Ja falta menys per a un Nuremberg climàtic

Amb l’agenda mediàtica entregada al serial polític o futbolístic del moment, potser no es parlarà prou de la que seria la notícia del segle en un món que girés com cal. Valtros direu si no: a partir de demà, 33 països del vell Continent hauran de respondre davant del Tribunal Europeu de Drets Humans acusats per sis nanos portuguesos d’entre 11 i 24 anys. El delicte: no haver complert els compromisos corresponents en el combat contra l’escalfament global. I valtros, quins plans teniu per a aquesta setmana?

La història és que Cláudia, Catarina, Martim, Sofia, Mariana i André, regirats pels devastadors incendis al seu país el 2017, van decidir d’erigir-se en representants dels milions de xiquets que patiran els estralls de la inacció dels estats davant la crisi climàtica. Per aquest motiu, i conscients que cada minut és vital, els joves i els seus grups de suport van adreçar-se a Estrasburg directament, amb el resultat que el TEDH no només els va acceptar la demanda, sinó que li va donar una prioritat desacostumada en aquesta mena d’ens: “Els joves pateixen per la seua salut —deia el comunicat— i afirmen que tenen ansietat davant de les catàstrofes naturals i la perspectiva de viure en un clima cada vegada més càlid”.

La urgència de la canalla, recollida pel Tribunal, encara posa més en evidència la gansoneria dels països demandats. De fet, en un dels seus intents fallits per a aturar el procés van al·legar que no hi ha cap “perill imminent” que amenaci els joves, cosa que podria constituir —per al meu gust— la primera prova de la desídia assenyalada: l’escala temporal que regeix les seues decisions ambientals no coincideix amb la del jovent i la que imposa el clima mateix. L’estat espanyol, per dir-ne un a l’atzar, va intentar que la denúncia fos declarada “inadmissible” per la raó que els denunciants no havien esgotat tots els procediments laberíntico-administratius que tenien a l’abast. No en va aquest estat ja havia pogut tombar una demanda similar a través del propi Tribunal Suprem, una de les seues vies de contenció habituals.

Ja la saben llarga, aquests brontosaures burocràtics, a l’hora d’enfangar el camí que mena fins a les seues portes blindades. Països fòssils, amb governs fòssils, amb mentalitats fòssils que exciten la ràbia impacient dels nostres xiquets, a qui esperen calendaris de més de cent nits tropicals l’any, precipitacions catastròfiques, sequeres interminables. Però també la dels adults que ja no ho veuran, perquè la mega-demanda al TEDH tindrà una resolució conjunta amb un parell més, una de les quals molt particular, perquè també és d’arrel generacional: la de 2.400 jubilades suïsses que acusen el país helvètic de no fer la feina “per lluitar contra el canvi climàtic, tot i l’evidència científica reconeguda pel mateix govern”. Perquè una cosa és certa: els asseguts a la banqueta no podran dir mai que no estaven avisats.

Es veu que les decisions del TEDH són vinculants i creen jurisprudència, per tant, si aquest litigi surt bé, ja haurà fet més que els mil papers mullats dels Acords de París, els protocols de Kioto, o les cimeres internacionals del clima, reduïdes informativament al còmput de jets privats i de tones de CO2 que han emès a l’era d’internet. L’altra cosa és la sospita real d’allò que més plausiblement pot passar, la dificultat de determinar la contribució exacta de cada país al desastre global —el del present encara, el del futur ja entra en el camp de l’endevinació—, i és en la incertitud de la certesa que podria raure un descàrrec còmode i plàcid per als demandats. Perquè, independentment de la sentència, tothom sap que els estats són culpables. Aquests, i els que els joves portuguesos volen afegir a continuació: tots els membres que falten de la UE, i també Rússia, Turquia, Suïssa, Noruega i el Regne Unit entre d’altres.

Preveient un final en la línia dels nostres temps, hi ha qui s’estima més destacar el valor simbòlic d’unes demandes sense precedents: dos extrems generacionals que, sense més interès que el bé comú, aconsegueixen un rècord de països compareixents en una mateixa macrocausa. Però ara imagina’t que la història està a l’altura dels febles, perquè alguna vegada haurà de tocar, i que som al començament d’un gran Nuremberg climàtic on es vagin identificant, i responsabilitzant, els actors sobre els quals pesen i pesaran incomptables morts humanes, animals i vegetals degudes a desastres ambientals. També, i tant de bo, hi poguéssim portar una Catalunya independent, on el mal ja està fet, amb les seues ambicions creueristes i aeroportuàries, amb els seus purins enverinadors de les pròpies aigües, amb la seua transició energètica destralera i girada contra el futur de la pròpia terra. Ara bé, acabin com acabin les demandes del present, la tendència és clara: la canalla que ara neix, quan seran grans, ja no concebran aquestes pràctiques altrament que com crims contra la humanitat.