Ja hem protestat molt: i ara, què?

Ja ha passat gairebé una setmana des que vàrem saber que l’execució del pressupost d’inversions per al 2021 havia estat tan sols una tercera part del previst. De llavors ençà, hi ha hagut un sac de protestes. Patronals, cambres, sindicats, institucions… tothom hi ha dit la seva, contra aquest insult als catalans. Alguns les han dites grosses, o han cridat més… Però, al capdavall, la gran pregunta que avui ens hauríem de fer tots és: i ara, què? Doncs em fa l’efecte que res de res. Em jugo un pèsol que, passada la flamarada, tot tornarà al seu lloc. Això sí, podem recordar que, per a enguany, ens han tornat a prometre més inversions que a ningú, cosa que va fer remugar i dir les ximpleries habituals a molta gent de l’Espanya profunda. Passarà també, finalment, com als anys anteriors? No tinc cap bola de vidre, però si m’he de refiar de les estatístiques diria que sí, com sempre. Temps al temps.

Hi ha un fet que encara em preocupa més: que, després del gran xivarri d’aquests quatre dies o cinc , tothom calli i giri full. Fa molts anys que estem igual i cada vegada perdem més pistonada. “Barcelona i l’àrea metropolitana han perdut terreny davant Madrid, és una evidència empírica, no necessita subjectivitat, les dades són òbvies”, deia la setmana passada el candidat a presidir el Cercle d’Economia, Jaume Guardiola. I tenia tota la raó. Com voleu que no en perdi? Aquí han executat el 35% del pressupost inversor previst i a Madrid el 184%! I pregunto: què ha fet la seva institució per evitar-ho? Doncs res. Parlar, parlar i parlar, com totes les altres. Ah! I reunions, moltes reunions, és clar. Però aquí sembla que ens desfoguem així, mentre els diners continuen anant cap a millorar Madrid.

El dirigent del PSC, Salvador Illa, ha admès, arran d’aquest enrenou: “A Catalunya, fruit de governs del PP, hi havia un dèficit inversor.” No obstant això, des que governa el Partit Socialista, diu, “s’ha invertit aquesta tendència”. Aquesta frase és molt dura. Jo, amb les xifres que tinc, no ho sé veure. Més aviat veig que tot continua igual. Illa afegeix: “El PSC treballa per revertir una tendència que es va originar en uns anys de govern del PP”, mentre que la Generalitat “no s’ocupava d’aquestes coses”. Amén. Tampoc no és cert.

Sembla que tot s’acaba fent reunions. Precisament, sobre la de la comissió bilateral d’infrastructures que tenen pendent de fer els governs català i espanyol per analitzar aquestes qüestions, va dir: “Hi ha d’haver reunions tècniques, polítiques i de tota mena. […] Catalunya mereix tenir unes inversions a l’altura de la seva representativitat i del pes de la seva economia i demografia.” Les seves paraules i les xifres que comentem ho diuen tot. Senzillament, es contradiuen. Res a afegir.

Tampoc no és que la ministra de Transports espanyola hagi ajudat gaire a aclarir per què ha passat això. I, amb el temps que ha estat batllessa de Gavà, sap perfectament quina és la situació que vivim aquí. Raquel Sánchez subratllava que el ritme de les execucions de les obres previstes a Catalunya “té un seguit de complexitats i tramitacions llargues” – insinuava la història (falsa) que a Catalunya som més ineficients que a la resta de l’estat espanyol. I es va justificar dient: “Mai com ara no hi havia hagut un volum d’obres en marxa tan importants.” Això sí. Va dir que confiava que s’arribés als nivells d’execució “que mereix Catalunya” i que no estiguin per sota de les altres comunitats autònomes o per sota de la mitjana. I va defensar que s’havia d’arribar almenys a la mitjana. Gràcies, ministra! (de moment, ens hem quedat a la meitat d’aquesta mitjana). Anem bé.

Més enllà de la frontera, el president Puigdemont deia dissabte a Argelers que això ha estat un aporellos pressupostari, i que volen que hi hagi un govern socialista per deixar anar la pasta. Doncs, veient la història que hem vist des de fa molts anys, la veritat és que no sé si això és així o va més enllà dels socialistes o del PP. Madrid té un afany centralitzador molt arrelat en el curs dels anys, dels decennis… I el bo i millor sempre ha de ser per a la capital espanyola. El fenomen de l’Espanya buidada és prou significatiu. La ciutat creix tot xuclant als altres i crea desert al voltant. I Barcelona no li fa gràcia. Gens ni mica. No li n’ha fet mai. La retallada constant de les inversions n’és només un exemple. Tots en tenim molts més al cap. En el fons, el comportament global és com una mena de versió posada al dia –i incruenta, és clar– de la famosa proclama del general Espartero a la primera meitat del segle XIX: “Pel bé d’Espanya, cal bombardar Barcelona cada cinquanta anys.” La cosa ve de lluny.

I m’irrita molt que aquestes infrastructures tercermundistes que tenim i que impedeixen que millorin no sacsegin la ciutadania, com sí que la sacsegen alguns altres aspectes de la vida. Potser perquè aquest punt no toca la butxaca directament o no és prou emocional. No ho sé. De totes maneres, no és pas que no n’hi hagi mil motius. Viatgeu en rodalia? Heu de voltar per les carreteres del Vallès? Voleu que parlem del corredor mediterrani?… Però sembla que no n’hi ha prou. En pocs anys ens adonarem de l’error de no haver estat molt més combatius en aquest punt.

L’altre dia sentia a RAC1 el psicòleg Javier Wilhelm, especialista en resolució de conflictes, que parlava sobre “les queixes”. I em va fer pensar una mica en la nostra actuació social. Deia que la clau és que la queixa vagi lligada a l’acció i la corresponsabilització. “Si la persona no es corresponsabilitza d’allò de què es queixa, no fa res més que tirar pilotes fora.” Això, segons Wilhelm, és una conducta típicament adolescent, un simple mecanisme de defensa en situacions que produeixen angoixa, malestar o rebuig. Potser sí que tots som encara una mica adolescents. Però no acabava aquí. “Un excés de queixa que només es quedi en paraules –deia–, té conseqüències negatives per a la persona i el seu entorn.” D’entrada, una “retroalimentació del malestar”, i també “frustració, impotència i la sensació de no saber què fer”. No hi puc estar més d’acord.

També estic segur que a Catalunya no vindran les inversions que necessitem mentre no tinguem la mà directa a l’aixeta dels diners. Vull dir quan no se’n perdin tants pel camí, en el viatge d’aquí a Madrid i de tornada, de Madrid cap aquí. O ho tenim ben clar o continuarem en el malaltís estat actual entre la frustració i la impotència.