27.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.01.2023 - 11:01
La censura olímpica del 1992 contra Jordi Vendrell i el programa L’orquestra, de Catalunya Ràdio, ha quedat gravada en la ment de moltíssima gent. Espanya, l’Espanya on manava de manera absoluta el PSOE, havia desencadenat una ràtzia violentíssima contra els militants independentistes que va comportar detencions arbitràries i tortures brutals contra molts d’ells. I Jordi Vendrell, en el seu programa del migdia de Catalunya Ràdio, va ser dels pocs periodistes que en va parlar [àudio]. L’ús en aquella tertúlia radiofònica de la paraula sociata, terme col·loquial i popular per a referir-se als socialistes, va ser suficient perquè el programa ja no s’emetés l’endemà i perquè Jordi Vendrell fos condemnat a l’ostracisme fins a la seua mort. En aquella època, a la corpo, terme col·loquial per a referir-se a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, hi manava Convergència, que aleshores era el soci local del PSOE en la governabilitat d’Espanya. El PSC es va enfadar i Convergència va executar.
Han passat trenta anys i la cosa es repeteix. La corpo ara ha decapitat Manel Vidal i ha estès la censura sobre el programa Zona Franca, de TV3, novament per un comentari sobre els sociates. Ara a la corpo mana Esquerra, l’actual soci local del PSOE en la governabilitat d’Espanya. No sabem encara si el PSC ni tan sols s’ha hagut d’enfadar, però siga com siga Esquerra ha executat. I per això val la pena de repassar els fils que uneixen l’episodi protagonitzat per Jordi Vendrell i el de Manel Vidal.
El primer i més obvi és el de la censura política, que ho és tant, d’obvi, que crec que no cal ni comentar-lo. De manera que em centraré en tres més que també em semblen importants.
El primer és el de la molèstia que tant aleshores com ara causen els franctiradors, aquesta gent que no s’identifica amb cap partit polític, que diu el que pensa i que, a més, és brillant quan diu el que pensa i fa reflexionar l’espectador. En aquesta mena de sistema concertat en què s’han anat convertint, per desgràcia, els mitjans al nostre país, ser “de l’altre” és vist com una cosa que pot ser incòmoda però que és acceptada i respectada. El que no suporten són aquells que no són de ningú.
L’orquestra i, abans, El lloro, el mico i el senyor de Puerto Rico, també de la mà de Jordi Vendrell i en companyia de Ramon Barnils i Quim Monzó, van ser programes que en el seu dia van salvar la salut mental de molta gent. Gent que no es trobava còmoda en el sistema rígid dominat pels partits, que la feien sentir estranya i que de sobte va poder reconèixer-se en una sèrie de veus lliurepensadores, modernes, àgils i profundes a la vegada, desacomplexades, naturals en les formes i en el fons. I Zona Franca, com explicava ahir en aquest article Josep Sala i Cullell, “repeteix els cànons del late night americà, però, per primera vegada des del fabulós Persones humanes de Miquel Calçada (i a diferència de Buenafuente), l’aferra totalment a la catalanitat contemporània. Els referents no provenen del món tancat tevetresí ni del fals cosmopolitisme que remena l’esquerra majoritària, sinó que beu dels espais que s’han construït al marge de l’oficialitat”.
El segon fil que lliga L’orquestra i Zona Franca és la tàctica de focalitzar la indignació en un detall, precisament per a tapar la consistència de la crítica. La paraula sociates en un cas, el gràfic presentat en pantalla en l’altre. Perquè la cosa important no era la paraula sociates ni és el gràfic, sinó tot allò que venia abans i després. La denúncia de la pràctica de la tortura, en el cas del programa radiofònic de fa tres dècades; la denúncia que el PSC, amb la seua proposta de “totxos, avions, casinos i majorettes“, és més de dretes que “un paraigua negre”, en el programa televisiu d’ara. Al debat de fons, els socialistes no volen entrar-hi mai. No els convé.
I el tercer fil, òbviament, és que tot plegat és la visualització més poderosa possible de la submissió de la classe política catalana al PSOE com a amo. Aleshores amo de Convergència i ara amo d’Esquerra. Una cosa simple d’explicar: quan algú considera la gestió de l’autonomia constitucionalment espanyola com la seua única aspiració, com el seu horitzó, inevitablement apareix la necessitat de ser el referent local de qui mane a Madrid, perquè allà és on hi ha el poder real. I com que el sistema és injust en la seua pròpia base, trampós, el qui mana a Madrid és sempre infinitament més important que el qui mana a Barcelona i s’acaba imposant. Trist regionalisme de pandereta, més o menys disfressat amb paraules com nacionalisme o, fins i tot, independentisme, però regionalisme del més ranci i inútil, en definitiva. Sense futur.
