Ja hi signaria

Els sanitaris baixaven els cadàvers de dues persones del nostre bloc a les ambulàncies. Coneixia molt bé una d’elles, la senyora Reymírez, perquè vivia al 7è A, davant meu. Era una vídua que vivia sola i jo l’ajudava a fer la compra, a baixar les escombraries… Em va deixar la clau del seu apartament i una vegada la setmana més o menys, quan em donava diners per a anar a comprar, m’enviava a la cuina mentre ella treia els diners de la caixa. Tenia una caixa forta a la sala d’estar, amagada rere un quadre, i el número secret el tenia escrit a la part posterior d’un altre quadre penjat al costat. Doña Ángela va morir al llit, durant la migdiada. Aquest virus envia molta gent gran a l’altre barri.

Al meu bloc (el 18 B), en els darrers mesos hi han mort quatre persones, i al bloc 18 A, dues o tres més. Les paraules ‘pandèmia’ i ‘pandemònium’ tenen el mateix ètim? Diria que sí, tenen un significat similar, només cal veure el desgavell d’aquests dies, la confusió que s’ha generat, el caos que s’ha escampat…

Hi havia un pandemònium tremend a l’escala, l’ascensor estava blocat, la gent cridava, se sentien les sirenes de les ambulàncies, hi havia metges i infermeres amunt i avall… Primer, s’havia de baixar un cadàver, a poc a poc, amb cura, i després, l’altre. Jo, mentrestant, vaig agafar els diners de Doña Ángela de la caixa, la vaig tancar i vaig esborrar la contrasenya de darrere el quadre.

—Que algú s’emporti aquest gos! —cridava el metge en cap. Es referia a un cadell de Yorkshire que, totalment espantat, havia entrat del carrer al portal i pujava per l’escala completament perdut. Li vaig fer cas, vaig agafar el gos en braços i el vaig treure al carrer.

—De qui és aquest gos? —vaig preguntar.

—D’aquí no és —em van respondre—. En aquest bloc no hi ha cap gos.

Vaig llençar les escombraries, vaig fer una volta per la urbanització i em vaig asseure en un banc que hi ha al jardí de davant dels blocs, amb el gosset al meu costat, a fumar una cigarreta. Al cap d’uns deu minuts, vaig veure una dona passar davant meu, parlant sola, capmoixa, plorant. A crits, li vaig preguntar si coneixia aquell gos. Així com el va veure va començar a cridar boja d’alegria i a córrer cap a mi.

—Oh, la meva Lutxy, gràcies, senyor, on l’has trobada? Et faria un petó, o dos, o una abraçada llarga, però en aquesta fase no es pot, ja ho sé, moltes gràcies de nou… On era? Lutxy! Que bé!

No recordo en quina fase del confinament érem, però sé de ben segur que no es podia, tot i això, la Luisa em va convidar a pujar a casa seva i jo vaig acceptar de seguida. Viu al 18, però del bloc A, al 2n D. Vam prendre cafè amb llet amb unes galetes i, considerant potser que la invitació es quedava una mica curta, va treure una ampolla de rom, que era mig plena. Jo en vaig prendre tres xopets i la Luisa un parell, mentre xerràvem sense parar. Em va dir que treballava no al Corte Inglés, però en un d’aquests grans centres comercials, al departament de roba i calçat, i em va explicar que estava sola a l’apartament, i que estava encantada d’haver trobat la seva estimada Lutxy, perquè l’havia donada per perduda. Allà vam passar la tarda. Bé, allà…al dormitori, per ser més precisos… vull dir al llit, i no en un llit qualsevol: era un matalàs d’aigua! al dormitori, per ser més precisos, vull dir al llit, i no en un llit qualsevol: era un matalàs d’aigua! Pensava que ja no hi havia trastos d’aquests.

Es veu que la seva parella era vigilant de seguretat en un hospital i feia gairebé tres mesos que no el veia. La Luisa em va explicar que l’home treballava fent torns, en un hospital a 45 quilòmetres d’aquí; que treballava una setmana sí i una altra no. Pel que sembla, l’inici de la pandèmia el va enxampar allà i, com que l’hospital és en una altra província i, a més a més, en una altra comunitat autònoma, doncs, la Luisa havia passat sola aquestes llargues i avorrides setmanes. Ara es dedicava a fer màscares a casa, per a la seva botiga, fins que tornés a la rutina laboral. La Luisa em va explicar això i molt més, mentre érem al llit. Fins a les vuit del vespre. Llavors, va sortir al balcó a fer la sessió diària d’aplaudiments i, aleshores, jo em vaig retirar al meu bloc.

Tal com va expressar el reputat escriptor anglès Doctor Johnson: ‘Per aclarir les idees, no hi ha res millor que tenir la certesa que t’han de penjar indefectiblement avui a les tres de la tarda.’ Jo també em trobava en una situació similar: una setmana més i seria al carrer, perquè el 18 de març a les tres de la tarda em feien fora de casa. Coi de covid-19! De debò que em fa molt de mal tot això que passa, em fa molta pena per tots els qui han mort, i ho sento moltíssim per tot el dolor i tota la desgràcia causada pel maleït virus… Però en el meu cas, m’ha solucionat els problemes i maldecaps que tenia abans de la pandèmia…

Tinc 55 anys, em dic Hilario B., sóc llicenciat en Història, fins fa cinc anys treballava en una escola privada, com a professor de llatí, grec i història. Amb la crisi em van fer fora. Vaig intentar de trobar qualsevol tipus de feina aquí i allà, tot en va. Al final, em passava el dia a casa, tancat, sense feina. Com ara amb el confinament. Aleshores em va abandonar la meva dona Rosana, i em va deixar amb tot el merder, és a dir, amb tots els deutes. Se’n va anar de casa amb una mena de guru.

—Que n’ets, de ximple, Hilario —em va dir la meva dona—, ja ningú no utilitza la paraula ‘guru’. El Roman Javier és un coach fantàstic.

—Que és què?

—Un guia energètic-espiritual.

La Rosana em va explicar que jo li taponava totalment els canals necessaris per a canalitzar l’energia, que per culpa meva no trobava el seu ésser holístic i que se n’anava a València amb el tal Roman J. Crec que la secta aquesta es diu ‘gnoseoecologia’.

—El Roman Javier m’allibera tots els txakres i m’ajuda a trobar-me a mi mateixa.

Aviat farà quatre mesos que va començar el confinament, amb la pandèmia de la covid-19. No em queixo. Si no vaig a la seu de Càritas, ells em porten el dinar i el sopar a casa. No sóc l’únic; l’altre dia, el repartidor em va dir que portaven menjar a sis famílies del bloc 18 A i que aquí, al bloc 18 B, en repartien a cinc pisos.

De fet, ara mateix no sé en quina fase som, ni si és permès, però jo vaig a casa de la Luisa quatre tardes per setmana: ens fotem unes bones sessions al matalàs d’aigua, fins a les vuit del vespre. Quan comencen els aplaudiments, tiro cap a casa. A més a més, he trobat feina: ajudo la Luisa a fer màscares. Em dóna uns calerons cada setmana.

Amb els diners de Doña Ángela –que al cel sia, 3.700 euros–, ara en tinc prou per a pagar el lloguer, per quedar-m’hi un any com a mínim. A més, mentre duri la pandèmia, amb la nova legislació, els voltors dels bancs no poden desnonar ningú.

—Has tingut molta sort, Hilario, amb la covid-19! —em deia l’altre dia per telèfon el Celso, un amic que tinc al sindicat. Va ser ell qui va negociar amb el banc el problema que tenia amb casa meva, i ell els ha lliurat els diners que li vaig donar i ha negociat l’acord.

—Doncs, sí, no ho saps prou! –de fet, no en sap res, de la Luisa–. Realment sento com tothom el patiment de la gent i totes aquestes morts… Però ara mateix signaria perquè la covid-19 durés sis mesos més…

—Que hi signaries? Però què dius? –em respon el Celso, una mica escandalitzat–. De debò? I que la situació continués així?

Doncs, sí, hi signaria. I després, si arribés la covid-20, jo a favor, també…

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.