13.05.2020 - 21:50
És ben fet i pensat per a tocar la fibra i diria que ho aconsegueix. Ja fa uns quants mesos que corre pel món (de seguida ho veureu, que no és d’ara, perquè la cua de gent del final, davant la botiga, a més de mostrar bufandes i gorres, no guarda, ai, cap distància de seguretat): el mal que denuncia, i que vol corregir, no és pas cosa que ens vingui de la pandèmia. Que ara ens en sentim, i que ens en sentirem encara més, però que ja fa temps que es congria la maltempsada.
Hi ha un despertador que sona a les set i un home que es lleva i que se’n va a treballar, que obre la botiga preciosa de joguines (que no és un decorat i que espero que encara romangui a lloc, amb nines i cotxes a escala i peluixos: La Industrial, es diu), que mig somriu i que té una tristor a sobre de les espatlles. Un noi es mira l’aparador, treu el mòbil i fotografia un cotxet vermell que li agrada i que després demanarà per internet perquè una multinacional de l’emmagatzematge li’l porti a casa dins d’una capsa grossa. Una noia entra a la botiga i hi remena una mica, compra alguna cosa i veu el cartellet preparat per a ser penjat: ‘Liquidació per tancament.’
En sortir de La Industrial, la noia envia un missatge. Dos missatges. Molts missatges que corren de mòbil en mòbil i fan xarxa. L’endemà al matí, en alçar la persiana, l’home es troba que davant la botiga hi té una cua bonica de gent. Persones grans i menudes i altes i baixes i primes i grasses que somriuen i saluden i fan ganyotes i parlen i miren el mòbil i pensen en les seves coses o en res però que hi són. També el noi de la comanda a la multinacional, per cert: li han portat un cotxe, sí, vermell, però no pas el que volia.
Al vídeo, per tant, la història acaba bé, amb el retol de ‘obert’ penjat a la porta, perquè el missatge, al capdavall, és que la clau, la resolució, la tens tu (tu i jo i ella i ell: concrets en l’acció menuda i decisius en la suma que ens fa col·lectius). Però també hi ha l’avís, cru de realitat: que en els darrers quatre anys han desaparegut, a les Illes Balears, vuit-centes petites botigues. Vuit-cen-tes.
Vet aquí un punt important que es destacava en la presentació del vídeo en qüestió i que ens encara directament amb algunes de les nostres humanes contradiccions: que ens fa pena de saber que ha tancat una botiga de tota la vida, que fins i tot, quan ha estat allò que se’n diu ‘emblemàtica’, se’n fa notícia i és comentat arreu (ara, jo què sé, penso en aquella ferreteria de sedassos i regadores i poals penjats a la paret que hi havia, fins no fa gaire, a la plaça del Lisboa, a València), que ens fa pena quan passa, sí, però que, al mateix temps, mentre breguem amb aquesta petita pena, continuem comprant als megalodòntics transportistes de les capses.
Sabem perfectament que no és tan sols d’aquí, que plora la criatura, però també és cert que tota pedra fa paret. O la desfà. I que hi ha una part de responsabilitat individual que no hauríem pas de defugir.
El vídeo dirigit per Ernest Riera és del desembre passat, si no m’erro, i en el seu moment ja es va fer viral. Ara, segurament per aquest obligat ‘tancat per circumstàncies’, per aquest silenci, aquesta buidor que ens determina els carrers, per la incertesa que perdurarà encara quan finalment les persianes es puguin tornar a alçar (les que es puguin tornar a alçar), el vídeo de Palma ha tornat a circular. I ens recorda, ves, que el nostre país és així, fet de cases unides amb botigues a prop: la floristeria, la sabateria, la que procura tenir sempre camises estampades de colors perquè diu que la vida és prou difícil i que una mica d’alegria a la roba ‘pareix que no, però se t’apega’. I que sí, que sempre hi ha gent simpàtica i gent que no, qui et fa bon pes i qui deixem-ho córrer: no cal pas dibuixar-ne ara una generalització de sucre candi. Però el cas, el fet, és que el tòpic és evidència: el petit comerç fa vida. Diversitat. Relacions. I hi ha la cosa sentimental, que no hauríem pas de menystenir, però també hi ha l’estructura social i econòmica que dibuixa o que desdibuixa cadascun dels models: la ciutat amb història i personalitat amb una barreja colorista de funcions (de serveis i de comerç i de pisos i d’etcètera), o allò altre que ens buida els carrers i ens tanca a casa o dins d’un coi de centre comercial que hagin obert a la quinta forca.
I no, no és igual caminar per una vorera desolada que saber que si passes davant la petita (petitíssima) botiga de la roba virolada, posem per cas, i hi deixes caure la vista distreta i topes amb els ulls de la mestressa (mestressa i dependenta i gerenta i netejanta i tot), per molta feina que l’atabali, d’una manera o d’una altra et saludarà.
Al capdavall d’això es tracta, segurament: de sentir-nos persones. De saber-nos-en, fins i tot.
