Ja és primavera en algun lloc

Semblen tràilers de pel·lícules, sinopsis de llibres, bromes de mal gust: ‘Un hotel de luxe de Barcelona comença a acollir pacients de la Covid-19’; ‘L’exèrcit espanyol desinfecta la Fira de Barcelona que acollirà un hospital de campanya’; ‘Troben avis morts i desatesos en diverses residències de Madrid’: si ens ho arriben a dir fa quinze dies, un mes, hauríem esperat els títols de crèdit al final de les notícies.

Mentrestant, assumint la realitat al seu ritmet, el govern espanyol va anunciar diumenge 14 dies més de confinament, i els seus damnificats restem a l’espera dels 14 que ens diran tot seguit, i dels 14 que vindran a continuació. Som vidents? Hem adquirit a Amazon una bola de vidre? No: amb un mecanisme tan sofisticat com un aparell de ràdio, hem sentit epidemiòlegs difonent dades tan intranscendents com que a Wuhan, tot i tancats i barrats, han encadenat quatre ‘quarantenes’ de 14 dies i tot just ara comencen a afluixar les restriccions. Si traslladem l’evidència empírica al Regne d’Espanya, que no els han de venir a explicar re, ja ens veig confinats fins a la Mare de Déu d’agost, contemplant una setmana rere l’altra com evoluciona la corba de morts. Què hi volem fer, si naltros vam néixer al Mediterrani.

Toca menjar molta casa, doncs, a qui té el privilegi nòrdic de tenir-ne, i no és igual tancar-se en un poble que a ciutat, en tres pisos que en un de sol, en horitzontal o en vertical. A l’era de la hiperexhibició, les xarxes s’omplen de forats domèstics per on deixar escapar la mirada, perquè ja és primavera en algun lloc: ulls de finestres, de reixats, de balcons, plans picats de carrers enyorats, infratransitats, per on campa la policia. També hem vist més menjadors, més cuines, més enquadraments calculats amb llibreries curulles de fons. I com que els esports –és a dir, el futbol– encara tenen parcel·la pròpia a l’actualitat, també hem conegut les milionàries mansions on es confinen amplament els futbolistes, fent stories des de les seues piscines climatitzades i esprintant als seus hectaris jardins, tot amb la irònica etiqueta #yomequedoencasa. Són dies de contrastos, per dir-ho d’alguna manera.

Però la romantització del confinament és una temptació efímera, intel·lectual, que no resisteix un telenotícies ni una rentadora espatllada. Hi ha interiors que fan mal de pensar i que no veurem mai a Instagram. Pisos sense ni un poc de sol ni un poc de cel, dormitoris amb sostres picats d’humitat, cuines amb massa ampolles a la pica. Un bloc assolellat pot contenir parets opressores amb opressors a dins, habitacionetes sense ventilació atapides de lliteres, portes d’entrada que un dia van ser sortides d’emergència i que ara són trampes fatals. Cada casa és un món, diuen, i ara tots aquests mons giren a frec, simultanis. És com un 13 Rue del Percebe multiplicat per mil a cada barri, cadascun amb alguna casella discreta on no hi ha internet ni se’n sap, on no sona el telèfon en cap hora del dia, on de vegades se sent algun miol o algun gosset ganyolant. L’esperança és que al replà de davant, o al de sota, o al que sigui, hi visqui una ànima benefactora que sàpiga com ficar-se on no li demanen. En temps excepcionals, maneres excepcionals.

En contrast amb la vida, amb tota aquesta vida, hi ha el silenci dels pisos turístics. Milers de bomboneres adormides amb moblets d’estil escandinau, paralitzades com a les fotos de les webs on s’anuncien. Es veu que a Barcelona se n’han ofert 200 de 9.000 (!) a l’ajuntament per a usos socials, personal sanitari o aïllament de persones, mentre que d’altres –sospito que més de 200– s’intenten rendibilitzar al mercat del lloguer convencional, o, si hi ha sort, del lloguer temporal, fins que torni la festa. A l’hora dels balcons encesos i dels aplaudiments als sanitaris, són cortines fosques que no participen, com ja no hi participaven abans, en les vicissituds de la comunitat que parasiten. En aquest món nou que comença ara, el ‘cases sense gent, gent sense casa’ fa esborronar una mica més que abans. ‘Abans’, fixa’t: una paraula que ja no vol dir el mateix. ‘Abans de la Covid-19’, o aC, com ja l’ha batejat l’enginy de la gent, marcant una ratlla comuna a la història col·lectiva. Tot esperant, això sí, un dC que molts ens morim de ganes d’escriure’l diferent.