llibertat d’expressió i denunciar la persecució infame de la dissidència en la persona de Pablo Hasel. De quina violència parlen, si no?

Els “empresaris” es mullen, doncs. I sí, i tant que n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou de tebior davant la injustícia, d’abusos de poder, de menyspreu a la voluntat dels ciutadans. Ja n’hi ha prou d’aplaudir i practicar excessos verbals que només poden servir per a justificar més abusos, més injustícies i més menyspreu. Parlar de “violència extrema” davant els aldarulls d’aquests dies, titllant-los fins i tot de “kristallnacht”, així, en alemany, com va fer un dels intervinents, és una exageració que cap persona d’ordre no s’hauria de permetre. Això sí que hauria de comportar una inhabilitació, i no, com pretenia el trist ex-ministre Illa, criticar els Mossos per la seva orgia injustificable de repressió. Donar-los suport com si ells, els qui buiden ulls, fossin víctimes és un error que ja estem pagant massa car.

La resposta que mereixen tots aquests oligarques, que amb tanta justesa representa Josep Sánchez Llibre, polític de la més vella escola, és la constitució d’un govern de debò, disposat a adoptar mesures radicals a l’altura de la situació d’emergència social i econòmica, disposat quan calgui a desobeir directrius insensates tant se val de quin tribunal o ministeri provinguin, disposat a mantenir-se fidel a la voluntat que els ciutadans han expressat reiteradament a les urnes en successives convocatòries electorals, en consultes i referèndums, guanyant i guanyant fins a assolir, ara per ara, un 52% de suport.